Crec que ningú gosaria discutir l’afirmació que la llibertat d’expressió és un tema d’actualitat que crea una polèmica immensa i una resposta social irada, de tots els colors i vessants de l’espectre polític i de la lluita social. El passat dia 17 de juny varem viure un concert multitudinari on unes 8.000 persones i més de 40 artistes es manifestaven a favor de la llibertat d’expressió, en el marc d’una setmana plena d’esdeveniments com la realització d’un graffiti amb el lema “Art is not a crime” o una exposició a la Plaça d’Espanya de fotografies dels presos polítics, que va ser vandalitzada (llegiu aquí).
Dos aspectes relacionats amb aquesta setmana de reivindicacions m’han parescut ben interessants, perquè juguen amb el mateix concepte. En primer lloc, la combinació d’una concentració davant l’exposició de Santiago Serra sobre el presos polítics amb un concert de l’Esglèsia Evangelista i amb els graffitis contra les fotografies, i per l’altra la reacció dels mitjans de comunicació davant el concert de Pablo Hasel i particularment la crema de fotografies del rei. Allò que tenen en comú els dos esdeveniments és que fan evident la necessitat d’establir els límits de la llibertat d’expressió i concretar què entenem per llibertat i quan es converteix en una eina per fomentar el discurs de l’odi.
En el primer cas, ens trobam amb dos esdeveniments paral·lels, que varen ocórrer sense discrepances, i que demostren una capacitat de la societat i de l’administració de tolerar manifestacions ideològiques, polítiques i religioses diverses. El concert, com l’exposició, no tenia un efecte perjudicial contra ningú. Els graffitis, en canvi, feien un mal objectiu a l’obra d’art, a l’autor i al públic que en volia gaudir, però així i tot no ho consideraria un delicte greu, sinó més aviat un síntoma de la polarització social i de la manca de consideració i tolerància envers allò que no s’entén, no es valora -com l’art- o no es comparteix.
Un cas molt més extrem d’això és el del famós autobús d’”Hazte Oír” que promocionava la transfòbia per tota Espanya. Podríem argumentar, com alguns han fet, que es tractava d’una expressió de les idees d’un grup que per raons ideològiques i religioses volia demostrar el seu desacord amb certes polítiques, i que ho feia de manera privada i no intrusiva (és a dir, sense entrar a l’espai personal de la gent). El rebuig social, per sort, va demostrar que aquí el que estava en joc no era la llibertat d’expressió, sinó la coartació dels drets i la dignitat de les persones, especialment dels menors d’una comunitat especialment vulnerable, la LGTB+.
pareix que el que més ha cridat l’atenció als mitjans és el fet que Pablo Hasel va cremar un parell de fotografies del rei
El concert per la llibertat d’expressió organitzat per ACALLAR va deixar moments memorables i molt crítics contra tota forma de poder, com l’actuació de l’insuperable Albert Pla, que va ser una orgia contra la correcció política. Però pareix que el que més ha cridat l’atenció als mitjans és el fet que Pablo Hasel va cremar un parell de fotografies del rei a sobre de l’escenari. Sincerament, el fet que això sorprengui en un concert organitzat en bona part per la condemna a Valtónyc per injúries contra la corona, em pareix, valgui la redundància, sorprenent. Evidentment que els Borbons serien criticats, se’n faria burla i en sorgirien fins i tot amenaces directes dins les cançons. Però és que la situació ho demanava. Fins i tot el tribunal d’Estrasburg va dictaminar que cremar fotografies del rei no era delicte ni fomentava discurs de l’odi, però així i tot segueix havent-hi una indignació sonora de certa part de la població.
Quina diferència hi ha entre l’autobús transfòbic i cremar fotografies del rei? Per què una cosa és crear discurs de l’odi i l’altra és llibertat d’expressió? La frontera entre ambdós casos és borrosa en el sentit judicial, a Europa i en especial a Espanya, on es pot dir que s’hauria de bombardejar una ciutat però no que s’hauria de prendre per la força Marivent; fins i tot si condemnam el segon cas, la manca de coherència és evident. Als Estats Units, per exemple, només es planteja que sigui punible el delicte d’odi quan s’ataca a la seguretat física de les persones, mentre que a Europa, en general, la necessitat de respectar la dignitat dels individus es valora molt més i la frontera de la llibertat d’opinió i expressió resulta més difusa. Això s’explica a l’article “Crims d’expressió o llibertat d’odi? El caos jurídic espanyol” (disponible aquí). Aquí hi trobam el que crec que hem de tenir en compte quan ens apropam a aquest debat, la importància del context, de l’emissor, del receptor i de la capacitat de fer un impacte real en les persones i el clima de convivència:
Patsilí Toledo creia que la tipificació [del delicte d’odi] cal reservar-la als delictes més greus i valorar-ne factors contextuals, de forma i contingut, el clima social, econòmic i polític en què es manifesta un missatge, la posició i condició de l’emissor i el públic a qui es dirigeix el discurs, l’abast que té i els mitjans amb què es transmet.
regular les opinions ha de servir no per protegir aquells que es troben en el poder i que ja estan protegits, sinó per defensar les minories
En definitiva, podem afirmar que no tots els missatges són iguals: si estan amparats per la religió, pel poder polític o econòmic, si van en contra de l’status quo, si tenen un impacte real i directe, sovint condicionat per si l’emissor té poder i doblers, si és de baix cap a dalt o de dalt cap a baix; tot això són condicionants que marquen una frontera borrosa, qüestionable i que crec que hauríem de mirar de definir per aconseguir un mínim de coherència i equitat. Hem de tenir en compte que el marc jurídic i social, la religió i l’afiliació política es converteixin en un paraigües contra la crítica, i en canvi es condemna de manera desproporcionada manifestacions que divergeixin del marc hegemònic. No podem jutjar igual una amenaça d’un raper de Mallorca que la d’un líder polític, perquè regular les opinions ha de servir no per protegir aquells que es troben en el poder i que ja estan protegits, sinó per defensar les minories, les comunitats vulnerables i les persones que es rebel·len a través de l’art.
