A vegades hi ha un pensament que m’envaeix: la finitud de les coses.
És un principi molt senzill, però jo no hi vaig caure fins fa uns mesos que les postes de sol que veurem no són infinites o les vegades que decidiré que aquesta vegada sí que em deix els cabells llargs, ben llargs. Com els llibres que llegim, els que es queden a mitges i els que mai començarem.
Sense oblidar les vegades que
(ens) direm t’estim
rebrem abraçades transatlàntiques
ens emocionarem juntes.
Aquest principi també regeix la quotidianitat, hi ha un nombre determinat de cafès amb llet per berenar, les alarmes per anar a currar i de regles que rigorosament apareixen cada 27 dies.
Em submergesc dins aquest pensament mentre em vénen al cap tot de coses que ja tenen un nombre determinat variable per a les nostres eleccions.
Quan el semàfor torna verd, mira tu que els pensaments transcendentals sempre em vénen conduint, i fic primera, trob el camí de tornada i no és un regust trist el que em deixa, sinó més aviat de saber-me afortunada.
Que potser me queden 60 primaveres, però tanmateix no bastarien per contar totes i cada una de les ones de la mar. Així que dóna’m la mà i balla amb jo, una vegada més.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
