Na Marina té 10 anys i en fa dos que es va rompre el radi del braç dret fent patinatge artístic i de llavors ençà que les rodes li van deixar de fer gràcia. Na Marina, a les classes d’Educació Física de l’escola, va començar a jugar a futbol quan els deixaven joc lliure. Travessar la frontera entre la pista de bàsquet i la de futbol –de les de grava petita grisa fosca que deixava solcs petits a la pell si seien de genollons i sang vermella si queien i s’encetaven i la ferida semblava que escopís pedretes molt petites que s’havien quedat enganxades. No feia falta que ningú li digués, a na Marina, que aquell no era el pati ni l’esport que li tocaven. Però un dia va marcar el seu primer gol de falta davant una barrera de quatre companys. I l’eufòria es va apoderar del seu cosset menut i tots els amics de l’equip la van abraçar i li van dir “oh quin golàs Marina”. Ella sabia que aquell gol era perquè feia dies que demanava a alguns amics que li explicassin com s’havia de xutar perquè la pilota tengués efecte, i era molt difícil aconseguir-ho, però ho havia fet. I tothom ho havia vist.
Na Marina, l’endemà, orgullosa i amb aquell punt de victòria a l’arribada a escola que delaten unes mans agafades de les anses de la motxilla i els colzes cap a defora. A classe, minuts més tard, la bombolla li esclata a la cara: el gol que va marcar ahir va ser de xurra. De pura xurra. A na Marina no feia falta que li diguessin que aquell no era el pati ni l’esport que li tocaven, perquè ja li deien d’altres maneres. Na Marina acabarà fent un altre esport: gimnàstica artística. Una de les frases que més li repetiran just quan entri pel gimnàs serà: “A veure si mengem menys, no? Perquè si pretens anar així als campionats cauràs del banc”. Però aquell pati –gimnàs, en aquell cas– i aquell esport sí que li tocaven, pensava na Marina.
***
Quedar mig agost a la ciutat no era una opció i perdre’s totes les batalletes que es donassin tampoc així que, malgrat la peresa, hi va anar. Va fer la motxilla, va ficar-hi les mudes, la crema solar que després no utilitzaria, les sandàlies, la gorra, els banyadors, les vergonyes i les inseguretats d’una persona de dotze anys i mig i un poc més i van quedar a l’esplai i tots junts amb l’autocar de campaments. Na Paula de dotze anys i mig i un poc més no sabia, dins l’autocar, que el segon dia en Fabio es rebentaria la boca quan caigués somnàmbul de la llitera, que els despertarien amb el Bon dia d’Els Pets a tota hòstia cada dia i que el darrer vespre dels campaments la tradicional vetllada es transformaria en una vetllada de cartes d’amor. Això ho sap dos dies abans, quan veu la bústia que han fet expressament per ficar-hi les declaracions d’amor (sic) de la gent que vulgui declarar-se.
Primer, però, van repartir els diplomes de final de campaments. Ella en va rebre un que feia referència a la socarrada de sol que havia agafat a les cuixes amb les piragües. Aquest fet la feia empegueir i voler ser engolida pel bosc que envoltava la casa, perquè volia dir que tothom tornaria a mirar les seves cames vermelles, però encara faltava la catarsi final de la vetllada. Na Paula va notar com una espècie de basarda que es passejava pel seu cos. Va agrair que tenguessin el detall de no fer-los fer una rotllana com cada vespre, perquè ella sabia que passaria el que va passar. Un dels monitors va agafar la capsa que havien creat a propòsit perquè tothom pogués ficar la seva declaració d’amor i va anar repartint cartes a tothom, perquè no eren públiques com les que llegien cada dia, aquestes eren privades i confidencials. Tot va començar al pati de la casa de colònies, als bancs de pedra adossats a la paret i na Paula ja va seure al pou a mirar com la majoria rebien cartes i flors silvestres agafades pels voltants de la casa. Na Paula, a l’autocar, tampoc no sabia que li agafaria mania a la pastanaga borda (Daucus carota) i que algunes amigues l’assenyalarien dissimuladament amb el dit quan no rebés la seva carta. Perquè na Paula sí que va rebre la seva flor silvestre en forma de pastanaga borda –“Para que te animes”, va dir en Carlos després que un monitor li demanàs que ho fes, mentre na Paula s’ho mirava a distància des del pou sabent-se invisible–, però aquell dia va entendre que la rebia com a premi de consolació, com a element definitori del que se suposava que havia de ser l’amor: declaracions d’amor, flors i intimitats de dos. I si no ho tenia, si no li arribava, qualcú s’havia d’encarregar de fer-l’hi arribar, volgués o no, perquè tothom pensava que era molt trist que no li enviassin una declaració d’amor amb dotze anys i mig i un poc més.
***
Na Marina i na Paula són només dues dels milions de nines que hem crescut pensant, moltes vegades, que no ens mereixem el lloc que ocupam. Algunes nines, al·lotes, dones, vam créixer pensant, en algun moment, que fèiem alguna cosa malament perquè hi havia moments que no podíem travessar certes línies. Vam aprendre que la nostra relació amb els homes havia de ser diferent perquè els nostres gols eren de xurra i els nostres diplomes havien de fer referència al nostre cos, mentre que els seus eren gols antològics i els seus diplomes es referien a les seves habilitats. Vam aprendre que els esports que sí que ens tocaven i ens convenien eren aquells on ens torturaven i ens ensenyaven a estirar-nos els cabells fins a tenir mal de cap. Vam aprendre a tenir la culpa. No sabíem de què, però la culpa sempre era nostra perquè ningú no ens deia el contrari.
Aquestes petites històries, aquests petits exemples senzills i, per ventura, aparentment insignificants –i que parteixen de certs privilegis, com sempre– són la meva manera de dir que desfer-se de la culpa és una de les batalles més feroces que combatem cada dia. Per això, una vegada més, torn a fer una oda a les amigues, companyes i germanes: perquè ens ajudam a desfer-nos-en i ens reconciliam, amb més velocitat o manco, amb nosaltres mateixes. I perquè construïm relacions en què la culpa no troba les escletxes on colar-se perquè l’autoestima actua com a repel·lent.
