Qui t’ha de dir a tu quantes hores et toquen de voluntariat social?

Comentava un amic que, històricament, vivim en un moment molt difícil pel canvi social. N’estic d’acord. La complexitat del nostre món fa que el compromís i unes bones idees no bastin per aturar la màquina. Però el compromís hi ha de ser.

Des del neolític de la meva participació en col·lectius socials vaig valorar molt positivament i vaig veure virtuts en aquelles iniciatives que exigien un major compromís a les persones que hi participaven -grups d’afinitat, grups de consum, propostes d’autogestió educativa- per damunt d’altres models més laxes i em vaig implicar. En diferents ocasions, haguérem pogut triar una organització més relaxada, però jo sempre vaig apostar per les més compromeses.

S’ha de dir que, un temps, les persones del meu voltant participaven d’una, dues o tres iniciatives. Ara tot ha canviat. No sé si és a partir de la irrupció del moviment antiglobalització, si va ser com a conseqüència del 15M o si és simplement resultat de l’acumulació de necessitats i experiències, però ara mateix hi ha al nostre entorn tot un univers en el qual et podries implicar en mil fronts tot el dia (lluites socials vàries; grups de consum; cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de banca ètica o d’habitatge; projectes d’educació lliure, etc.).

vos anim a participar a la posada en marxa d’un supermercat cooperatiu, previsiblement amb un fort component ecològic i local.

Va ser arran d’una assemblea en què vaig poder participar fa poc, que el meu cap va entrar en mode reflexió i va provocar tot el pensament que tract de plasmar en aquest article. Exactament, després de la lectura dels documents que diferents grups de treball havien presentat. La iniciativa és molt ambiciosa i vos anim a participar-hi: la posada en marxa d’un supermercat cooperatiu, previsiblement amb un fort component ecològic i local. No és una broma. Faran falta centenars de sòcies i caldrà que aquestes aportin capital social. Així les coses, possiblement el compromís no sigui només econòmic. En un dels documents presentats a l’assemblea, sobre el que encara no s’ha tancat cap acord, es dibuixaven diferents propostes o escenaris quant al treball «voluntari» més enllà de les aportacions econòmiques. En algunes d’elles es preveia que totes les persones sòcies dediquessin unes poques hores mensuals (2 o 4 segons la proposta) a feines del supermercat. Va ser a partir d’aquí que el meu cap va començar a cavil·lar.

Tot partint d’hipòtesis, doncs, com he dit, no hi ha cap acord al respecte, d’aquella suposada generalització de les hores de treball voluntari vaig treure dues idees que ara vos apunt i que després explicaré: la primera, la manca de reconeixement entre diferents projectes socials i, en conseqüència, la manca de coordinació de les seves forces; i la segona, una altra vegada el trist costum que habitualment hem tengut de separar el món de les cures dels projectes socials i polítics.

Començaré pel desenvolupament de la darrera idea. El món està ple de persones que tenen a altres persones a càrrec seu i que hi han de dedicar part del seu temps. És més, aquest és un pes que tradicionalment han suportat les dones. Més enllà de les hores que es puguin demanar en el supermercat, els projectes socials exigents en compromís han de tenir en compte aquesta realitat si volen ser participatius i democràtics. No se li pot demanar el mateix a una mare fadrina amb dos fills que a una persona que fa feina entre setmana de 8 a 15 i que no ha de cuidar de ningú, per posar un exemple extremadament evident. Si volem que els nostres projectes tenguin una visió de gènere, no poden oblidar la responsabilitat en cures de les persones membres i, fins i tot, seria ideal que hi incloguessin espais físics, temporals o relacionals per facilitar-les.

Si volem que els nostres projectes tenguin una visió de gènere, no poden oblidar la responsabilitat en cures de les persones membres

Quant a l’explicació del primer cas, també tractaré de ser gràfic. Conec unes quantes persones que dediquen moltes hores a estirar del carro de diferents propostes socials (llavors també en dediquen a la seva família i a la seva feina). Està clar que algunes d’aquestes persones tenen molta potència i fan molt bona feina, però també tenen límits i no se’ls pot demanar més. Ara imagín, com se li podria reclamar a una persona que està dedicant hores cada dia al constant i imprescindible treball de formigueta de la plataforma Antiautopista que faci un parèntesi per destinar temps a un altre projecte? Si partim d’una visió solidària on el suport mutu és l’estratègia que ens enforteix, hem de saber cobrir entre tots i totes a aquesta persona.

En el mateix món del cooperativisme que no és de treball, hi podem trobar altres exemples: Ecotxe o Som Energia Mallorca naixen i segueixen gràcies a les hores de dedicació voluntària de determinades persones. En cas que ja dediquin aquí tot el temps que poden dedicar a les lluites socials, que per mi ho són aquestes iniciatives, els hem de demanar més hores per a què puguin participar d’un altre projecte? No es pot fer.

Si hi hagués una visió de conjunt, una hipotètica condició d’hores de voluntariat per formar part d’una iniciativa no es demanaria sobre el projecte mateix

Clar que tot això és difícil. Però si hi hagués una visió de conjunt, un reconeixement mutu de la importància de les diferents iniciatives i projectes, una hipotètica condició d’hores de voluntariat per formar part d’una iniciativa no es demanaria sobre el projecte mateix, sinó a dins del conjunt de les propostes. Al cap i a la fi, tampoc són tantes les persones compromeses en un parell de causes i han de poder existir.

Ara és quan sortirà qui dirà que això pot facilitar el frau. M’estim més que em puguin prendre el pèl un poc amb això que què hi hagi companyes i companys que no hi puguin participar perquè inverteixen molts d’esforços a sostenir altres projectes de manera altruista. Fins i tot, vull pensar que el frau, tard o d’hora, es coneix.

Que és complicat? Segurament un poc. Ara mateix no tenc cap proposta concreta, però imagín una solució en la presentació d’avals per part d’aquelles persones que no poden assumir més hores de feina perquè ja les dediquen a altres projectes del mateix univers.

Finalment, he de dir que em satisfà veure l’evolució del meu propi pensament en aquest tema des d’aquella visió més exigent i més militant cap a una visió més empàtica. Ni que sigui un poc. També em satisfà obrir un altre fil de debat que sé cert que, com a mínim, en el meu nucli dur d’afinitat en seguirem xerrant. Encara que això no em conforma. Esper aquesta vegada haver estat persuasiu i que la idea tengui molt més recorregut.