De la tranquil·litat a la ràbia en un segon. O, més concretament, en el temps que tardes en llegir i processar els 138 caràcters d’una piulada. Els que et diuen que divendres 10 de novembre uns clients no varen ser atesos en un bar de Palma per expressar-se en català. “Aquí atendemos en cuatro lenguas, excepto el catalán”, els etzibà el cambrer. Més ràbia: al dia següent, ídem, però amb una menorquina de 72 anys que acabà expulsada d’un avió per gosar xerrar en català a una hostessa.
Però encara amb el sentiment profund de ràbia al cos, em ve un pensament tossut al cap: i és que malgrat la temeritat que suposa extreure aprenentatges sòlids d’allò que encara ara està passant a Catalunya, a mi el que més m’al·lucina és l’alegria dels catalans i catalanes. Vull dir que les pallisses de la policia dia u d’octubre, les dels feixistes tots els dies que guaiten al carrer, els presos polítics, els exiliats, l’eliminació de l’autogovern i moltes moltes altres agressions no han provocat com a resposta ni ira, ni desesperació, ni frustració. Cada una de les rèpliques del sobiranisme ha brotat a les places sempre amb somriures i il·lusió. Si el camp semàntic de l’espanyolisme està essent violència, odi i por; el del sobiranisme està sent pau, alegria i esperança. I és així, a pesar de tot. Tota una lliçó que convé no oblidar si volem sumar, tota una lliçó que convé aplicar si volem guanyar.
No és cap qüestió de cap identitat nacional, sinó una simple qüestió de drets civils; vaja, de democràcia.
Així, llavors, tornant a l’àmbit immediat i concret que ens ocupa, resulta obvi que cal donar resposta urgent i contundent a les discriminacions lingüístiques que patim reiteradament els catalanoparlants a Mallorca. La situació és greu i el silenci eixordador és, senzillament, intolerable. Actuar des del carrer i des de les institucions, sí, clar, però convé no oblidar aquella lliçó: sempre amb l’alegria i la il·lusió, defugint qualsevol flaire de resistencialisme malsofrit i desfasat. Sempre des d’una actitud constructiva. Per avançar, per suposat. Facem-ho des de postures el més amples possibles, sumant (sempre sumant), perquè allò que ens estam jugant no és cap qüestió de cap identitat nacional (tot i que així ho perceben els que ens ataquen i precisament per això ho fan), sinó una simple qüestió de drets civils, de drets civils com a catalanoparlants; vaja, de democràcia: tenim el dret de parlar la nostra llengua a la nostra terra. Punt.
Hem de menester entitats al carrer que promoguin els nostres drets civils i exigeixin a les institucions lleis que els emparin. El que propugnam és bàsic i urgent, sí, ens cal fermesa, també, però només amb la rialla que ens caracteritza i tots plegats podrem guanyar.
