El cap de setmana dels dies 21 i 22 d’octubre va tenir lloc al Palma Arena, com ja ve essent costum, la Fira Internacional del Disc a Mallorca en la seva edició número XVI.
Des de fa uns anys, gràcies a la iniciativa de Pere Terrassa (Runaway), en el marc de la Fira del Disc, els que ens agrada la música podem donar resposta a aquella necessitat tan materialista de col·leccionar; a més podem gaudir d’actuacions en directe, generalment de grups locals. Enguany la programació de l’esdeveniment a Palma – perquè se’n va fer també un a Inca els dies 4 i 5 de novembre – era la següent:
No, no hi havia tres escenaris com pot fer entendre el cartell. Quedem-nos amb aquesta idea perquè serà important: escenari (físic) només n’hi havia un, l’únic que canviava era el nom. Podríem dir que l’escenari base era l’Escenari Rock, que mudava la pell, en una ocasió per acollir concerts durant el vermut i en un altre cas per donar resposta a la col·laboració amb WOMEN don’t WAIT en l’esdeveniment. I aquí és on s’ha generat la controvèrsia. Un dels grups que hi va actuar, Sweet Poo Smell, va alçar la veu en acabar la seva actuació per denunciar la mala praxi d’una organització que, ideant un escenari exclusiu per artistes femenines, havia pogut incórrer en un procediment segregador per sexe. La banda de punk ha pujat el vídeo del moment de la reivindicació a Yotube, en el que diuen el següent:
Sweet Poo Smell queremos decir que SIEMPRE vamos a apoyar todas las iniciativas dirigidas a aumentar la representación de las músicas- mujeres músicos- en los escenarios. Hoy, sin embargo, tenemos un sabor agridulce porque con este noble objetivo, y quizás sin mala intención pero sí con una falta de reflexión de los problemas reales de la mujeres en los escenarios, se ha tomado la segregadora medida de crear un escenario (o franja horaria) exclusivo para grupos compuestos o liderados por mujeres. Más nos entristece todavía cuando los escenarios principales, que obviamente se desarrollan en las horas de mayor afluencia de público (de las 17h a 21h el sábado y de 17h a 19.30h el domingo) son un CAMPO DE NABOS, concretamente 35 hombres y 3 mujeres. Quien nos conoce sabe perfectamente que no nos importa actuar pronto y telonear, lo hemos hecho siempre, pero pensamos que si la intención es apoyar a las mujeres hay que darles también espacio en los escenarios y horas principales. Sabemos que en la isla hay grupos de mujeres con la calidad y el talento necesarios para encabezar carteles. No a la segregación por sexo. GIRLS TO THE FRONT!
El de la música, com diu Jordi Garrigós al seu article a l’Ara Play, és “un món masculinitzat”. Aquesta, ara mateix és una realitat innegable que torna a fer-nos veure com l’art és un dels millors canals a través dels quals entendre el món en què vivim. La música no és un món masculinitzat senzillament per l’estadística, segons la qual hi ha més homes formant bandes que no dones, sinó per una qüestió de convenció cultural derivada de la tradició patriarcal. Just fa uns dies va arribar el catàleg de Nadal d’El Corte Inglés a casa; seguim tenint l’opció de comprar-hi una guitarra “normal” o una rosa; també cal destacar que el pack de guitarra elèctrica, altaveu i micròfon és més car quan és per nins, l’altre que també és rosa, és 15 € més barat. El Sol no ha deixat de sortir per l’horitzó tal com ho ha estat fent durant molts d’anys, el patriarcat té un valedor massa poderós: el capitalisme. Cada vegada que m’assec a intentar pensar la música, a descodificar-la en paraula per poder-la comprendre des del debat i la reflexió, torna a sortir el mateix iceberg: el capitalisme. Però el capitalisme no és l’únic problema, no és només el sistema el que ens fa masclistes, hi ha moltes coses que sí que són a les nostres mans, i des de la creativitat, tant artística com professional, hem de poder lluitar de manera activa.
Permeteu-me que torni als fets concrets. A l’acció de Sweet Poo Smell la va seguir la decisió, després d’un debat intens a través dels comentaris del post de Facebook en què es compartia el vídeo, per part de Tomeu Gomila de renunciar a tornar a participar en una Fira del Disc de la manera en què ho havia fet. Així ho va comunicar des del seu perfil personal:
Les integrants de SWEET POO SMELL varen fer un crític manifest ahir diumenge a la Fira del Disc, interpretant l’Escenari WOMEN don’t WAIT com un escenari “segregador”. El missatge té prou força com per anul.lar la iniciativa. D’ara endavant el cicle se centrarà en la seva activitat principal: programar actuacions a teatres, majoritàriament d’artistes internacionals.
La propera cita serà al Teatre Xesc Forteza el proper mes de març, dins la setmana del IWD.
“El missatge té prou força com per anul·lar la iniciativa” diu Tomeu Gomila, una persona a qui no tenc el plaer de conèixer però que no hem d’oblidar que està al comandament d’un projecte la naturalesa del qual és la promoció d’artistes femenines. Jo vull llegir en aquest gest certa consciència que la decisió de destacar l’escenari “WOMEN don’t WAIT” no va ser la més encertada. He de dir que em tranquil·litza veure com sembla que les parts implicades en la disputa, tot i l’hostilitat en certs punts de la discussió, cosa que ha de ser normal, han tendit a la conciliació. La crítica ha generat debat i, el que és més important, ha precipitat una decisió segons la qual les coses es miraran de fer d’una altra manera la pròxima vegada. Si la decisió de fer-se a un costat és la més encertada, ja és una altra cosa.
Veig en aquest episodi una tendència de la qual ja he parlat en altres ocasions: en l’art, dins de la sínia del capitalisme i les seves exigències, de cada vegada més, feim les coses de forma automàtica, per imitació i convenció, i això ens fa caure en absurds i decisions equívoques. I com volem canviar la tendència per respondre a la necessitat de desmasculinitzar l’art si seguim fent les coses com “se solen fer”? Per què distingir entre tres escenaris quan, físicament, només n’hi havia un? Molt senzill, perquè volem imitar els grans festivals que sí que tenen espais físics diferenciats i que han de recórrer als noms per diferenciar-los en la programació. Quin sentit tenia fer-ho a la Fira del Disc de Mallorca?
Estam davant d’un exemple de com la lluita feminista en la música ha de donar-se a distints nivells. El primer, i ara més important, és aquell en què es lluiti contra l’assetjament i la denigració de la dona. Tornaré a citar l’article de Jordi Garrigós, en què es donen molts testimonis de les situacions que encara avui ha de sofrir la dona que es vol dedicar a la música, sigui quina sigui la seva vocació (artística, periodística, de programació…). On la militància és més important és aquí, ara bé, s’ha de fer feina a tots els nivells i un d’ells és el de la programació, promoció i organització d’esdeveniments. Hi ha d’haver una consciència molt arrelada dins els equips que treballen per donar vida a esdeveniments tals com la Fira Internacional del Disc a Mallorca, la Fira B!, les Festes de Sant Sebastià, la programació en les sales de concerts i festivals d’iniciativa privada, per posar alguns exemples. Si a la Fira del Disc s’hagués integrat els grups Codo, Ombra i Sweet Poo Smell en la proposta conjunta, la sensació hagués estat una altra. Això no vol dir que el problema es solucioni, ja que també està la qüestió de l’horari; les participants de l’escenari “WOMEN don’t WAIT” van haver d’actuar en la franja horària, a priori, menys atractiva (aquest és un altre tema que hauríem de problematitzar, la qüestió dels horaris i els prejudicis envers la programació de concerts al migdia o, senzillament, prest). A més, i com avisen les Sweet Poo Smell, el nombre d’homes que participaren de les actuacions superava de manera brutal al de dones presents. No, no estic justificant un canvi d’estratègia senzill, amb això no hagués bastat ni bastarà mai, però hagués estat una acció constructiva.
D’altra banda, no hem de perdre la perspectiva objectiva dels fets, si Runaway i WOMEN don’t WAIT decidiren col·laborar en forma d’escenari exclusiu, de quina altra manera podia ser sinó amb grups formats o dirigits (recordem que a Ombra na Mireia Flores està al capdavant d’una formació on la resta de membres són homes) per dones? L’errada, per a mi, ve d’abans, precisament en aquesta decisió d’atorgar l’exclusivitat de l’escenari durant una franja horària. Quan abans he fet referència a la necessitat de cuidar molt les decisions en l’organització d’esdeveniments i cicles en pro d’una política d’igualtat de gènere activa, precisament ho faig pensant en què col·lectius com Runaway col·laborin amb d’altres com WOMEN don’t WAIT. Què millor que introduir a la teva fira un promotor que només programa actuacions d’artistes femenines per començar a resoldre el desequilibri? El cas concret de què hem parlat ha estat un exemple de com iniciatives benintencionades poden acabar essent contraproduents en la lluita feminista, precisament per aquella manera de procedir tan frenètica, robòtica, mancada de reflexió, tant de la nostra era, segons la qual feim les coses com sembla que s’han de fer per acostar-nos a la professionalitat i garantia de qualitat.
Com a públic consumidor de música també hem de passar una mica més a l’acció. No pot ser que el missatge de Sweet Poo Smell no hagi arribat més enfora, el seu vídeo només ha estat compartit una vegada i pel mateix Tomeu Gomila, recordem-ho. En el debat generat al post de Facebook han participat unes poques persones a més de les implicades directament. Això ens ha de fer veure que, malauradament, la lluita per la igualtat de gènere en la música encara no és al capdavant de les prioritats, i aquí sí que ens trobam davant un problema ben greu. Perquè de no haver estat per les paraules de na Xima hauríem passat una Fira del Disc més amb la sensació de la feina ben feta, i no ha estat del tot així la cosa.
La música i el feminisme necessiten bandes com Sweet Poo Smell així com la mossegada de l’escena del punk, que és ara mateix aquella que, amb diferència, més incideix en la problemàtica de gènere. Però la música i el feminisme també necessiten gent com a Tomeu Gomila. Per tant, que tot això hagi passat és necessari i, fins i tot, bo. Però insistesc, és preocupant la tebiesa amb què ens ho hem pres aquells que hem assistit a l’esdeveniment o hem pogut tenir notícia del fet en diferit, una tebiesa que fa gairebé impossible la lluita.
Per acabar, i a manera d’anècdota (o no) recordaré que dues setmanes més tard va tenir lloc la I Fira del Disc a Inca també a càrrec de Runaway, i al cartell ja no hi ha escenaris. Quines coses, no?
