Fa poc vaig coincidir en una xerrada i vaig conèixer en Joan Buades: una d’aquelles veus crítiques de referència en matèria de turisme, i també una persona amable, propera i molt pedagògica. En el debat, i responent a una pregunta, va dir una cosa que em va semblar molt important perquè, reflexionant-hi, veig que no me n’havia adonat de les conseqüències profundes d’aquesta qüestió. Va dir, referint-se al turisme (en el context del capitalisme globalitzat), que és un agent de destrucció comunitària, la principal causa de la desertificació social.
Ho veim en els nostres municipis saturats i turistitzats: àmplies parts de la població amb condicions laborals precàries, competint entre si per conservar la feina de merda que li permet pagar les factures; molta gent que conviu amb veïns diferents cada setmana durant mig any, i sense veïns la resta de l’any; espai públic i de socialització sobreocupat per turistes durant l’estiu i amb els negocis i restaurants tancats la resta de l’any; la lògica del negoci i l’alta rendibilitat estesa a tots els àmbits de la vida; població temporal, que ve a treballar però que no arrela perquè està de pas…
“El turisme (en el context del capitalisme globalitzat), és un agent de destrucció comunitària, la principal causa de la desertificació social”
El final de la intervenció d’en Buades anava en la línia de proposar actuacions que puguin ser duites a terme des de les institucions municipals, i plantejava la qüestió bàsica d’exigir compensacions. I això, si ho pensam bé, és tan obvi, que em sorprenc de com no se n’adona tothom.
Al meu poble, no fa gaire es va dur a discussió al Ple el Pla de Desenvolupament Turístic Municipal i es va aprovar, per suposat: ja sabeu que aquest tema és gairebé una qüestió d’Estat. La coalició progressista que governa va presentar el Pla com una eina de planificació neutra, no ideològica, que podia ser executat per qualsevol equip de govern. Mal començament: no és evident que si les polítiques en turisme que proposes són perfectament assumibles per la dreta és que no deuen ser polítiques gaire d’esquerres?
Deixant de banda aquí el fet que, en un intent de greenwashing, el varen presentar com un model de turisme responsable i sostenible (quan no hi ha cap acció efectiva del Pla que vagi en aquesta línia) i que no cercava créixer en quantitat (quan hi ha accions orientades a oferir nous productes per atreure turisme en temporada baixa i promoció per augmentar el turisme espanyol); i deixant de banda també que partia d’una anàlisi de context tan esbiaixada que obviava el que suposa tenir més de 6.000 places a sòl rústic (quant a energia, residus, desplaçaments, aigua, aigües brutes, desaparició de l’agricultura…) o que a més de les 14.000 places legals en tenguem 11.000 més que no ho són; centrem-nos en un aspecte concret que va donar lloc a un debat molt il·lustratiu del nivell d’assumpció del sistema que hi ha entre gent que es diu d’esquerra: la famosa col·laboració público-privada.
“no és evident que si les polítiques en turisme que proposes són perfectament assumibles per la dreta és que no deuen ser polítiques gaire d’esquerres?”
Perquè de la col·laboració público-privada tenim clar que hi posa en aquest cas la part pública: recursos humans i econòmics. Informadors turístics, gerència tècnica per implementar el Pla, policia turística, obres d’embelliment de les zones turístiques, oficines turístiques, actualització de material promocional de tot tipus de productes turístics, mapes, rutes, etc, accions de promoció específiques, campanyes de captació de nous mercats, assistència a fires, manteniment de diferents segells de qualitat, oferta de formació per al sector privat… Això, sense comptar el personal a sou de l’Ajuntament, suposaria en un càlcul a la baixa, 1 milió i mig d’euros anuals que posa l’administració, o sigui, tots.
Però… i què aporta la part privada a canvi? I la pregunta és molt rellevant perquè estam parlant d’una activitat econòmica que genera no pocs beneficis pels seus propietaris i no poques conseqüències negatives a la resta. La resposta del regidor de turisme va ser de manual: la part privada posa el seu coneixement i la seva experiència en el sector, i genera llocs de feina. Només faltava afegir «i els hi hem de donar les gràcies»! Per favor, que és una activitat lucrativa. Que persegueix simplement l’obtenció de beneficis privats. Que si no tengués gent a fer feina no tendria guanys precisament, ja que és damunt la feina del treballador que hi guanya l’empresari (ni el concepte de plusvàlua hem assimilat?). Voleu dir que ni tan sols no podem posar damunt la taula en quines condicions laborals i salarials s’han de dur a terme aquestes feines?
“Perquè de la col·laboració público-privada tenim clar que hi posa en aquest cas la part pública: recursos humans i econòmics. Però… què aporta la part privada?”
Deixant avui de banda (per no allargar massa l’article) tots els costos ambientals i territorials associats al turisme que tenim, i retornant al començament del text: qui els paga els costos socials i de trencament de la comunitat que causa el turisme? També nosaltres? Qui la paga la crisi psicològica i familiar de quan se t’acaba el contracte de lloguer i no trobes res perquè els preus s’han triplicat? Qui el paga el fracàs escolar, molts cops relacionat amb la gran quantitat d’adolescents que pràcticament viuen sols mig any perquè les jornades laborals maratonianes dels seus pares suposen que no els veuran fins a la nit? Qui ho paga que els nins i nines no puguin ser cuidats pels seus pares i hagin d’estar aparcats en guarderies, menjadors i activitats extraescolars fins a les tantes (i el mateix per la gent gran)? Qui ho paga que la gent no es conegui pel carrer, que es generi desconeixement, desconfiança, aïllament, falta d’un projecte comú? Qui pagarà el que costa reforçar la comunitat, els espais compartits?
Si les institucions no poden servir, no dic ja per evitar les conseqüències nocives del turisme, sinó ni per exigir la compensació dels danys que aquest provoca, aleshores quin sentit té fer política? Tenguem-ho clar: no podem consentir que els ajuntaments en siguin còmplices i serveixin als de sempre, perquè la història de la socialització de les pèrdues i la privatització dels guanys ja ens la coneixem i hem de fer feina per invertir-la.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
