Mori la Inquisició! L’execució a Montjuïc de l’anarquista mallorquí Josep Bernat i Cirerol

“El día en que los ajusticiados por causa de atentados anarquistas lleguen a algunas docenas, nadie retendrá ya sus nombres en la memoria”.

El Imparcial (Madrid), 22 de maig de 1894.

El gener de 1892, a Jerez de la Frontera, un estol d’uns 500 pagesos afamegats de la zona prenen el poder a la ciutat gaditana amb crits de “Visca l’anarquia” i altres proclames contra el poder polític i econòmic de l’època. L’esfereïdora revolta va marcar l’inici d’un brutal procés repressiu contra el moviment camperol organitzat. Prest, s’inicià una causa contra més de 150 persones, entre elles – l’inductor moral segons l’acusació – Fermin Salvochea. A diversos indrets, es van organitzar protestes i accions en favor de la seva llibertat i de la seva causa. Alhora, es va obrir també una causa militar, amb denúncies de tortures per part dels acusats, contra vuit persones, quatre de les quals van ser condemnades a mort i executades, a garrot vil, el 10 de febrer de 1892.

Els anarquistes assassinats a Jerez es van convertir en màrtirs i el compliment de la condemna mortal va marcar l’inici d’una convulsa etapa de respostes, del moviment obrer contra l’estat, l’exèrcit i els poders del moment. Barcelona va esdevenir el principal focus de les reaccions contra els impulsors dels anomenats ‘successos de Jerez’. Dos dies abans de l’assassinat dels anarquistes de Jerez de la Frontera, el 8 de febrer de 1892, a la vila de Gràcia es va obligar a alguns sabaters que es negaven a fer feina pel judici a entrar a la fàbrica i fer feina. Un dia abans, el 9 de febrer, va explotar un artefacte al lloc on, possiblement, es reunien alguns policies de paisà a la plaça Reial de Barcelona. La repressió no es va fer esperar, l’atemptat va matar a una persona i ferir a unes vint i, tingué com a conseqüència nombroses detencions i la clausura de la capçalera anarquista barcelonina El Porvenir Anarquista. La publicació en qüestió va sorgir de la unió dels anarquistes de parla francesa a Barcelona com Paul Bernard¹, el grup anarcocomunista de Los Desheredados amb Sebastià Sunyer i d’altres, i els anarcoitalians com Paolo Schicchi o Luigi Ettore; sens dubte, una conjunció que va alarmar als estaments policials i va fonamentar les futures teories conspiratives internacionals; tot era anarquisme.

La situació era força complexa i, ni la repressió estatal, ni les respostes obreres es van aturar. A l’estiu de 1893, Paulino Pallàs va intentar assassinar el general Arsenio Martínez Campos. El militar era un vell conegut de la política espanyola, no debades va provocar la finalització de la Primera República i de l’anomenat ‘Sexenni Democràtic’ amb un pronunciamiento militar el 29 de desembre de 1874. Martínez Campos va facilitar amb la seva acció la restauració borbònica i l’aturada de bona part de les reformes i dels canvis politicosocials de l’etapa anterior. Emperò també era força conegut per la seva participació a diverses guerres colonials, especialment a Cuba d’on va ser Governador General i, per ocupar el càrrec de Ministre de la Guerra sota els governs de Cánovas del Castillo (del Partit Conservador) i de Sagasta (del Partit Liberal). El 24 de setembre de 1893, Pallàs va llençar dues bombes model orsini contra Arsenio Martínez, aleshores Capità General de Catalunya. L’objectiu i la finalitat, segons el testimoni del citat Pallàs, era venjar la mort dels 4 anarquistes de Jerez. La detenció de Paulino Pallàs fou immediata, poc despès de llençar les bombes, moment que fou aprofitat per escridassar proclames anarquistes. Tres dies després, el 29 de setembre fou condemnat i, executat al castell de Montjuïc a principis d’octubre de 1893. Poc abans de morir, Pallàs va sentenciar “la venjança per la meva mort serà encara més terrible”. L’anarquista havia afirmat durant el judici que havia actuat tot sol, tot i això, va afirmar que el material explosiu el va aconseguir amb l’ajuda de l’anarquista italià Francesco Momo (que ja era mort).²

Malgrat que Pallás va admetre ser l’únic responsable de l’atemptat de la Gran Via, el Governador Civil Larroca i l’Inspector Tressols van accelerar les detencions. El dia 27 de setembre de 1893, dos dies després dels fets, ja havien passat a la disposició del jutge diversos detinguts³, situació que es va repetir els dies posteriors. L’acció de Pallás va tenir una forta repercussió internacional i, fins i tot, es va justificar a diversos mitjans anarquistes com El Oprimido, La Revancha o a la Conferència Internacional Anarquista que es va celebrar a Chicago el setembre de 1893. Per a bona part de l’anarquisme, situar a Martínez Campos com a Capità General de Catalunya amb l’historial que tenia els semblava una provocació⁴.

L’execució de Pallás i la repressió va tenir uns efectes que es van multiplicar en poc temps. El 7 de novembre de 1893, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, aleshores, símbol del pujant burgés i industrial de la ciutat es representava l’obra de Gioacchino Rossini, Guillem Tell. Després del descans del primer acte i quan les quasi dues mil persones tornaven a les seves localitats va explotar un artefacte que va llençar-se des del galliner al pati de butaques. Malgrat que només va explotar una bomba, de les dues que es van llençar, el resultat fou una massacre, vint morts i uns cinquanta ferits. Allà, in situ, al teatre fou detingut Manel Archs, qui pareix no tenia més relació amb l’acció que la seva passió per la lírica. Archs, serà més tard un dels afusellats a Montjuïc el 1894. La fera repressiva es va desfermar i prest es multiplicaren els implicats i les conspiracions, la situació fou descrita per part de la premsa anarquista amb les següents paraules:

“Mientras unos sostienen que fue arrojado el cuerpo explosivo de las localidades altas, otros dicen que en un entreacto se hubo colocado, y que lo hizo explotar un momento cualquiera de el espectador del cuadro más inmediato; y no son menos los que atribuyen el hecho a dos señoras desconocidas que tomaron asiento en las butacas que se cree lo ocultaban (…) No hemos de investigar ahora quien o quienes fueron los autores del hecho que perseguí, ni cual el móvil inductor: vosotros mismos propagáis distintas versiones acerca de ello, lo que prueba ignoráis lo uno como lo otro; no obstante prendisteis a muchos compañeros anarquistas y perseguís brutalmente a todos…”⁵

Després de l’atemptat del Liceu, novament es va iniciar una campanya per detenir als possibles implicats. Les dades oficials tornaven a assenyalar un complot anarquista internacional i, prest, es van suspendre les garanties constitucionals a Barcelona⁶. El General Martínez Campos, ferit a l’atac de feia poc més d’un mes, enviava un telegrama possiblement al Ministre de la Guerra José López Domínguez per posar en marxa lleis repressives específicament contra l’anarquisme⁷. Entre els diversos detinguts el desembre de 1893 apareix el nom de Josep Bernat i Cirerol (Sirerol), natural de Palma, enquadernador d’ofici i d’uns 22 anys. De la seva família només tenim les dades nominals dels progenitors: Josep Bernat i Catalina Cirerol⁸. Bernat va néixer segurament el 1871 i vivia a Barcelona amb barri del Poble Sec, al carrer Cabanyes, 19. Sembla que fou detingut el 7 de desembre de 1893 a un establiment del carrer Aroles sota l’acusació de participar dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, ambdós a Barcelona.

Els detalls policials de les detencions a Barcelona de Josep Bernat i Cirerol es filtraven ràpidament a la premsa. La detenció del jove enquadernador va portar també, segons les dades policials, a trobar els motlles de fusta amb els que es van realitzar les bombes dels darrers atemptats de Barcelona. El telegrama de l’agència de notícies Mencheta deia:

“A las diez de la mañana ha llegado el anarquista Rinaldi, conducido por la Guardia Civil. Se le ha encerrado en un calabozo de Montjuich. Según se asegura, Mariano Cerezuelo fué quien arrojó la bomba desde el quinto piso del Liceo, el italiano Saldani colocó la bomba orsini, que no estalló entre las butacas; José Codina hizo las bombas y José Bernat hizo el modelo de las mismas. Todos están convictos y confesos. Con la llegada de Rinaldi se harán las últimas averiguaciones para concluir el sumario. Ha salido la Guardia Civil conduciendo rateros y gente de mal vivir”.¹¹

El telegrama fou publicat a diversos mitjans escrits amb certes diferències. A El Imparcial es feia notícia de les seves característiques físiques. Josep Bernat Serizo (per Cirerol) era un jove d’un vint-i-dos anys, d’estatura mitjana, prim i de bon color. Amb un poc de barba i bigot curt¹². Sembla que a la declaració va explicar que ell va fabricar els motlles de les bombes del Liceu, però també de la Gran Via. En la pràctica, aquesta autoinculpació va generar l’aparició d’una causa, la de Pallás, que semblava tancada. Quan es va realitzar el registre al domicili familiar, el pare de Josep Bernat, també anomenat Josep, coneixedor de les activitats del seu fill, ja havia esborrat proves com motlles, substàncies explosives i altres efectes. A finals de desembre de 1893, la xifra de detinguts pels fets del Liceu ja superava els 250¹³, quantitat que va generar la dispersió a diversos centres penitenciaris o, fins i tot, l’habilitació del vaixell Navarra que va actuar com a garjola provisional.

A les acaballes de l’any i sota un tortuós interrogatori policial, Josep Bernat va declarar allò que s’esperava: “había oído en casa de un anarquista que un tal Salvador se había declarado culpable de dicha acción¹⁴”. Era la peça que feia encaixar tot l’informe policial; Santiago Salvador era un conegut de Pallàs i, Bernat, Codina i altres detinguts, peces indispensables per l’existència d’una organització de caràcter insurreccional que volia revertir l’ordre establert. I aquí tenim l’omnipresent connexió italiana, el grup Benvenuto Salud, una suposada organització que segurament sorgeix de l’imaginari policial. Segons la premsa burgesa, que alimentava les seves pàgines amb la informació que rebia directament de la policia, Benvenuto Salud era un grup terrorista d’inspiració insurreccional.

Al cap i a la fi, el relat oficial volia tancar les operacions contra Paulino Pallàs i contra Santiago Salvador. El fet és que la bomba del Liceu fou atribuïda inicialment a Josep Codina, més tard a Cerezuela. Les tortures van aconseguir, per exemple, que José Codina es declarés autor confés de l’atemptat del Liceu. Cerezuela va assenyalar que fou víctima d’alimentació amb bacallà i pa, sense aigua, víctima també de fuetades i d’afusellaments simulats, fet que havia generat la seva declaració¹⁵. Anys més tard, el mateix Capità General de Catalunya, Emili Despujol afirmava que Codina era innocent del tal delicte i que el veritable autor era Santiago Salvador.

A principis de gener de 1894 cau detingut Santiago Salvador Bruch a la ciutat de Saragossa, on va autodeclarar-se autor dels fets. Salvador va afirmar que ell havia comès els fets del Liceu, i que va accedir pel carrer Sant Pau al teatre amb les bombes amagades, que les va llençar i que va marxar de l’edifici en els moments de confusió. Quan la policia el va detenir a Saragossa, sembla que es va intentar suïcidar amb un tret a l’estómac. L’anarquista Santiago Salvador va estar greu durant un temps i els metges tenien dificultats per extreure la bala que tenia al seu cos¹⁶. Com a conseqüència del seu estat de salut, encara no tenien la seva declaració; les detencions i escorcolls es van ampliar fins a tenir detinguts a més de 150 anarquistes alhora. El 8 de gener de 1894 va declarar la dona de Santiago Salvador durant tres hores, amb el seu home ferit i sense aclarir els fets, la policia cita que ella va fer importants aclariments. Com així Codina s’havia autoinculpat, les mateixes afirmacions del Capità General, Emili Despujol, són prou aclaridores: “els turments del senyor Larroca [Governador Civil de Barcelona], al calabós del Govern Civil són els responsables de l’autoinculpació d’una persona que no va cometre l’acte. Algunes fonts indiquen que el militar mallorquí Valerià Weyler i el citat Larroca van acordar, en aquests difícils moments per a la seguretat nacional i empresarial, la creació de l’anomenada ‘Ronda Especial’, una brigada policial destinada de forma exclusiva a actuar contra els anarquistes, amb totes les conseqüències i eines al seu abast.

Malgrat les sospites contra Codina, Cerezuela i també, fruit del testimoni de Bernat, Santiago Salvador, la policia ja havia aconseguit diverses autoinculpacions. El cas és, si més no, singular, ja que entre els acusats hi ha – per exemple – Domingo Mir, que casualment el dia de l’atemptat ja era a la presó. Les acusacions contra Mir també inclouen un llenguatge, extremadament inusual, com per a tractar-se d’una organització d’inspiració anarquista, el testimoni policial l’acusa de ser el ‘President’ del citat Benvenuto Salud. El cas és que, en teoria, aquesta organització va actuar entre el 1892 i 1893 a Barcelona i, entre els integrants, trobarien una curiosa mescladissa d’anarquistes que coincideixen a la ciutat de Barcelona i amb relacions amb els insurrecionalistes italians i argentins del moment. El 1895, un dels escriptors amb més presència a l’anarquisme ibèric, Joan Montseny va publicar un fulletó sobre els fets. L’objecte de la publicació era fer visible la repressió policial i les irregularitats que es van desenvolupar arran de les explosions de la Gran Via i del Teatre del Liceu amb les següents paraules:

“La autoridad buscaba al autor de este hecho y para lograrlo usó de los medios que halló convenientes. Se dijo entonces, y la prensa y algún diputado se hizo de ello eco, que los anarquistas habían sido martirizados cruelmente”.

Sens dubte, feia referència a les acusacions de tortura fetes contra les forces militars que es van encarregar del sumari. Així per exemple, Josep Bernat es va autodeclarar-se culpable dels fets en poc temps, qüestió que va generar l’acusació contra Santiago Salvador i altres persones. Montseny reprodueix una carta de Josep Bernat, amb data del 3 d’abril de 1894, on fa referència a la seva declaració de desembre de l’any anterior, on diu que cap de les afirmacions de la premsa són certes.

“Referente de lo que la prensa ha dicho de nosotros puedes afirmar que es falso todo lo de las bombas, y que las declaraciones presentadas son hechas a viva fuerza y por medio del tormento.

Para que te convenzas de ello voy a relatarte los martirios que me han hecho sufrir.

Fui detenido como presunto anarquista. Al cabo de ocho días, cuando esperaba salir a la calle, me llamó el llavero y bajé a las oficinas de la cárcel. Un inspector de policía me ató bárbaramente y en coche me condujo a la Gobernación”.

Més endavant, a la missiva fa tot un relat esgarrifador de la violència emprada el dia 22 de desembre de 1893, contra la seva persona, per tal de poder obtenir una declaració diguem que més ‘apropiada’:

“Esto sucedía a las doce del día 22 de diciembre de 1893. Una vez allí se me llevó en presencia del infame Larroca. El Gobernador y yo tuvimos una conferencia que duró hora y media. Como no pudo saber lo que se proponía me mando que me retiraran, metiéndome en un calabozo del segundo piso. Allí fue mi martirio. Empezaron a propinarme una paliza que duró más de una hora. Cuando aquellos esbirros estuvieron cansados de apalearme me dejaron, ordenándome me pasearse de prisa, lo que hice por la fuerza. Vino la noche, y como no había comido en todo el día pedí de comer y pedí agua también; tenía fiebre, la que me producía una sed abrasadora”.

L’interrogatori contra el mallorquí era ordenat i dirigit per Ramon Larroca i Pascual, aleshores Governador Civil de Barcelona. Larroca fou acusat de ser el principal responsable de la forta repressió que entre 1892-1894 es va desenvolupar contra l’anarquisme del barcelonès, especialment arran dels ja citats atemptats de la Gran Via i del Gran Teatre del Liceu. Un mes després de l’interrogatori el mateix Ramon Larroca fou víctima d’un atacat amb arma de foc. El picapedrer Ramon Murull va atemptar contra la seva vida el 25 de gener de 1894, emperò Murull va declarar públicament que no era anarquista i que no volia matar a Larroca per temes relacionats amb l’anarquisme. L’atemptat no va posar fi a la vida de Larroca i Murrul no fou l’únic detingut. Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras també van ser detinguts com a còmplices, tot i que no va quedar molt clara la seva relació amb l’atac, els tres van ser més tard alliberats.

Tornem a la declaració de Josep Bernat:

“Pasaron algunas horas, no sé cuántas; al cabo de ellas, el guarda que me vigilaba me entregó un pedacito de pan y una gran tajada de bacalao seco, el que comí con avidez. Pedí agua de nuevo, y me contestó el pobre guardia que lo tenía prohibido… Vino el nuevo día [fa referencia al dia 23 de desembre de 1893] y a la misma hora que del anterior me condujeron de nuevo en presencia del Gobernador. Reanudamos la entrevista, y como dio el mismo resultado que la del día anterior, volvioseme a dar nueva paliza y continué en el mismo calabozo sin darme de beber ni dejarme dormir”.

La reiteració de les tortures contra Josep Bernat va generar la pèrdua del coneixement, segons el seu propi testimoni. A partir d’aquells moments, només recordava que va poder beure un tassó de brou i que més endavant, amb un tercer interrogatori per part de Larroca va afirmar totes i cadascuna de les afirmacions que rebia. Malgrat tot, aquesta autoinculpació no va aturar el maltractament i fou novament agredit amb diversos cops, insults i escopinades. Després d’aquesta nova tongada de bastonades, va fer una segona declaració que va ser recollida pel tinent de la Guàrdia Civil, Peña. El testimoni de Bernat també afirma, que segons va conèixer més tard, ell va ser dels detinguts que menys va sofrir entre els dies 22 i 23 de desembre de 1893.

A principis de 1894 es filtraven novament als diaris burgesos que el sumari del Tribunal Militar que s’encarregava dels detinguts actuaria de forma molt ràpida. Segons l’agència de notícies Mencheta, el dia 3 de gener de 1894 es van traslladar a Montjuïc bona part dels detinguts de desembre. Amb Josep Bernat i altres anarquistes tancats als Montjuïc els rumors sobre complots terroristes no aturaven. El 19 de gener torna a generar-se diverses notícies sobre noves detencions anarquistes a Barcelona. Part de la premsa negarà aquesta situació, a la vegada que informava que el jutge especial per aquesta causa seria García Domenech. De la instrucció processal del jutge es pot extreure que l’atemptat del Liceu només hi havia un autor confés: Santiago Salvador Franch; la resta, no tenia relació directa o només havia participat facilitant la fugida de Salvador. Segons l’escrit, les indagacions del Liceu sembla que van ajudar a aclarir l’atac contra Martínez Campos. La línia policial encaixava amb les violentes indagacions policials i les declaracions que es van recollir sota tortura, el relat d’aquells dies també va ser confirmar per altres cartes com la de José Codina, qui el 13 de febrer de 1894 va escriure a la redacció de la publicació anarquista El Corsario per denunciar els turments que van rebre ell, Bernat, Emilio Navarro, Vacarini, Domingo Fruitos, Saldani, Bernich i Rujuiero.

L’afusellament rapidíssim de Pallás, que es va produir l’octubre de 1893, i el Consell de Guerra va establir que era impossible determinar els col·laboradors, aquesta indeterminació emperò també deixava la porta oberta a tancar l’operació amb un relat més o manco coherent i orquestrat des de les instàncies estatals. Prest, la policia va lligar ràpidament l’atac contra Martínez Campos a la Gran Via i les bombes del Liceu del 7 de novembre de 1893. Aquí fou quan es va fonamentar la causa contra Bernat com a col·laborador de Pallás a l’atac de la Gran Via. A l’acusació, hi ha sospites de què Bernat era al Liceu el dia de l’atemptat i, que va entregar a Santiago Salvador una quantitat econòmica abans de la seva fugida. Segons la instrucció, Bernat també va ajudar a amagar a Santiago Salvador a la casa de Jaime Sogas, un altre dels acusats.

Segons Garcia Domenech, Bernat i Cerezuela, van confeccionar – teòricament – les bombes i els explosius, model que va destruir el pare de Josep Bernat abans de l’escorcoll policial del domicili familiar. Sembla que l’acusació de destrucció de proves del pare de Bernat, era tan clara com per incriminar-lo, no?, però – miraculosament – no va estar inculpat. Bernat, sempre segons l’acusació, després de l’atemptat del Liceu es va amagar i, quan la policia va anar al domicili de Cerezuela va escapar de la policia. Suposadament, Bernat i Cerezuela, tenien una barraca llogada un tal Rafael Miralles, un anarquista natural d’Alcoi. A la barraca, amagaren – segons la policia – els explosius i van fer algunes detonacions experimentals. La caseta, situada al carrer Viladomat, a una zona deshabitada, es van localitzar, àcid i líquids inflamables i altres materials per a l’elaboració d’explosius.

La major part dels acusats, també van estar relacionats amb els successos de la Gran Via que estava sota la instrucció del jutge militar Martinez que poc després va ser substituït pel tinent coronel Enrique Marzo. A la premsa, es feia una completa llista dels acusats amb un resum de la seva participació dels fets. A Josep Bernat, la instrucció, el col·loca al grup que tenia més relació amb l’atac també del Liceu, conjuntament amb Santiago Salvador Franch, Mariano Cerezuela i d’altres. Després d’un temps, no més tard del 24 d’abril de 1894, amb molt de secretisme, es va celebrar un Consell de Guerra contra els anarquistes acusats de l’atemptat de la Gran Via de Barcelona. Sota la presidència del tinent coronel d’Infanteria Andres Villa i altres sis vocals capitans es va llegir la sentència. Josep Bernat durant la lectura de la sentència fou expulsat por permitirse algunas inconvenièncias.

Amb la lectura de l’acusació del fiscal Garcia Navarro, s’indica que Prats i Mir, havien entregat les bombes a Bernat, però que no es va fer el llançament el dia acordat, ja que plovia. Finalment Pallàs va llençar les bombes amb el resultat que ja hem comentat. L’escrit de Garcia Navarro acusa Josep Bernat d’amagar els explosius a un camp prop del seu habitatge, i per tal motiu, serà recusat com a coautor dels actes. El fiscal, amb el seu informe final acusa Josep Bernat d’autor per cooperació i demana la pena de mort juntament amb altres acusats. Després es van llegir les defenses i el consell es va reunir per determinar el veredicte.

L’execució de Josep Bernat es va produir a la fortalesa de Montjuïc, el 21 de maig de 1894. El governador del castell militar, el general Fontseré, va rebre ordre explícita, del també mallorquí, Valeriano Weyler (aleshores cap del 4t cos de l’exèrcit) de no deixar entrar ningú al recinte militar. Es va fer una excepció amb dues congregacions religioses, la Pau i Caritat i els Desamparats i també amb els familiars més propers. Fins i tot, es va prohibir l’accés al pati d’armes – lloc de l’execució – als militars de la guarnició regular del castell. Tampoc no es va permetre, accedir als advocats dels executats que volien conversar amb ells. La premsa burgesa es va fer ressò dels fets, tot i que advertia que la seva crònica dels fets era fruit del rumor públic. Segons les manefleries, poc després de la tres de la matinada, es va presentar al castell-presó, el jutge instructor de l’atemptat de la Gran Via, el senyor Marzo; i, també el senyor Mola, el seu secretari. A les quatre de la matinada, es van presentar en carruatge els religiosos de les congregacions ja esmentades. A les 4 i quinze minuts, es va comunicar als detinguts la pena de mort establerta per un consell de guerra, ratificat pel Tribunal Suprem de Guerra i Marina. El jutge i el seu secretari, van llegir el veredicte individualment; primer, a Mariano Cerezuela, després a Salvador Sogas, Manuel Arch, Josep Bernat, José Sabet i José Codina. Els mateixos rumors afirmen que Sogas i Cerezuela es van mostrar abatuts, per la seva banda, Josep Bernat, després de la comunicació de la pena, es va mostrar nerviós, però a la vegada, xiuxiuejava una cançó. Tots, excepte Codina, es van negar a subscriure l’aute, a la vegada que es reafirmaren en la seva innocència. El darrer en rebre la notificació fou l’esmentat José Codina, eren ja les set i quart del matí.

Per ‘salvar les ànimes’ dels reus, es van habilitar fins a quatre capelletes-habitacions amb crucifixos, un altar improvisat i unes espelmes. Sembla que Bernat va estar tota la nit atacant verbalment a les autoritats amb diverses proclames i insults. Dotze hores després, encara esperaven l’execució. Bernat, encara es mostrava – com també Archs – fort d’ànims. Cal dir que, els detinguts, tot i la situació i l’escenografia, no van accedir a la reconciliació i als auxilis religiosos, sembla un d’ells abans de l’execució si ho va fer. Alguns com Cerezuela i Sogas si van acceptar emperò aliments per part dels religiosos. Al llarg del dia, diversos defensors dels encausats van tornar a provar de trobar-se amb els detinguts, però no els van deixar. Sí que van permetre l’entrada a altres religiosos i qualque familiar dels empresonats. A Josep Bernat el va visitar el seu pare, ja major, i es van viure moments emotius i força complicats. Bernat pare, va demanar poder menjar amb el seu fill, però no es va acceptar.

A la vegada, van arribar algunes peticions de commutació de la pena capital, per part d’associacions i societats com la Lliga Federal o el Bisbe de la Diòcesi de Barcelona. Les peticions d’indult van generar diversos rumors sobre la seva acceptació, fins i tot, es va habilitar un servei de guàrdia a les oficines de telègraf del castell. La circulació de notícies contradictòries sobre l’execució i l’indult o la mort sobtada de Cerezuela va moure també a persones interessades als voltants de Montjuïc. El perdó no va arribar, segons les fonts publicades un dia després dels afusellaments, per l’esgotament que hi havia generalitzat contra els actes terroristes:

“Así, cada día con sus atentados conseguirán menos y se expondrán más. Lo que ha costado la vida ayer a seis infelices no ha sido el atentado de Pallás, sino el cometido en el Liceo. Sin este último, el gobierno satisfaciendo los visibles deseos de la reina regente, habría propuesto el indulto”.

A les afores de la fortalesa, amb policia a les rodalies dels accessos a Montjuïc, es van concentrar unes 300 persones, que tenien l’accés tallat amb un cordó militar de nombrosos guàrdies civils del cos d’infanteria. Quan Josep Bernat es dirigia cap a la plaça d’armes del Castell de Montjuïc, va girar la cara i es va dirigir als seus companys amb un: Bon dia! Visca l’anarquia! . Sagas, Archs, Codina, Cerezuela, Sabet i Bernat, de camí a l’execució, i separats per uns metres, van ser obligats a tenir els ulls embenats i a agenollar-se. A les quatre i trenta-cinc van ser afusellats, amb una rafega de tirs des de les esquenes dels condemnats. Alguns dels presents afirmaven que Josep Bernat, just el moment abans de l’execució va escridassar: mori la Inquisició! .  El seu cos, conjuntament amb altres, es va traslladar en carruatge i el seu pare el va acompanyar amb un altre carruatge.

L’execució de la pena de mort del 21 de maig de 1894 contra els sis anarquistes va coincidir amb la decapitació a París de l’anarquista Émile Henry acusat també de diversos actes terroristes a França. La línia editorial de diversos diaris com El Imparcial es manifestaren contra la cruenta situació:

“Pero en este cruento camino por donde el anarquismo ha entrado no se halla ni siquiera el efecto que aquel busca. Cuando el horror es permanente las sociedades se connaturalizan con él”.

El document fa esment a l’anarquisme – en conjunt – com si fos una epidèmia moral, a la vegada que una guerra social declarada entre ‘els anarquistes i la resta de la societat’. Segons la premsa, els atemptats i les execucions s’havien normalitzat i les seves conseqüències sembla que s’interioritzaven. L’argument era reiterat des dels fets de Jerez, La Mano Negra i altres conspiracions contra l’estabilitat del naixent estat parlamentari burgès. Els actes violents silenciaren les violències quotidianes i les microrepressions que es va emprar contra el moviment obrer, en general i, contra l’anarquisme en particular. Tot plegat va generar una forta desestabilització entre tot un moviment que esdevenia, malgrat les mil particularitats, majoritari a diversos indrets. El debat també es va generalitzar entre els anarquistes i els seus mitjans de difusió escrits. La repressió des de l’afusellament de Pallàs de finals de 1893, les execucions dels sis anarquistes de Montjuïc de maig de 1894 va generar a la premsa certa – enganyosa –  treva en el grau de violència que, dia rere dia, apareixia en la premsa.

El camí de la repressió es va generalitzar i les demandes d’augment de les penes contra l’anarquisme aviat tengueren els seus efectes. Mes i mig després de l’execució dels sis anarquistes de Montjuïc i de la condemna a cadena perpètua dels altres quatre acusats es va aprovar el juliol de 1894 la que és considerada com la primera llei antiterrorista de l’Estat. La Ley sobre represión de los delitós cometidos por medio de explosivos, que ja havia estat presentada al Congrés dels Diputats sota la presidència de Mateo Sagasta, imposava cadena perpètua i penes de mort contra els autors d’actes terroristes amb bombes amb morts o contra qui actues de forma criminal a llocs públics. La llei, castigava també molt durament, contra aquells que fabricaven, col·locaven explosius o col·laboraven amb els fets. Finalment també es va incloure com a delicte fermament castigat, l’apologia conspirativa.

Emperò, dos anys més tard, es va fer una volta més a l’aparell repressiu, sota la presidència del conservador Cànovas del Castillo, es va presentar un nou projecte de llei Represión de los delitos contra las personas y las cosas que se comenten o intenten cometerse por medio de explosivos o materiales inflamables. La llei atorgava a la jurisdicció militar la competència per a jutjar els delictes de terrorisme, també va assenyalar a la ideologia anarquista com a fenomen a combatre. La repressió contra l’anarquisme amb aquesta normativa, va permetre també, no només perseguir els actes considerats terroristes, sinó també reprimir els nombrosos mitjans que utilitzaven els llibertaris per a difondre la seva ideologia:

“Art.  4.° El Gobierno podrá  Suprimir los periódicos y centros  anarquistas, y cerrar los establecimientos  y lugares de recreo en donde los anarquistas se  reúnan habitualmente para concertar sus planes ó verificar su propaganda.  También podrá hacer salir del Reino á las personas que, de palabra ó por escrito, por la imprenta, grabado, ú  otro medio de publicidad, propaguen ideas anarquistas ó formen parte de las Asociaciones comprendidas en el art.  8.° de la ley de 10 de julio de 1894”.

Es va autoritzar al govern a suprimir i tancar capçaleres anarquistes, tancar els seus centres, generar un cos policial-judicial específic o expulsar del país a anarquistes només per la seva ideologia. La llei, amb algunes modificacions del projecte inicial, de facto, va situar a l’anarquisme i als anarquistes fora de la llei. La nova jurisdicció va tenir també com a escenari un nou i significatiu atemptat a Barcelona, l’atemptat del carrer dels Canvis Nous contra la processó del Corpus del 7 de juny de 1896. Els detinguts van superar els 400, entre els quals hi havia Josep Llunas, Teresa Claramunt, Joan Montseny o Anselmo Lorenzo, és a dir, una part del visible moviment obrer diguem més intel·lectual o cultural. L’anomenat ‘procés de Montjuïc’ contra les detingudes va generar una campanya contra la manca de garanties de les detingudes; el judici militar contra quasi 90 persones va finalitzar amb l’execució de cinc anarquistes.

Malgrat tot, no es va solucionar la situació i la venjança va arribar un any després, l’anarquista italià Michele Angiolillo va assassinar a Cánovas del Castillo, president del govern, al que feia responsable de tot el procés. Entre el 24 de novembre de 1898 i el 21 de desembre del 1898, es va celebrar a Roma una conferència internacional contra l’anarquisme, amb la presència de 21 països i 44 delegats, es va acordar tenir cura especial i seguiment dels sospitosos d’anarquisme i de qualsevol sospitós de voler ‘destruir la societat actual’. La legislació i els acords internacionals contra l’anarquisme eren una evidència, l’anarquisme manifestava les contradiccions de la nova societat industrial capitalista i la difusió de les seves idees era cada vegada més significativa a algunes zones del sud d’Europa. Per evitar-ho, es van organitzar diversos mitjans, que van fer de l’anarquisme insurreccional o de qualsevol mena, un tot a erradicar. La conferència antianarquista de Roma va incloure la introducció de legislació als governs participants per prohibir la possessió i l’ús il·legítims d’explosius, pertinença a organitzacions anarquistes, la distribució de la propaganda anarquista i la prestació d’assistència als anarquistes. També, part de les delegacions assistents, mitjançant les seves agències policials nacionals, van generalitzar el mètode de retrat d’identificació criminal o la difusió d’estudis de classificació de sospitosos criminals amb evidències fisiològiques.

La criminalització de l’anarquisme per part de les institucions o la difusió de l’anarquisme com un fet exclusivament violent que no obeïa a una realitat molt més completa, no va evitar la continuïtat d’organitzacions, centres, premsa o grups a les Balears, a Barcelona i a altres indrets. La difusió de la Idea va continuar malgrat les mil adversitats.

Aquest article forma part d’una col·laboració mensual amb el Grup d’Estudis Llibertaris, Els Oblidats. Pots llegir tots els articles de la secció aquí.