En la darrera edició d’Eurovisió, Espanya hi va presentar “la ETA”. O això és el que s’entenia del constant brunzit mediàtic de fons que s’havia anat sentint i d’una polèmica que no n’he seguit ni la meitat. Es veu que entre el duet format a Operación Triunfo hi havia per enmig un llibre de n’Albert Pla (“Espanya de merda”), unes imatges i declaracions del triunfito català que el relacionaven amb l’independentisme i certs indicis que potser no es tracti de simples zombies sense inquietuds, motius més que suficients per fer sonar les alarmes als valors de la pàtria i el renou de sabres mediàtic.
Però a la cançó amb què Espanya fracassa una vegada més a Eurovisió, i que jo he estat incapaç d’acabar d’escoltar, no s’hi troba cap rastre de la violència i provocació que han aixecat la polèmica. No cantaven sobre ocupar Marivent amb un kalashnikov ni de veure Urdangarin currant a un Burger King. No, no és a en Valtònyc a qui s’ha enviat a Eurovisió. A on s’envia al raper mallorquí, després d’un procés amb més jurats que OT i de destacar davant l’Audiència Nacional (que encara que ho pareix, no és un show de nou talents), és a la presó. El festival funciona més per la lògica de l’aparador que de l’altaveu, s’hi representa el que es vol mostrar davant el món, vendre una imatge agradable a la comunitat internacional, en aquest cas amb una altra inofensiva cançó d’amor. En aquesta lògica no s’hi representen les violències, misèries i injustícies patides, i qui les canta (i encara que ho faci amb molta violència, només canta) se l’amaga. Espanya s’hi pot presentar tantes vegades com vulgui a Eurovisió, que tanmateix quan es tanqui a en Valtònyc com societat no veurà un fracàs més gran.
Espanya s’hi pot presentar tantes vegades com vulgui a Eurovisió, que tanmateix quan es tanqui a en Valtònyc com societat no veurà un fracàs més gran.
Qui sí que va arrasar a Eurovisió, i que d’això en sap molt, va ser Israel que va quedar en primera posició. Amb una cançó carregada de feminisme i flow, visibilitzava unes violències i n’amagava les de l’apartheid al que sotmet a la comunitat palestina. Les celebracions de la victòria ja feia mesos que s’anaven assajant, però aquesta setmana ha estat una festa plena de focs i cohets que han caigut contra la franja de Gaza, on a més d’una seixantena de persones els hi ha costat la vida. Però no deixem que uns cadàvers ens espatllin la festa, que a pesar de la massacre la cançó té ritme i Netanyahu no s’ha pogut resistir a fer el ball del pollastre al costat de la intèrpret israeliana. Que importen 70 anys de Nakba, de vulneració sistemàtica de drets humans, expulsió i extermini quan la primera potència mundial ho legitima i la comunitat internacional balla al teu ritme?
No tenim prou presons per ficar a tanta gent. És el que respon una portaveu del govern israelià quan se li demana sobre la matança a Gaza. I encara que menteix, perquè l’aïllament i bloqueig al que sotmeten a la població palestina converteix aquelles terres en presons de per sí, aquesta expressió ens recorda al que ens diem aquí quan ens manifestam contra les polítiques autoritàries de l’estat. No hi ha prou presons per tancar cantants, independentistes, dibuixants, titellaires, tuitaires o qui sigui que faci visible el malestar i la protesta. Abans era una minoria de perroflautas qui rebia cops de porra a les manis, ara això ja és mainstream. La violència repressiva de l’estat ha anat ampliant el seu públic, s’ha fet comercial i vol arribar a tothom. Vol normalitzar-se, ha deixat de ser underground.
Enguany està essent esgotador sortir a tantes concentracions d’imprevist. Aquesta sensació d’arribar a casa per preparar-se el sopar i veure que et falta pa i haver de baixar corrent a cercar-ne abans que et tanquin el forn, però el que ens hem anat trobant és que el què ens faltava era ara un dret, ara una llibertat, i hem hagut de sortir corrent al carrer, a cercar-ne. I d’aquí uns dies qui ens faltarà serà en Valtònyc, només per cantar, i no haurà bastat sortir al carrer, abans que el tanquin.
Això no és Gaza, però l’escalada de mesures repressives ens apropa cap a aquesta lògica de dominació.
Al poder ja no li basta en mantenir el monopoli de la violència que vol adjudicar-se el de la paraula. Van estrenyent les fronteres que situen fora del seu discurs els crits dels bàrbars i els salvatges, contra els que qualsevol violència serà legítima i justificada si no se’ls escanya. Això no és Gaza, però l’escalada de mesures repressives ens apropa cap a aquesta lògica de dominació.
Fa uns dies un conegut locutor de ràdio feia una crida a bombardejar Catalunya, que per la seva rebel·lió veia més que justificable. Com si fos Gaza! I no, no ho és. No encara. Però hi ha qui ho pensa i ho voldria. I que potser és veritat que no hi ha presons per ficar a tanta gent, per això els convé que la por ens faci assimilar la presó en el nostre dia a dia. En molt pocs dies ficaran a la presó en Valtònyc (ho havia dit ja?), i en el moment que hi entri ja ens hauran ficat la presó dins tots nosaltres.
La propera edició d’Eurovisió es celebrarà a Jerusalem, ignorant que la insistència per convertir-la en capital d’Israel hagi provocat les protestes que han conduït a la matança dels darrers mesos. Estarem més a prop de Gaza. I si la lògica del joc és que ningú protesti, que a ningú li quedi ja veu per cantar, seria més que probable veure-hi Espanya quedar en primera posició.
