Que cap persona no es confongui, això no va d’ensenyar arrels quadrades ni pronoms febles, el que hi ha en joc són les persones (la teva cosina, el teu fill, la teva neboda) i el seu benestar. Perquè me cag en l’educació de Finlàndia i en els informes PISA si, tanmateix, no serveixen per crear gent feliç.
I és que malgrat que encara no ets a final de curs, ja comences a fustigar-te en veure on no has pogut arribar: perquè per molt que ho intentes sempre, i sempre també abraça enguany, hi ha persones, espais i racons de l’aula als quals no arribes.
potser cal tornar a recordar què eren les assemblees de centre, les vagues indefinides, les xarxes de suport.
Potser sí, potser has contribuït a aturar aquell assetjament escolar que angoixava tota una família sencera; potser també l’inici de depressió que augurava un futur ben fosc i perillós; o potser inclús un abandonament escolar fruit d’una desmotivació crònica. Però pel camí se te n’han quedat tantes i tant: aquella al·lota tímida i sense autoestima que se’t fa invisible la majoria de dies, aquell repetidor desmotivat que no sap ben bé què fa a l’escola, l’onada d’espanyolisme feixistoide que ha envaït algunes classes, el racisme endèmic i covard… Tot plegat, inabastable. Molt més que inabastable.
Perquè el conformista “qui fa el que pot…” no ens sacia si el que tenim davant són persones. Per això, al costat de l’autocrítica hi ha d’haver la crítica, com cantaria n’Ovidi. I és que si bé és cert que les docents assumim de facto que la nostra tasca és solucionar tots els grans mals de la humanitat, també ho és que per a fer-ho almenys necessitam recursos. Llavors, com a criteri de mínims, cal reduir dràsticament el nombre d’alumnes per aula, per tal que les puguem atendre com es mereixen; cal reduir la càrrega lectiva, per tal que puguem arribar a les darreres classes del dia amb aire als pulmons; cal ampliar els suports per poder fer front a la meravellosa diversitat que trobam a les aules. En definitiva, el que hem de menester és un govern que cregui en l’educació.
El camp de batalla està servit. Fa tres anys tombàrem un govern. Preparem-nos.
Tanmateix, però, mentre això no es produeix, preparem-nos. Cal organitzar les milers i milers de formiguetes que de manera dispersada i caparruda treballen per un món millor a cada aula de cada centre. Perquè vagin com vagin les eleccions d’aquí a un any, sabem que en el millor dels casos cap canvi positiu mínimament significatiu no es produirà si no el provocam nosaltres. I això en el millor dels casos! Sense deixar de banda els sindicats que empenyen cap a endavant, com l’Stei-i o la UOB, potser cal tornar a recordar què eren les assemblees de centre, les vagues indefinides, les xarxes de suport. El camp de batalla està servit. Fa tres anys tombàrem un govern. Preparem-nos.
