Era un dissabte, dia 16 de juny de 2018…

Avui m’agradaria convidar-vos a fer un exercici d’imaginació entorn dels Concerts per la Llibertat d’Expressió. Sí, ELS concerts. Posem per cas que, en lloc de ser el motiu (en part) pel qual es van fer els concerts del cap de setmana dels dies 16 i 17 de juny, Valtònyc hagués participat com a artista que donés suport a la causa. Quin dia creis que hagués actuat? El dissabte, a Sa Possessió, juntament amb els grups locals o el diumenge al concert gros del Palma Arena entre els més il·lustres? Perquè concerts n’hi va haver dos, tot i que als grans mitjans i a les xarxes socials se’n parli sobretot d’un.

“va ser com si dissabte fos segona divisió”

A mi m’agrada veure el futbol, tot i que no l’he practicat mai de forma seriosa ni m’hi va sa vida, és un esport que seguesc i m’agrada veure per la tele. Se sol donar, quan dos equips participen en la Champions League, que els seus juvenils juguin un partit el dia abans; li diuen Youth League, per mi. A què ve ara que parli de futbol? Doncs bé, un molt bon amic meu, passat el cap de setmana me va dir “va ser com si dissabte fos segona divisió”. Tots dos vàrem coincidir que, pel que fa a organització i en l’ambient, el Concert per la Llibertat d’Expressió de dissabte semblava un tràmit que havíem de passar per arribar al de diumenge. Era com si tot hagués de passar ràpidament i de la forma més fluïda possible per tal d’estar frescs al dia següent, el del concert de veres. El dissabte jugaren els juvenils i diumenge, els professionals. Està clara l’estratègia del diumenge i no n’hauríem de tenir res a dir: grans artistes que serviren tant de reclam com d’altaveu, un acte carregat de simbolisme i en què es va mostrar la solidaritat del gremi musical més professionalitzat, amb artistes de distintes generacions compromesos amb la causa. Però així com al principi vos llençava una pregunta, en aquest cas crec poder posar sa mà a n’es foc: jo crec que hi havia més artistes que han compartit escenari amb Valtònyc el dissabte que el diumenge. Perdonau que personalitzi en la figura del de Sa Pobla tot i que el concert no anava només per ell.  

Me veig en la necessitat de valorar el fet que 40 grups locals alçaren la seva veu també el dissabte, tot i no gaudir, a priori, del reconeixement dels que ho varen fer el dia del Senyor. La foto és la del Palma Arena ple de gent, la imatge és la de Pablo Hasél cremant l’estampa del rei, el vídeo el d’Antònia Font amb Albert Pla. El concert de dia 17 quedarà com una fita històrica de la qual n’hem d’estar orgullosos, però i del dissabte què queda? Com és que gairebé no se’n parla? Què desmereixen les actuacions dels grups del primer dia respecte a les del segon?

En Valtònyc era més de Plaça dels Patins o d’ateneus que de Palma Arena

Jo, en Valtònyc, l’imagín més a un dels patis de Sa Possessió perquè és més l’estil de context en què m’he trobat amb concerts seus. En Valtònyc parlant en una pantalla gegant del Palma Arena és, per a mí, una imatge distorsionada de la realitat, si és que la realitat només ha de ser aquesta. D’on neixen aquelles iniciatives artístiques més crítiques i compromeses, que són susceptibles de ser atacades amb més facilitat i cruesa pel sistema, per la seva vulnerabilitat, és sobretot de concerts i ambients com els de dissabte. En Valtònyc era més de Plaça dels Patins o d’ateneus que de Palma Arena, i no per la seva qualitat com a artista, que avui no ens toca entrar a valorar, sinó per la naturalesa del seu missatge i l’abast de la seva acció. Així, si bé l’acte del Palma Arena era necessari i va servir per llençar un missatge a través de la veu d’artistes amb molta repercussió, no trob justa la poca menció a les actuacions del dia dels grups locals. Que, bé, grups locals heu vist que també n’hi va haver diumenge.

Per mi dissabte, en part va ser més real, més genuí en segon quines coses

Per mi dissabte, en part va ser més real, més genuí en segon quines coses. Vaig tenir més la sensació de comunió entre els participants. La grandiositat de l’esdeveniment del Palma Arena em va semblar una mica impostada. Insistesc, no és la meva intenció censurar el concert de diumenge, que va complir amb el seu objectiu i va posar de manifest el posicionament de la gent enfront de les injustícies que s’estan cometent. Allò que m’agradaria és, més bé, que no es perdés de vista la importància i el valor simbòlic que suposa que l’escena local, amb manifestacions tan diverses, s’ajuntés el dissabte per donar vida a una jornada menys ampul·losa però d’igual importància. En aquests casos, la música no entén d’estils o etiquetes. Qualsevol artista, tot i no tenir implícit en la seva obra un missatge de lluita, pot posar la seva creació al servei d’unes idees i uns ideals. Moltes vegades, els col·lectius – i ara em sortiré una mica del tema – cauen en l’error de descartar artistes per la manca de missatge en el seu discurs, per cantar en segons quina llengua o senzillament per la seva imatge o la naturalesa de la seva “marca”. A Sa Possessió, dissabte, es va confeccionar un cartell en què coincidiren bandes que potser mai ho tornaran a fer per aquestes divergències de què hem parlat en la proposta artística i comercial, però que sí que coincidien en la causa.

Per acabar, també m’agradaria que ens demanéssim: tant un dia com l’altre, els que vàrem anar als concerts per què ho férem, realment? Per veure grups que ens agraden, perquè donam suport als artistes perseguits o per les dues coses? I els que tocàveu, per què ho vàreu fer? Actuar en aquests esdeveniments és delicat, moltes vegades ho feim com per fitxar. Pujam a l’escenari, tocam mitja horeta, baixam a fer dues cerveses i partim a casa. Es conta en xifres l’èxit de la iniciativa: “varen participar tants de grups i assistiren tantes persones al concert”. I res més. Vull pensar que totes aquelles bandes que varen donar concerts el dissabte van fer un exercici constructiu i no varen participar en la jornada “perquè és el que toca”. Són necessaris, realment, quatre escenaris i quaranta actuacions gairebé testimonials de tants d’artistes? Ens fa falta tocar vint minuts o mitja horeta per mostrar-nos compromesos amb una causa? Potser hauríem de concebre’ls més des de la qualitat simbòlica que no des de la quantitat?