Aquesta casa m’escup per tots els costats
No estic preparada per tornar a empaquetar
Per això tenc totes les meves coses localitzades, perquè si m’aplega la tempesta bastarà estirar el fil que tancarà el farcell per poder partir:
Els llibres, dins del segon calaix
El pinta ungles, les compreses i el raspall, a baix a l’esquerra de l’armariet del bany
La motxilla, a l’altell de l’armari, la roba, a sota.
Que si m’aplega la tempesta no vull anar, somnàmbula, cambra a cambra, fent desaparèixer el meu rastre per donar pas a l’absència.
Però a vegades passa que em distrec i deix un quadern aquí o unes arracades allà, descol·locades.
Pareix que tot segueix en ordre i tanques els ulls per gaudir de la dolçor de compartir, del construir Sense reserves Sense plans de fugues Sense fils i farcells.
I decideixes que aquesta vegada sí, que per què no tornar a fer casa d’un espai aliè, que per què no deixar-se endur i omplir cada racó de mi, de nosaltres, en comptes de només de tu i el teu passat.
Amb aquesta alegria nerviosa que precedeix el triple salt mortal sense xarxa et dius a tu mateixa que deixaràs el quadern i les arracades on són, i que potser hi afegiràs inclús les ulleres i el perfum.
Que si m’aplega la tempesta trobarà les trampes del passat al seu lloc, elles sí, ben localitzades, i la casa, Ca nostra, plena de flors allà on abans quedaren cicatrius.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
