Fotografia de Christian Ponce. De l’exposició ‘des[cos]ificades’.
El meu cos no està en transit, el meu cos no serà perfecte, és perfectament on ha de ser, que és amb mi. L’agraesc i agresc tots els plecs i reculls que té, em sosté, em mou, s’aixeca cada dematí del llit, mandrós, amb mi i, al vespre, amb mi, es deixa caure al llit per aclucar-se fins al sendemà.

Ha viscut tantes experiències que no et bastaria tota una vida per sentir-les totes. Ha caigut tantes vegades… i de totes s’ha tornat a aixecar amb més o menys ferides.

És perfecte per colgar-se amb jo cada vespre. Per acompanyar-me per tot on jo vulgui. Per ser àgil i fort quan el necessit i ser dòcil i fràgil per descansar.

És carinyós, dolç i amable. És tan gran per rebre tot l’amor que hi pugui cabre i torna petit i bolleta quan hem d’hivernar.

És mimós amb mi i jo ho vull ser amb ell.
Així que, a partir d’avui, no l’insultaré més i el rebré a cada mirall i carícia que trobem pel camí.

Estam juntes des del primer dia i romandrem juntes fins que tot s’acabi.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here