De pobles oblidats i contínuament aixafats n’hi ha a rompre arreu d’aquest món nostre. Massa. Però alguns ens interpel·len de manera especial. Perquè estan a un tir de pedra (sempre i quan ens dignem a mirar cap al sud), perquè de la seva situació actual en som bastant responsables i perquè les principals víctimes són els veïns i veïnes dels nostres pobles i ciutats. Literalment.
Als rifenys i rifenyes, molta gent els coneix pels episodis autobiogràfics que narra meravellosament bé Laila Karrouch a De Nador a Vic. Però poca gent els coneix per haver compartit taula en un sopar… De fet, després de llegir el llibre, molts alumnes repeteixen el mateix any rere any: “no ho sabia, no hi havia pensat mai”. Frase que no seria terriblement feridora si no fos perquè qui la pronuncia fa 12 anys que comparteix classe amb alumnes d’origen rifeny. I així van passant els cursos i els anys.
Un moviment popular anomenat Hirak ha aconseguit lligar qüestió cultural i social en una.
I així també va creixent el patiment acumulat, que ja és molt i variat: allà, la marginació endèmica de l’Estat marroquí, la guerra, la pobresa, el gas napalm; aquí, l’exclusió de la vida social, la versió nostrada de racisme. Tot plegat, un còctel enverinat que quasi ha aconseguit desfer la seva consciència de poble.
Quasi. Perquè fa just un any que aquest digníssim poble s’ha aixecat. Un moviment popular anomenat Hirak ha aconseguit lligar qüestió cultural i social en una. I ho ha materialitzat de l’única manera que ha pogut: la revolta pacífica. La rèplica de l’estat no ho ha estat tant: assassinat, presó i tortura. Aquesta ha estat la cruel resposta a les raonables peticions del Rif. Un poble que només demana justícia, que en el seu cas es tradueix principalment en hospitals, universitat i inversions.
Passa que el racisme que tenim incrustat fins al moll de l’os ens permet marginar-los aquí a ca nostra.
I nosaltres? Idò passa que els vàrem colonitzar, passa que, quan es varen aixecar, els vàrem bombardejar amb gas mostassa. Passa que tot això ho feu el nostre estimat estat. Però és que, a més a més, i sobretot, també passa que el racisme que tenim incrustat fins al moll de l’os ens permet marginar-los aquí a ca nostra. I aquesta és una esmena igualment vàlida pels partits progressistes com pels moviments socials: ens costa veure la tendresa de l’internacionalisme, ens costa veure l’oportunitat actual de construir ponts i bastir comunitat tots junts. Per això, aquí i ara, solidaritat i germanor.
