Relats per la Memòria (Cap. I): De Palma a l’Alger: fugint de la repressió i la pobresa

El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la

Per molt recurrent que sigui aquesta frase, per molt tòpica que soni, no puc evitar pensar en ella cada cop que m’arriba a les orelles alguna història relacionada amb la repressió feixista a Espanya. El temps s’acaba i les veus dels testimonis que la van viure s’apaguen. Donar a conèixer les històries sobre aquells anys tan confusos s’ha convertit en una feina a contrarellotge. És per això, que des d’Aguait, volem aportar el nostre granet d’arena a través d’una sèrie d’entrevistes que treguin a la llum algunes històries de la mà de les persones que les van viure.

* * *

Capítol Primer: “De Palma a l’Alger: fugint de la repressió i la pobresa“

Engràcia Vicens Pedrós, filla de Maria Pedrós Albertí i Guillem Vicens Nicolau, té ara 86 anys. Va néixer a Calvià el 7 de gener de 1931. He quedat amb ella perquè ens expliqui una mica com va canviar la vida de la seva família, i la seva, amb el començ de la Guerra Civil. Em rep a casa seva amb alegria i molta hospitalitat. Ens acompanya durant la trobada la seva neta, Marina Caubet Pujol, que ens donarà una mà durant i després de l’entrevista. Comencem l’entrevista i des del primer minut quedo impactat per la forma amb què m’explica la història. Han passat més de 75 anys però per ella ho recorda com si fos ahir.

“La meva mare em va dir que anés a cercar als meus tiets. Hi vaig anar però quan vàrem tornar cap al cafè mon pare ja no hi era. Se l’havien emportat.”

Vosaltres portaveu una vida normal i acomodada abans de la Guerra Civil. Què va ser el que us va canviar la vida per complet? Com ho recordes?

Bé, això és una cosa que se’m va quedar gravat al cap. Els meus pares tenien una cafeteria a Calvià. Acabava d’esclatar la Guerra Civil. Un dia vengueren els falangistes al cafè i feren baixar a mon pare del pis superior. Van començar a girar-ho tot i s’endugueren els doblers de la caixa, que en aquella època els guardàvem a una panera. Encara la tinc guardada sa panera. Després pujaren al pis superior, en el qual com sobrava espai mon pare havia deixat guardar instruments a la banda de música de Calvià. El bombo estava tapa amb una bandera republicana, que era dels de la banda, i un falangista la va agafar i li calà foc. Recordo moments de tensió i alguns crits. La meva mare em va dir que anés a cercar als meus tiets. Hi vaig anar però quan vàrem tornar cap al cafè mon pare ja no hi era. Se l’havien emportat.

Quins eren els motius de la detenció?

Ser d’esquerres i treballar, de forma volutària durant el seu temps lliure, a l’Ajuntament de Calvià. No van donar explicacions.

A on el varen dur?

Bé, tot d’una sa mamà no va saber el què, però l’endemà va saber que a ell i al metge de Calvià els havien portat al Castell de Bellver. Ho vam saber per mediació d’un conegut. Sa mamà li va demanar si podíem fer res perquè l’amollessin, i aquell home li va dir a sa mama que no, que tots els que sortien del Castell de Bellver ja no arribaven a ca seva.

I vosaltres?

Bé… a ma mare, sa mestre de s’escola li va dir: “Maria, perquè sa nina pugui continuar venint a escola li has de posar el vestit de sa falange”. Sa mamà no va voler i com que a Calvià ens ho havien llevat tot, vam partir cap a Palma, a ca sa dona del metge. A sa casa li havia pegat una bomba però no estava molt malament i podíem viure al pis de sota.

Què recorda del principi de la guerra?

Idò quan tocaven les sirenes, la gent cercava una boca per entrar als refugis. Quan havien passat els avions tornaven a tocar una sirena i sortíem. Estàvem moltes hores sense llum, enceníem espelmes, faltaven moltes coses!

De què vivíeu a Palma?

Idò sa mama va tenir la sort que la van agafar per fer feina de cuinera a ca un senyor que li deien “en Ramis”. Va tenir molta sort perquè podia menjar allà i també se’n podia dur cap a ca nostra perquè jo mengés.

Com era la relació amb el vostre pare a la presó?

Mon pare va resultar que els van enviar a camps de concentració, on ens era impossible anar, però després els van dur als Banys de Campos. Als Banys de Campos vàrem tenir la sort que uns amics tenien un hort aferrat allà a on tenien els presos. Van agafar a sa mama i a sa dona del metge Vaquer, ja que és metge i mon pare van estar sempre junts, per fer com si fessin feina a l’hort. Els falangistes no deixaven estar a la gent per allà però sa mamà va aconseguir estar a prop gràcies a l’hort. Jo era una nina i com que als presos els deixaven estar a un gran patí, passava per davant sa carretera sense mirar gaire i es papà em veia, passàvem dos o tres pics i sabíem que es papa estava bé. Allà feien feina amb vinyes d’olivera i feien moltes coses manuals. Encara guardem un tinter que ens va fer. Més tard van passar a fer carreteres a Son Catlar i a altres llocs. A vegades, es papa, tirava una pedra amb un paper escrit que li deia a sa mamà a quina hora es podien veure a Son Catlar. Sa mama hi anava, i darrere una figuera de moro, es trobaven deu minuts. Hi havien de partir de pressa per por que els falangistes no els trobessin.

Va passar el temps i al final el dugueren a Ca’n Mir. Allà els podíem dur menjar, i na Francisca que feia de cuinera amb sa mamà, preparava un plat cada dia per poder-li dur a mon pare. Llavor anàvem a dur-li el menjar. Els falangistes si arribaves tard no t’agafaven la bossa de menjar. Me’n recordo que de vegades, quan fèiem tard, pensa que no hi havia tramvies i fins allà hi havia una bona caminada, sa mama em deia: “Gracia fes via, corre.” I jo em posava a córrer per arribar a temps. Els falangistes quan arribaves obrien la bossa i et miraven el que duies, si duies cap panet el xapaven per por que no duguessis alguna cosa a dins. El meu pare com que havia molt de menjar a la bossa el xapava amb un company.

Per què l’amollaren?

No van donar mai cap explicació, a l’igual que no van donar cap explicació de per què ens havien embargat les coses ni res. Anys després va sortir al butlletí que podíem tornar a fer-nos càrrec del que ens havien pres, però tot havia volat, no hi havia res. I quan el varen treure, varen dir, tal dia amollen presos. Record que abans que el deixessin sortir de Ca’n Mir, a sa mama li van dir de s’escola que ja era hora que jo fes sa comunió. Sa mama va dir que fins que no amollassin a mon pare sa nina no farà sa comunió. Pocs mesos després l’amollaren.

“damunt tenien un home, que era de Calvià, i li feren beure oli de ricí tant com podien. Va quedar fet un desastre”

Els tractaven bé a la presó?

A mon pare crec que sí. Però ell sempre explicava que quan el varen agafar i el van dur a s’Ajuntament, enmig de la sala tenien un baül, per guardar els morts, damunt tenien un home, que era de Calvià, i li feren beure oli de ricí tant com podien. Va quedar fet un desastre. A dos tiets meus els van detenir també, però mai vam saber res d’ells. Encara ara esperem a veure si apareixen a alguna fossa. Amb sa tia anàvem pels cementeris a veure si trobaven la seva roba, però mai vàrem trobar-la. Fa temps ens van dir que el tiet Sebastià està enterrat a Porreres, que el mataren a Andratx. Mon pare explicava que el pitjor lloc on va estar va ser el Castell de Bellver. Que eren molts de presos, molt poc espai i poc menjar.

I quan va sortir de la presó que va passar?

Mon pare tot d’una es va posar a cercar feina. Va trobar per fer de fuster a Son Espanyolet i vam anar a viure als únics pisos que hi havia allà, la resta eren baixos. Per guanyar una mica més de doblers amb un company seu que tenia una cotxeria feien mobles els vespres. Sa mama brodava. Però no era suficient, feien molta feina i no vivíem com abans. Faltaven moltes coses, hi havia estraperlo. Abans de la guerra no ens faltava de res en absolut. Mon pare va poder comprar un solar on es volia fer una casa. Teníem el cafè, mon pare feia de fuster i ajudava a l’ajuntament. Per això vam decidir partir.

“Era una barca de pesca i vam estar quasi dos dies per fer el viatge. Ara ho penso i tanta sort que va fer bon temps, sinó…”

A on vau anar? Com i quan va ser el viatge?

Varen decidir partir cap a l’Alger. Era devers el 1946. Quan a través d’uns coneguts va sorgir l’oportunitat de partir ho vam fer. Vam sortir amb una barca molt petita, devia fer uns 40 pams. El primer intent de partir va ser a Santa Ponça però no poguérem partir perquè vigilaven molt. Anàrem a Portals i devers les dues de la nit ens digueren que la vigilància havia partit. Era una barca de pesca i vam estar quasi dos dies per fer el viatge. Ara ho penso i tanta sort que va fer bon temps, sinó…

Un cop allà que va passar?

Ens va agafar la policia. Ens varen retenir durant vint dies a una presó. Després van donar a mon pare un temps límit per trobar feina, sinó ens tornaven a Espanya. El meu pare va trobar feina molt ràpid. Feia de fuster i es va convertir en mestre artesà. Feia feines. Es guanyava molts de doblers i sa mamà no feia falta que fes feina. La vida allà era fabulosa. Va ser una bona joventut. Al principi em costava amb el tema de l’idioma però em vaig adaptar ràpidament.

* * *

L’any 1955 Engràcia Vicens Pedrós tornà a Mallorca, on conegué Josep Pujol i s’hi casà. Els seus pares, Guillem Vicens Nocolau i Maria Pedrós Albertí, tornaren sis anys després per escapar de la guerra d’independència d’Alger.

Agrair a Engràcia i la seva neta Marina Caubet per facilitar-nos tant l’entrevista i ajudar-nos a enriquir-la una vegada transcrita.