Per tant, estat feminista: construcció estatal que mai acaba, que sempre està per fer.
Jule Goikoetxea
A principis del XV, Christine de Pisan es tanca al seu estudi. Repassa filòsofs, poetes i narradors. Perd el temps, tots són misògins. No: es dedicarà a construir quelcom més fructífer. Un llibre, una ciutat, La Cité des dames, habitada per dones que debaten els fonaments de la justícia i el regne medieval amb arguments, això sí, masculinament clericals, cortesos i heterosexuals, doncs no n’hi havia massa més. A partir d’aquí, podríem, avui, amb la força de la tercera onada feminista emprendre tal comesa? Tenir, en efecte, una ciutat de dones al capdavant del poder polític i judicial? La pluralitat de vides al centre de les lluites contra les dominacions? Formar una base internacional, pluricultural contra el(s) patriarcat(s)? Quina política n’obtindríem?
Jule Goikoetxea (Guipúscoa, 1981) és filòsofa i política, investigadora de la EHU i altres universitats estrangeres. Feminista i materialista, analitza la lluita (inter)nacional i les fàctiques possibilitats de construcció d’una república, feminista igualitària. Advoca per la independència, per un estat feminista performativament incomplet, indefinit, que no només accepta el diàleg amb la ruptura, sinó que fomenta els problemes com a part del procés de democratització a camí de la definitiva forma social d’un espai fora les categories d’home i dona: d’un futur feminista sense precedents.
***
El vuit de març és aquí.
Sí: fa tres anys no efectuàrem la vaga, encara que la idea hi era a diferents països. La primera convocatòria fou bastant internacional, es mobilitzaren les kurdes, les llatinoamericanes, estatunidenques, britàniques, etcètera. I esperam que enguany ho sigui encara més.
Quin paper juga aquesta internacionalitat a la lluita feminista?
Les lluites, en general, molt millor si són internacionalistes. Fins que totes siguem lliures cap ho serà. Si en toquen a una ens toquen a totes. El significat de les frases i demandes va més enllà de la nació, i en concret de l’estat. Com a basca, subratll que la internacionalització ha de ser la relació de les diferents comunitats polítiques. Si el patriarcat és present per tot, el feminisme ha de ser internacional, de i per totes les comunitats polítiques.
“Tota corrent, teoria i moviment feminista ha d’estar territorialitzada, partir des del territori i el cos material on habites”
Nosaltres sortim, i les zapatistes desconvoquen el II Encuentro Internacional de Mujeres que Luchan. La internacionalitat, que pretén visibilitzar tots els subjectes femenins, pot esser una altra forma d’exclusivitat negativa o hegemònica?
La situació de les dones és súper diversa perquè els patriarcats són súper diversos. Les zapatistes deixen l’encontre perquè prenen les armes. Així, clar, sempre tenim una relació de dominació d’homes a dones com a categories bàsiques del patriarcat, però amb patriarcats i capitalismes diferents. Aquí no vivim igual que a l’Índia. O les zapatistes no estan igual que les noruegues. Sobrevivim, diuen elles, per després viure dignament. Jo apost per un feminisme materialista i interseccional. Les lluites han de ser descentralitzades, no totes les dones tenim les mateixes urgències. I en aquest sentit, cada comunitat política, és a dir, les dones que viuen en aquests determinats territoris, decideix com orientar la lluita i les seves fases. Tota corrent, teoria i moviment feminista ha d’estar territorialitzada; partir des del territori i el cos material on habites.
Manquen cossos per l’autogovern: això també s’exposa a Privatizar la democràcia (Icaria, 2018). Xerres d’un estat mancat d’autonomia per l’entrega de la sobirania popular a les corporacions. Perilla també el feminisme de privatitzar-se quan se n’amaga la seva naturalesa politicosocial i la potencial capacitat transformadora? Algunes crítiques teoritzen sobre un feminisme cultural.
Primer de tot, el feminisme sempre ha tingut diferents corrents. El marxisme leninisme tampoc no és maoisme. Això s’ha d’aclarir. Casi totes les corrents feministes són d’esquerres, i la gent que es mobilitza és classe treballadora, com a mínim quantitativament. Després, recalcar que el capitalisme intenta fagocitar-ho tot, igual que ha fagocitat la lluita obrera. Avui el primer de maig no és vaga, és festa. Per sobreviure, el capitalisme sempre ha privatitzat moviments emancipadors que poden destruir l’estatus quo. Mira tots els moviments socialistes del XX. Guanyen els estats del benestar i el capitalisme al socialisme radical, convertit en centre i socioliberal.
Aquest girar cap a la dreta, anar fagocitant, també passa al feminisme, sí. Ara de sobte tothom és feminista. Nosaltres combatim això. De fet, el vuit de març hem organitzat una campanya contra aquest purplewashing. S’ha deixat clar a corporacions i empreses que es solen posar de morat el vuit de març, com Iberdrola, que fa vergonya. També als partits que no fan polítiques feministes: PNV, dretes, i esquerres que intenten fagocitar el feminisme. Quan els homes arriben al poder, obliden polítiques feministes. A Euskal Herria som conscients d’això, la majoria feminista del vuit de març no és liberal ni pertany a la ideologia hegemònica.
Les estructures tecnològiques del panorama neoliberal i globalitzat també han afavorit lluites com, per exemple, el cas de les Kellys, subjectes femenins que són i fan polítiques.
La tecnologia és un instrument brutal. Tant per crear aliances, per difondre la nostra ideologia, la nostra demanda política, etcètera. Per exemple: moltes treballadores domèstiques d’Euskal Herria s’han fet reconèixer per les xarxes. Pel vuit de març, avui dia pots veure per instagram totes les associacions a Euskal Herria, a cada poble. Pots conversar i crear xarxes de manera fàcil. La lluita feminista n’ha fet un molt bon ús.
A l’estat del benestar hi ha espai per a la producció dels propòsits igualitaris del feminisme sense tocar la reproducció de pràctiques i productes liberals?
Primer, diferenciar l’estat del benestar, diferent a la fase neoliberal on esteim. L’estat del benestar és una creació del liberalisme del XX, keynesianisme, socialdemocràcia liberal, que és diferent al neoliberalisme de la Chicago School, de Thatcher i Reagan. El neoliberalisme és contrari a l’estat del benestar, tot i que és un producte de la socialdemocràcia del XX. Entre d’altres objectius, pretén intervenir a la societat per tal que el capitalisme no caigui per ell mateix. L’estat del benestar era i és patriarcal. Però ara som a una altra fase. El neoliberalisme actual és moltíssim més salvatge, i molt més patriarcal. Privatitza tot el que abans era públic. Estructures com la sanitat, educació, serveis, transport. El neoliberalisme feu desaparèixer l’estat del benestar, l’únic sistema que remunerava alguns treballs a les dones. Per tant, avui el tipus d’explotació és doble. La violència i la privatització, que duen a l’auge de la ultradreta. Tot això va en contra del feminisme, del benestar de les dones. I tanta sort que vivim en onada feminista, capaç de dificultar l’expansió neoliberal i patriarcal.
“Què és reproductiu i què productiu. Com fer aquesta divisió? El reproductiu és reproductiu i invisible perquè ho fan les dones.”
Paradoxalment, els tentacles del mercat, les xarxes d’internet, comencen a qüestionar, com dèiem abans, el binomi de separació entre espai públic i privat.
Tal escissió no prové del capitalisme, sinó del patriarcat modern, i amb el desenvolupament del capitalisme a l’edat moderna. Es fa en base a criteris patriarcals. Les feministes deim que la divisió entre allò públic i privat s’ha de rompre a favor de l’espai públic. Públic des d’un pensament no patriarcal. I contra els espais privats, que no contra la intimitat. Cal destruir les dues dimensions que componen l’àmbit privat: la patriarcal i capitalista. Això és obvi. La dona és un subjecte privatitzat, pertany a l’espai privatitzat de la casa i ha treballat en la manutenció de la vida. Aquests treballs s’han anomenat de reproducció en base a un criteri patriarcal: què és reproductiu i què productiu. Com fer aquesta divisió? El reproductiu és reproductiu i invisible perquè ho fan les dones. Ara que els homes comencen a cuinar te fan una culinary fest, carreres, diplomes, incentiven el talent culinari, i és l’hòstia! És a dir, tota la vida cuinant, i ara que ho comencen a fer ells és un talent. Igual amb la feina domèstica. Són treballs no remunerats, no perquè siguin reproductius o productius, tampoc perquè no creen plusvàlua, això és mentida. És perquè ho fan les dones. En tots els sistemes patriarcals i a les ideologies modernes som subjectes subalterns.
Sí, cuidar padrins, alletar nadons, treballar amb –i per a– familiars són activitats constantment excloses dins l’anàlisi de valor productiu liberal. I també a l’ortodòxia marxista. Angela Davis denuncià això, i també professà The approaching obsolescence of housework amb la socialització de l’esfera domèstica.
Totes les feministes marxistes, feminisme negre o postestructuralisme o lo que sigui, totes totes, advoquen per socialitzar els treballs. I més, perquè ho faci l’estat. Es defensa una i altra vegada les estructures públiques (les no patriarcals). Perquè tot relacionat amb la vida és públic. Les cures han de ser obligatòries, tothom les ha de fer i, a més, ha d’estar assegurat de forma pública. Hi ha estructures, espais i condicions perquè poguem ser cuidades tota la vida; la cura es necessita, sempre. I pel que fa el treball domèstic: primer cal ajudar a les treballadores de l’àmbit. Estic d’acord en que s’ha de desmercantilitzar tot, però fins que no ho desmercantilitzem, la gent de l’àmbit domèstic ha de tenir sous dignes. I el treball domèstic no remunerat ha de ser repartit fifty-fifty amb els qui viuen a casa. M’és igual si és ta dona, parella, o qui sigui. Hem de socialitzar, mitjançant estructures públiques o distribució comunitària, aquelles labors que ara feim les dones fora cobrar. O amb un sou de merda.
A una recent entrevista per l’Aguait, Silvia Federici digué que el terme marxisme incomodava. Penses igual? Què hi aporta el feminisme al marxisme?
Clar, a mi me poses un nom d’home a la meva corrent i ni puta gràcia. Això per començar. Jo mateixa preferiria anomenar-me feminista materialista. Què passa, que totes les feministes d’esquerra ens col·loquem a l’anàlisi marxista, doncs no n’hi ha d’altre igual sobre el segle XX. Però alerta aquí, el marxisme feminisme du un segle i mig treballant. Ara vivim la tercera onada del feminisme marxista. Cada onada ha despatriarcalitzat les teories modernes: comunisme, anarquisme, socialisme. El feminisme marxista diu: lo reproductiu i productiu és un criteri patriarcal de divisió de treball, el desnaturalitza. Posa en dubte que els criteris d’anàlisi neutral de l’economia de producció siguin això, neutres. No. Són polítics i patriarcals. Hem començat a pensar el treball d’una altra manera. La classe treballadora, fins avui, s’ha centrat en l’home, blanc i industrial, i deixa defora totes les altres classes treballadores. Federici advoca amb això: s’ha de pagar el treball domèstic, o no? Ella diu: sí. Jo també.
“Què l’estat és una frontera? Absurd. Una frontera és ser dona, ser negra, no tenir sou: esser precària”
Vàries corrents feministes i llibertàries postulen que l’estat –i la nació, segons la centenària Luxemburg– és una frontera, un obstacle homogeneïtzador que el moviment (plural i transversal) ha d’enderrocar. Tenir la mateixa estructura política que limita i subordina la categoria de dones permetrà que s’alliberin? En resum: l’estat és violent?
Les tesis estatofòbiques me semblen absurdes. No tenen al darrera cap pensament gaire desenvolupat, ni feminista. Són antifeministes. No pots tenir una població amb benestar si no tens esferes públiques, i poc més a dir. Què l’estat és una frontera? Absurd. Una frontera és ser dona, ser negra, no tenir sou: ser precària. Les tesis cosmopolites liberals que es fan des del feminisme són tendències patriarcals i liberals, centrades en l’anarquisme llibertari. Vindrà un dia on no hi haurà relacions de poder, ni estat, ni jerarquies socials, ni cap divisió? I tothom es mourà pel món sense cap tipus de poder? Això és una tesi cristiana patriarcal. Tenir un paradís on no hi ha relacions de poder, impossible en les societats humanes. Sense conflictes i poder no hi ha vida. I les tesis contra la nació i l’estat, ja tenen un estat en base a la seva nacionalitat. Els independentistes no són, ni som, estatofòbics.
“La constitució de l’estat feminista planteja estar en constant conflicte i moviment”
És possible conciliar govern i lluites, estat i desobediència, poder i vuit de març? Pens, no ho sé, en un estat amb una pràctica radicalment performativa, en termes de Butler. Pareix interessant trobar no només aquests dos termes junts, sinó pensar de quines maneres hi poden estar.
Ser home o ser dona, diu Butler, és una actitud, una creació, un conjunt de comportaments que toca la performance. Tot el performatiu crea realitat. L’estat és performatiu per patriarcal i idealista. Les estructures públiques que plantegem, estan contínuament fent-se i refent-se: herrigintza, construcció de país, i estatugintza, construcció d’estat, deim nosaltres. Per tant, estat feminista: construcció estatal que mai acaba, que sempre està per fer. Per què? Perquè des d’un punt de vista feminista, nosaltres volem poders públics, espais comunitaris, autogestionats, sistemes que t’asseguren una vida digna: educació i sanitat pública. Novament, quan aconsegueixes avortament legal i gratuït, l’estat ha de poder tenir aquestes estructures. Sabent que amb les demandes tornaran a sorgir subjectes subalterns. Per això jo sempre dic que el conflicte és perpetu, estats canviant una i altra vegada, reformulant-se en aquest sentit, perfomativitzant una cosa o una altra en base a qui hi ha a cada moment. En qualsevol acord, sempre i sempre s’exclou qualcú. La constitució de l’estat feminista planteja estar en constant conflicte i moviment.
Com pot el trinomi feminisme-independència-democràcia (contra la fi de tota dependència patriarcal-patriota-privada) construir alternatives no excloents? Moltes parlen de la parité francesa: la igualtat es pot garantir amb números, quantitativament?
El francès és un feminisme liberal. La meva corrent feminista no té el mateix objectiu. Moltes propostes del feminisme liberal, diuen: hem d’arribar a una igualtat, una paritat, mitjançant, quotes, números, com dius tu. Una quantitat perquè l’objectiu sigui que els homes i les dones tinguin mateixos drets, capacitats, presentació i diners. Jo dic: no, les categories bàsiques del patriarcat, home i dona, han de desaparèixer. Per començar, és necessari tenir el mateix capital simbòlic, econòmic i cultural que els homes. Però aquesta és una estratègia perquè finalment desapareguin els homes i les dones. Canviar les regles del joc.
Quines mesures necessitam per crear noves contradiccions i una política divergent, que problematitzi les relacions de poder i sigui sempre ruptura i divisió?
Tenim diferents mesures per l’estat feminista i despatriarcalitzat. Una d’elles: el vet de les dones en tots els sentits: sindicats, moviments, partits, treballs. Que totes les institucions tinguin càrrecs dobles (per cada president, una presidenta, etcètera). Amb dones que tenguin dret a vet efectiu. O un parlament no mixt, parlaments i coalicions no mixtes juntament amb el parlament d’avui en dia, on només hi hagi dones (EH Bildu ja té una taula exclusivament de dones). Aquest procés ha de desaparèixer, perquè l’objectiu és que desapareguin els homes i les dones. Per tant, aquestes tècniques ha de ser per a què, un pic les dones governin, decideixin a totes les esferes: econòmica, política, cultural, corporal. Començat aquest procés antipatriarcal, les categories home i dona van minvant. Els problemes no es poden preveure, per això és performatiu: sobre la marxa cream noves estratègies.
Les zapatistes digueren: agarramos las armas, enderrocamos al estado y desde entonces, empezamos a improvisar.
Exacte. Les zapatistes tenen la mirada molt ben posicionada. Superen els pincipis i les ideologies modernes. Aquests estan defora. Una mirada més performativa, contra la metafísica moderna de tenir un pla de principi a fi. Si fem a b c, arribem a d. I ja. No, això no pot esser. No ho volem i no és possible perquè partim d’una lògica performativa, no proposicional: unes coses causen altres coses i aquests efectes tornen a tenir altres causes. És un conflicte permanent, un continu revisar-se i reformular-se.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
