Carles Bover (Palma, 1985) és el codirector, juntament amb Julio Pérez, del curtmetratge documental “Gaza”, guanyador de la recent edició dels Goya, i del llargmetratge “Gas the Arabs“, ambdós audiovisuals amb una forta voluntat d’explicar i denunciar la situació de Palestina. Xerram amb ell sobre la seva obra, l’ocupació a Palestina i l’audiovisual com a eina de transformació social.
***
Com sorgeix la iniciativa de fer un documental sobre la situació de Palestina?
Jo vaig conèixer el codirector, en Julio Pérez, a un màster en documental que vam fer a Madrid. Un any després d’acabar, em truca i em diu que acaba de conèixer un brigadista internacional que ha estat als bombardejos d’Israel a la Franja de Gaza, l’estiu de 2014, i que li ha mostrat uns testimonis, uns vídeos i unes històries que poc reflectien la realitat que es mostrava des dels mitjans de comunicació. Ens deia que al final no era això la pitjor part, perquè ja no es tractava només que els estiguessin bombardejant sinó que un pic havien deixat de caure les bombes els mitjans de comunicació i els focus mediàtics desapareixien i tota la situació de postguerra i bloqueig que es patia per part d’Israel desapareixia de la realitat d’Occident. I nosaltres volíem contar aquell silenci que es produiria en ple hivern, quan les bombes han deixat de caure.
“volíem contar aquell silenci que es produiria en ple hivern, quan les bombes han deixat de caure”
Quines dificultats vau tenir per accedir a Gaza i Cisjordània a enregistrar aquelles imatges? Vau tenir problemes amb les autoritats?
La nostra idea era accedir a través d’Egipte, que era l’única entrada a la franja de Gaza evitant el bloqueig d’Israel, i volíem contar una història molt concreta, la d’aquests brigadistes internacionals que feien d’escuts humans entre els agricultors i els soldats que disparaven. Una setmana abans que entréssim, aquest pla es va caure per terra, ja que van tancar de forma indefinida la frontera entre Egipte i Gaza. L’única manera d’entrar-hi era a través d’Israel. Per tant els brigadistes que ens acompanyaven no varen poder venir com volíem, perquè tenien totalment prohibida aquesta entrada i nosaltres haguérem d’entrar com a simples turistes, amb un material fotogràfic molt bàsic que pogués passar desapercebut i sense dir que anàvem a fer un documental. Fins que no dúiem dues setmanes no vam rebre un visat per poder entrar a la franja. Ens van concedir el visat amb el pretext que anàvem a fer una investigació sobre agricultura. El meu company, en Julio, és biòleg de carrera i per sort vam poder posar aquesta excusa i justificar que les càmeres que dúiem ens servien per documentar aquesta investigació.
Quant de temps hi vau estar?
Vam estar un total de tres setmanes. Poc més de 10 dies a Gaza i la resta als territoris ocupats de Palestina, mentre esperàvem per rebre el visat vam aprofitar per enregistrar la realitat que ens trobàvem a Cisjordània i que no havíem anat a cercar.
La idea principal era anar a Gaza directament, no?
Sí, les imatges que havíem rebut i les històries que veiem als mitjans de comunicació ens ho explicaven com una guerra de tu a tu però el que representava la realitat de la franja era la història que nosaltres volíem denunciar. Alhora vam aprofitar el viatge per contar un poc el que estava ocorrent a Cisjordània, però això va ser un poc de rebot.
L’aposta del vostre documental és la de donar veu a les víctimes i mostrar el seu patiment. És un documental que destaca per la seva cruesa i la duresa de les imatges i testimonis. Com és que heu optat per donar-li aquest enfocament i no un altre?
La nostra idea era mostrar qui era la víctima real d’aquest conflicte, ja que des dels mitjans s’havia mostrat d’una manera que creiem errònia i amb una equidistància que perjudicava la població palestina. Es feia veure que es tractava d’una guerra entre dos bàndols equiparables i on la comunitat internacional no havia de fer més que esperar que s’acabés. Quan és tot el contrari, les xifres ja parlaven de més d’un 65% de civils assassinats, les principals víctimes eren infants i els llocs bombardejats eren escoles, hospitals i llocs on es sabia que hi havia civils. Aquest era el nostre principal objectiu, donar veu a aquesta gent i contar que passa quan deixen de caure aquestes bombes. Contar el dia a dia i els efectes d’aquesta postguerra.
“la difusió a través d’un circuit de festivals en lloc de per circuits més periodístics, crec que va ser la millor decisió que vam prendre”
És “Gaza” un extret de “Gas the arabs” o “Gas the arabs” és la versió extesa de “Gaza”?
La idea principal era fer una peça audiovisual sobre Gaza i aquesta peça la concebíem com un curtmetratge, de manera que la difusió fos molt potent i arribés al màxim de persones possibles. Vam decidir iniciar aquesta difusió a través d’un circuit de festivals en lloc de per circuits més periodístics, i això crec que va ser la millor decisió que vam prendre, moure-ho per la via cultural, ja que avui en dia l’actualitat s’evapora i a l’endemà tot queda en l’oblit. Volíem que l’espectador rebés aquesta història d’una altra manera, que hi reflexionés i es generés un espai de debat. En aquest sentit vam voler iniciar primer el circuit de festival, però com que teníem més material i el circuit de festival exigia un any o any i mig d’exclusivitat, en què no es podien fer projeccions públiques, vam decidir fer paral·lelament un muntatge més llarg anomenat “Gas the arabs” i amb el qual des del primer moment vam començar a fer projeccions, debats, coloquis i fins i tot fer-ne una versió televisiva per vendre i que es conegués el que estava passant.
“Gas the Arabs” és un títol molt contundent, però al curtmetratge optau per posar-li simplement “Gaza”. Havieu pensat en altres títols? Com és que a final vos decidiu per aquests?
”Gas the arabs” és un nom que teníem molt clar des del moment que vam veure aquella frase a la porta d’una escola d’Hebron, escrita pels mateixos colons. Però no ens servia per a la part de Gaza, ja que això ens ho havíem trobat a Cisjordània. Sí que vam pensar que si feiem una versió més extensa reflectint la realitat de Palestina li volíem posar un nom contundent com aquest i que generés debat. Amb el curtmetratge ens va sorprendre que no hi hagués cap obra audiovisual registrada amb un títol tan clar, senzill i eloqüent com era “Gaza” i amb el que el públic sap molt bé amb què es trobarà, que era la nostra idea.
La realitat de Gaza ja és molt dura, potser no fa falta cercar més adjectius.
Ens ho deien a l’acadèmia del Goya, moltes vegades els acadèmics només arriben a conèixer els títols de les obres i a nosaltres, sense encara pensar amb els Goya, “Gaza” ens semblava un bon naming, perquè sense haver vist el curt ni haver-ne sentit parlar un diu Gaza i ja et posa a un lloc al món molt concret i ja es sap de què tractarà. Crec que si haguéssim cercat quelcom més enrevessat o original potser no hauria sortit tan bé com voldríem.
Heu rebut molts reconeixements per “Gaza”, però també hi ha hagut molts intents de censura. Ens podries explicar com ha estat aquesta censura i per què s’ha donat?
En un principi ja sabíem que les històries que volíem explicar no rebrien el suport dels mitjans, potser, més generalistes, perquè Israel treballa molt un tipus de propaganda on vol vendre’s com l’única democràcia a l’Orient Mitjà i intenta silenciar a tothom que prediqui el contrari o demostri que no és així, com ja ha fet amb diversos mitjans de comunicació. Amb nosaltres això passaria en l’àmbit de la cultura, el que no esperàvem és que fos tan descarat com ens ha passat a alguns festivals. Però després te n’adones que els festivals depenen de subvencions o patrocinis, algú els hi pega un toc i així ens han arribat a retirar de festivals on ja ens havien seleccionat. En algunes projeccions a sales culturals ens han avisat que han rebut trucades de l’ambaixada d’Israel o d’agrupacions anomenades de la comunitat jueva, quan en realitat són en defensa dels ideals sionistes, dient que de cap manera es pot fer aquesta projecció. Per sort, amb els professionals que hi ha el darrere d’aquestes sales, la majoria de vegades, s’ha pogut tirar endavant amb la projecció. L’esclat final de tot això va ser quan a les portes dels Goya, el cardenal Carlos Osoro va fer aquell vergonyós acte de censura evitant que es difongués el curtmetratge a una parròquia de Madrid, a més una que es caracteritzava per defensar els drets humans i donar suport a aquest tipus de projectes.
El Goya a “Gaza” ha estat polèmic i heu rebut moltes acusacions titllant-vos d’antisemites i argumentant que Israel és l’única democràcia a l’Orient Mitjà. Com respons a aquestes crítiques?
Nosaltres tenim un poc la línia de no donar massa importància a tot el que sorgeix a les xarxes, hi ha tota mena d’opinions i no t’has de deixar afectar per quatre coses que digui un “loco” que ni tan sols ha vist el curtmetratge. Perquè al final, en molts casos deu ser això, perquè si tu has vist el curt i et trobes amb una realitat tan xocant tampoc pots tenir el discurs tan clar. Si estàs un poc ficat dins el món de l’activisme i les organitzacions pro palestines, ja estàs acostumat que el lobby sionista intenti atacar-te argumentant que tu tens una batalla contra els jueus, t’acusen d’antisemita o et diuen paraules tan fortes com nazi. Al final tu has de saber que simplement defenses els drets humans, que tens molt clar que això no és un problema de jueus sinó d’una ideologia molt concreta que és el sionisme. Simplement el que es denuncia és que es compleixin les resolucions de l’ONU, i això no és tampoc res molt transgressor, però com que és una qüestió de poder i dels negocis que tenen entre estats els hi és molt més fàcil acusar-te amb aquestes paraules tan feixugues, però ni molt menys entrarem al seu joc.
L’ocupació d’Israel a Palestina s’ha denunciat moltes vegades però no pareix que interessi arribar a una resolució del conflicte. Per què creus que és així i que es podria fer per posar fi a aquesta situació?
Són més de setanta anys en què la comunitat internacional no ha fet res i la gent pensa que no té cap mena de solució, encara que la feina que es fa des del BDS [Campanya Internacional pel Boicot, les Sancions i les Desinversions a l’Estat d’Israel], i moltes altres accions demostren, que està donant resultats a poc a poc i que afecten Israel, sinó no faria aquestes accions de censura, perquè realment veu en perill que la realitat s’arribi a conèixer.
Això ens ho hem trobat a l’hora de difondre aquesta informació per la part de la indústria cultural, on un projecte que pareix de tanta actualitat quan li ensenyes a una distribuïdora perquè en faci difusió et pot dir coses com que això ja no interessa, o que si ho vam gravar a finals de 2014 ara ja no és el moment. El pitjor és que saps que no coneixen el conflicte, qui hagi estat a Gaza sap que la situació és igual o pitjor ara que la que hi havia quan hi vam gravar nosaltres i que per desgràcia no ha perdut gens d’actualitat.
De fet, ara et volia demanar quina opinió tens del moviment BDS i si creus que és necessari.
És com un tipus de pressió que té repercussió als mitjans i fa ressò, i el que s’intenta és llevar-li la bena a la comunitat internacional amb el que fa Israel. També hi ha personalitats tan rellevants en el món de la indústria cinematogràfica com Natalie Portman o en l’àmbit musical en Roger Waters, que públicament diuen que no estan d’acord amb les accions de vulneració dels drets humans que està fent Israel, aleshores això agafa un volum mediàtic que és una campanya a favor dels drets humans i en contra de la política d’Israel que no es pot fer d’una altra manera. És un boicot cultural i al final és una via més.
El mateix Roger Waters va recomanar el vostre curtmetratge.
Sí, sí, Ell tenia contacte amb gent del BDS d’Espanya i és per això que és una persona que a part de tota la rellevància que té a nivell cultural és realment una figura d’activisme pro palestí que sempre que es fa alguna cosa a Espanya ell hi dóna suport, i ens va fer molta il·lusió, no només que denunciés la situació a Palestina en el seu missatge de nou any sinó que a més ho fes amb el nostre documental.
La polèmica del premi també ha esquitxat un poc a polítics de la dreta balear. Com has viscut aquestes disputes entre en Company, en Bauzá i en Campos? Aquest es va referir a tu com a “Catalanista antisemita”.
Em va fer molta gràcia això, perquè no sé d’on ve. Els meus amics m’han dit que potser venia per haver-li dit “t’estim”, en català, a la meva al·lota durant el discurs, ja que no recordava haver fet cap tipus de proclama en aquest sentit, i és quelcom que m’ho retreuen, que per què no vam aprofitar el moment. Però bé, nosaltres teníem una temàtica molt clara que és el que anàvem a defensar.
Però sí que em preocupa que la dreta espanyola hagi de demanar perdó per felicitar un projecte que defensa els drets humans, de qualque manera això fa un retrat molt concret del que ens ve ara a les pròximes eleccions. Però és un tema més polític, al final era igual qui fos jo o quin fos el meu curtmetratge, les xarxes són una excusa per treure vots i Vox ho va voler aprofitar també per arribar a dir “mirau que pensa aquest (en Biel Company), deixau-vos de merdes i veniu amb jo que no faré beneitures d’aquestes d’agrair a ningú que posi en dubte la democràcia d’Israel”. Es pot fer fins i tot comèdia només de pensar que l’extrema dreta, amb els seus referents del passat, acabi defensant una ideologia com el sionisme, en la que hi ha molta població jueva a dins.
Et preocupa el que passarà a les pròximes eleccions i aquest auge de l’extrema dreta que estem vivint?
Sí, la veritat és que és quelcom que està passant a Europa des de fa molts anys i el que més em preocupa de tot això és, òbviament que arribin al govern, però al final ja no és només que hi arribin sinó que com que prometen barbaritats pareix que si aquestes no es compleixen i es tira cap al centre estem bé, però al final és l’extrema dreta qui marca l’agenda. Al final pareix que ens escapam de les seves barbaritats a canvi d’aplicar més polítiques de dretes, quan l’idea era ampliar l’estat del benestar i seguir defensant els drets humans. Van tensant la corda i per no fer no dues passes enrere acceptam fer-ne només una, com si fos una victòria, i no, estem retrocedint molt. Jo crec que això és el pitjor que li passa al centre i a l’esquerra més moderada, ara ha passat a fer un paper on basta desmarcar-se de les locures de l’extrema dreta per parèixer molt progressistes. I no xerr tant de partits com de discursos.
El consens social ha virat per la dreta cap a la restricció de drets, no?
Sí això té a veure amb el tema de la seguretat i la por, com va passar amb els atemptats a nivell europeu. Et diuen bé és que ara hem de ser més cauts encara que ens prenguin quatre llibertats perquè és el que toca, i no, no és el que toca. No hem de perdre drets per la política de la por.
Quan acabes d’estudiar Comunicació Audiovisual, decideixes què et vols enfocar cap el documental social. Què és el que et motiva a prendre aquesta decissió?
En un principi no és que tengués un tipus de predilecció cap al gènere documental, però crec que el fet d’estudiar la carrera i conèixer el món de la comunicació va fer que despertés un poc el meu esperit crític. A tercer any de carrera em va agafar el 15M i em va involucrar un poc més amb totes les temàtiques i causes socials. Vaig decidir fer un màster en documental i especialitzar-me un poc en aquesta part, simplement perquè volia contar històries, donar veu i denunciar situacions en què creia que el documental era la millor eina per fer aquesta funció de transformació social que també crec que té el cinema, que no només és l’entreteniment.
La gent sol anar a les sales a entretenir-se, però s’ha de ser conscient que la cultura audiovisual i el poder que té la imatge avui en dia pot arribar a fer reflexionar i agafar una postura concreta davant conflictes tan complexes com el de Palestina. Però al final l’audiovisual és una eina més i si tothom amb la seva feina, o amb el que disfruta fent, pot aconseguir enfocar-se en aquesta direcció el món potser seria molt millor.
“La idea és fugir un poc de les xifres i tota l’actualitat i donar-li un poc la perspectiva humana per explicar el dia a dia a les barriades i veure com la gentrificació afecta a les persones”
He llegit que estàs treballant amb un documental en solitari que es diu “Destrucció creativa d’una ciutat”. Entenc que va un poc sobre la gentrificació. Ens pots explicar un poc aquest projecte?
La idea d’aquest projecte és fer un retrat sobre la ciutat de Palma, però no la Palma més coneguda, la de les postals, sinó la seva cara B, aquella més silenciada. Serà un retrat a través de quatre barriades de Ciutat amb unes fases de gentrificació molt concretes i partirà de quatre dones que viuen en aquests barris i com s’hi relacionen amb ells. La idea és fugir un poc de les xifres i tota l’actualitat que ara satura un poc el tema de la gentrificació i donar-li un poc la perspectiva humana per explicar el dia a dia a les barriades i veure com la gentrificació afecta a les persones. Està molt bé saber les xifres, totes les dades del lloguer vacacional i tot això, que m’interessa moltíssim, però per aquesta via ja ho han abordat altres documentals com “Tot inclòs” o “Overbooking”, nosaltres volem fer quelcom amb una perspectiva més humana que potser és la que menys veu se li dóna des dels mitjans de comunicació. “Destrucció creativa d’una ciutat” té un punt de partida similar a altres projectes, però en aquest cas és la ciutat on jo he nascut i volia apropar-m’hi des d’aquesta perspectiva.
Tens previst quan sortirà?
La idea és que a mitjans d’any ja estigui totalment acabat. Està coproduït per IB3, tenim suport d’institucions, com el Consell de Mallorca o l’Institut d’estudis Baleàrics. Ens falta completar una part del finançament, però estem ja en una fase de postproducció.
El teu primer documental tractava sobre la paràlisi cerebral. Què és el que et motiva a elegir uns temes? Quins temes t’agradaria tractar més endavant?
Quan estudiava el màster, una cosa que em van deixar molt clara els professors, i que estic content que m’ho hagin trasmés, és que a l’hora de tractar una temàtica intentéssim fugir de la part més d’actualitat i tendència, que no caièssim en el reportatge de torn que de cop deixa de ser notícia, sinó cercar una història que tengui una vinculació personal amb nosaltres. Per això el meu primer curtmetratge va ser sobre el meu cosí, que té paràlisi cerebral. Sempre tract d’abordar aquests temes per tal d’aprendre alguna cosa que desconec, no em consider cap expert quan parl sobre la paràlisi cerebral o la situació a Palestina. En el cas del meu cosí el que volia era conèixer molt millor la seva realitat, més que potser amb tots aquests anys com a familiar. Amb Palestina igual, quan hi vaig arribar hi anava amb un bagatge que amb el documental vaig poder completar i és el que m’ha passat ara amb la ciutat de Palma. Tenc la sensació que no conec la ciutat on he nascut i sempre he viscut, la seva situació a peu de carrer, els seus barris… La meva manera d’abordar el documental passa un poc per conèixer la realitat, donar-li veu i ser un poc un vehicle de comunicació que en faci d’altaveu. Quan feim projeccions sempre procuram anar acompanyats als col·loquis de gent experta amb el tema, que realment és la que pot contestar preguntes més concretes del públic. Nosaltres podem parlar de l’experiència, i de la motivació d’abordar un tema com aquest, però poca cosa més. Quan es tracta de xerrar de la temàtica procuram que ho faci gent que realment sap del tema i ha estat molts anys fent activisme en aquest sentit.
I ja per acabar, t’agradaria afegir alguna cosa més o voldries dir res que no vas poder dir a la cerimònia dels Goya.
Hi ha molta gent que em diu “Tu, el que vares dir estava bé, però el teu company es va passar”, gent potser més conservadora o que no està d’acord amb un discurs tan crític, i jo sempre dic el mateix; el discurs és dels dos. No ens havíem de repetir. Aleshores vam fer un discurs en què els dos estavem d’acord, sabíem que teníem més o menys un minut i ho vam dividir. El meu company, concretament, com que es dedica professionalment a una part més política i li agrada més tot això i jo sabia que ell ho faria amb molta més intensitat, perquè a més se li dóna millor. Jo ara he de xerrar davant molta gent i he de fer moltes coses d’aquestes perquè aquest projecte m’ha duit en això però ni és quelcom que m’agradi ni hi estic acostumat, així que si això fa que la part del seu discurs es mogui molt més i sigui més reivindicatiu em pareix genial, perquè tampoc és que a jo m’agradi aparèixer a totes bandes.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
