De (no) saber estimar

Davant l'odi, rancor i individualisme salvatges, on és, l'amor? Per ventura ens hem centrat massa en l'esfera sexual de les relacions i no tant en l'emocional i amorosa, però des d'on ho podem fer? Algunes teòriques feministes en donen les claus.

bell hooks diu que no existeixen escoles d’amor perquè tothom assumeix que sabrem estimar de manera instintiva. Se’ns pressuposa que sabem estimar en una societat capitalista i patriarcal que, pel paper que ens reserva, només ens incita a odiar i a caure en una espiral de violència, agressivitat i venjança. Se’ns pressuposa que sabem estimar quan hem inhalat durant tota la vida els contes de princeses, prínceps i dracs, les pel·lícules adolescents amb final feliç que mai no hem viscut en persona o les cançons amb lletres perverses i castradores que se’ns han tatuat al cervell. Se’ns pressuposa que sabem estimar quan arrossegam llistes de conflictes no resolts, silencis imposats i gestions desastroses, producte d’una educació emocional inexistent. I des d’aquí, des de tots aquests llocs i molts altres, se’ns pressuposa que sabem estimar.

“no s’ha dipositat el mateix esforç d’experimentació i politització en el camp de les emocions i l’amor com sí que s’ha fet amb la sexualitat”

Amb tota aquesta motxilla –la meva en particular creada el 1986 i farcida després amb una socialització com a dona heterosexual– ens plantam a la primera dècada del segle XXI i descobrim que, en teoria, hi ha altres maneres de relacionar-nos. I la gent del meu entorn i jo mateixa ens hi posam, però començ a veure desastres del tipus mobiliaris emocionals destrossats a ca nostra i a ca molta gent del meu entorn. I veig i reconec els dolors, però també veig com els llançam a un buit eixordador on ningú no els recull. I m’esclata el cap de preguntes: no ens haurem (con)centrat, només (o sobretot, si més no), en les altres maneres de relacionar-nos però només en l’esfera sexual? Davant aquesta època d’odi, rancor i individualisme generalitzats, més enllà del sexe, on és, l’amor? Com el promovem? Des d’on, a través de què i cap a qui? El feminisme, com a moviment imprescindible i cabdal en la contribució a les teories socials transformadores, sempre s’ha preocupat pels efectes de les convencions amoroses damunt les vides de les dones (des de Wollstonecraft, passant per Kollontai i arribant a Mead, Beauvoir, Millett o Firestone), però crec que Mari Luz Esteban encerta quan, al seu fantàstic assaig Crítica del pensamiento amoroso (Bellaterra, 2011), afirma que no s’ha dipositat el mateix esforç d’experimentació i politització en el camp de les emocions i l’amor com sí que s’ha fet amb la sexualitat.

S’ha avançat molt i hi ha món fora de l’amor romàntic –gràcies a totes les valentes i valents que han qüestionat els models tradicionals com l’heterosexualitat, la monogàmia, etc.–, però a vegades també crec que hi ha certs esquemes de relacions que ens duen de cap no només a una espècie de neoliberalisme sexual amb disfressa de Che Guevara o Frida Kahlo, sinó també a la incapacitat d’enterrar una cultura amorosa profundament antisocial, que ens aïlla, ens enfronta i ens dualitza –en la parella i en la majoria d’esferes, vegi’s la cultura arreladíssima dels “bàndols” en tots els àmbits. Una cultura amorosa que no té en compte cap recorregut més enllà de la parella, que no inclou la infantesa, la família, la comunitat i, sobretot, l’amor per una mateixa, com el continuum que proposa hooks; o que no contempla una teoria de la justícia, el compromís, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats i la llibertat de ser, com proposa Esteban. Un amic em diria que el compromís és firmar un contracte per renunciar a alguna cosa millor que puguin oferir-te l’endemà, i té raó, la pregunta és si estam disposades a fer-ho avui en dia amb aquesta febre consumista crònica i generalitzada. Com desmantellar una cultura amorosa que no ens dona eines, sinó armes, per resoldre les nostres crisis i conflictes emocionals?

“estimar-nos a nosaltres mateixes i a les demés dones com a acte de desobediència i resistència polítiques davant la guerra que el capitalisme i el patriarcat sostenen contra nosaltres”

Estimar bé és molt difícil, perquè ningú no ens ho ha ensenyat. Jo no he sabut estimar a moltes companyes i a molts companys, hagin estat parelles, familiars, amistats o militants. No m’he sabut estimar a mi. No he sabut enfrontar-me a moltes situacions que requerien d’un amor cuinat amb uns ingredients fonamentals com els que exposa la feminista amb qui he començat l’article, bell hooks, i que trob molt bon punt de partida: les cures, els afectes, el reconeixement, el respecte, el compromís, la confiança i una comunicació oberta i honesta. Segurament no és ni serà la recepta definitiva, però podem començar a practicar el més important: estimar-nos a nosaltres mateixes i a les demés dones com a acte de desobediència i resistència polítiques davant la guerra que el capitalisme i el patriarcat sostenen contra nosaltres, com diu Coral Herrera.

1 COMENTARI

  1. Imprescindible el debat sobre l’amor, com bé dius , sobre la sexualitat hi ha de tot, però no sobre l’amor. Excel·lent documentació, fa ganes seguir-la. Moltes gràcies.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here