Mikel Otxotorena és sociòleg i consultor en Gènere i Masculinitats amb màster en Igualtat entre Dones i Homes i màster en Cooperació Internacional. Ha treballat a i per a diferents administracions públiques, organitzacions sense ànim de lucre i organismes internacionals. La seva trajectòria professional s’ha forjat principalment en la cooperació internacional al desenvolupament i en la igualtat entre dones i homes. En els últims 15 anys, el seu principal tema de treball és la igualtat i les masculinitats i és fundador d’On:Giz Elkatea, una associació que treballa en la construcció de la igualtat entre dones i homes, posant l’accent principalment en el treball sobre les masculinitats amb els homes.
A les nostres societats predominen els valors masclistes. De la mateixa manera, segueixen molt presents també els valors homòfobs i racistes. I no és casualitat que aquests, moltes vegades, vagin de la mà. Les darreres setmanes i mesos ens ofereixen múltiples exemples d’expressions que justifiquen desigualtats provocades per aquests valors.
Serveixi com a exemple la irrupció d’un partit d’ultradreta, que porta tots aquests valors amb si, a l’administració pública, en concret al parlament andalús. Encara hem d’esperar a tots els comicis electorals dels pròxims mesos per a conèixer l’abast d’aquesta irrupció. Però no ens centrem en aquest partit, que per a donar-li altaveu ja estan els mitjans generalistes i altres partits polítics. És en aquests en els qui hem de centrar-nos: en aquells que donen eco i blanquegen els valors que representen la ultradreta. Valors que són minimitzats i edulcorats constantment.
Per què per a parlar sobre les violències masclistes, en general, no apareixen especialistes del tema als programes de televisió?
Per a aquest minimitzar i edulcorar és suficient deixar que l’analfabetisme sobre la igualtat i el feminisme campin a pler. No hi ha més que veure quantes persones especialistes sobre aquests temes apareixen en els programes de televisió. Això sí, per a parlar d’economia, portaran a algun economista (l’escric en masculí, ja que gairebé sempre són homes). Us imagineu si per a parlar d’astrofísica, porten a una filòloga? Segurament no ho entendríem i ho criticaríem. Llavors, per què per a parlar sobre les violències masclistes, per exemple, en general no apareixen especialistes del tema? Interessa per ventura mantenir l’analfabetisme en igualtat i feminisme? I no, no és casualitat o innocent, ja que per a altres temes “importants” es té molt clar que cal acudir a especialistes.
En conseqüència, el masclisme campa a pler. Com diu Miguel Lorente Acosta: el masclisme és cultura i impregna tota la societat. Els mitjans i partits que edulcoren certs valors són part de la societat. Com ho és també, per exemple, la publicitat, bé per transmetre valors sexistes o bé per generar reaccions, a vegades sexistes i altres vegades crítiques. Això ha passat amb l’últim anunci d’unes fulles d’afaitar. Les reaccions negatives cap a aquest anunci per part de molts homes han sigut notícia. Aflora el més ranci de la masculinitat hegemònica. Per descomptat, aquest anunci l’hem de situar dins del sistema econòmic neoliberal actual, on l’objectiu de les multinacionals és treure el major rendiment econòmic.
Des del feminisme també està rebent crítiques, relacionada sobretot per ser una multinacional que s’ha enriquit fins avui servint-se, entre altres coses, d’una publicitat sexista. Amb aquest anunci canvia de tàctica, i el missatge és molt bo, però les preguntes sorgeixen; és màrqueting? és políticament correcte? és per convicció? és per la igualtat? és per viure les masculinitats d’una altra manera més equitativa i igualitària? és per justícia social? és perquè s’han apropiat del discurs feminista?… Responent a aquestes preguntes o obtenint respostes per part de la pròpia empresa, potser podem saber quals són els motius veritables que han portat a realitzar aquesta publicitat.
Seguint amb la idea que el masclisme és cultura, podríem afirmar que tothom és masclista. Si partim de la premissa que les nostres societats continuen sent masclistes i que aquests valors predominen, és lògic que els qui formem aquestes societats siguem masclistes (en major o menor mesura). L’il·lògic seria que no ho fóssim. I és aquí on és molt habitual que els homes no ens identifiquem com a masclistes i que a més ens generi certa incomoditat que se’ns identifiqui com a tals. Aquesta ‘no-identificació’ ens porta a una generació de bàndols: aquells homes bons i aquells homes dolents. Veure la palla en l’ull aliè és relativament fàcil.
Deixem de tirar pilotes fora, i reconeguem que sí, som masclistes. Però no per a justificar la utilització dels nostres privilegis, les nostres relacions de poder
Deixem de tirar pilotes fora, i reconeguem que sí, som masclistes. Però no per a justificar la utilització dels nostres privilegis, les nostres relacions de poder, els nostres actes sexistes, els nostres micromasclismes (en el sentit estricte que planteja Luis Bonino, lluny d’algunes interpretacions maniquees que s’estan fent sobre aquest terme), els nostres silencis, o les nostres complicitats. I sí per a assumir les nostres responsabilitats com a grup social. Per a continuar en la construcció d’una justícia social necessària. Per ètica, per equitat, per solidaritat i empatia amb les dones i entre els propis homes.
A més, el no reconeixement del nostre masclisme, o el no voler entrar a això, fins a quin punt està relacionat amb els afanys de protagonismes existents, amb els egos i els desitjats focus? Per desgràcia coneixem accions, situacions, comentaris, campanyes promogudes per alguns homes que no fan més que reafirmar l’atenció i el protagonisme que se’ns ha donat automàticament als homes pel simple fet d’haver-nos estat assignat ser homes des del naixement. A vegades, alguns homes es valen d’aquest poder i privilegi gens equitatiu i injust per a perpetuar, de manera conscient o inconscient, a l’home de l’esfera pública, de la plaça.
Assumir els nostres privilegis i protagonismes interpel·la directament als nostres propis masclismes.
Sortir de l’analfabetisme sobre la igualtat i el feminisme ens hauria d’ajudar a ser conscients dels nostres privilegis i protagonismes. Dit d’una altra manera, assumir els nostres privilegis i protagonismes interpel·la directament als nostres propis masclismes. A situar-nos nus davant del mirall i d’aquesta manera enfrontar-nos a les nostres incomoditats. Per tant, no tinguem por d’expressar-ho; sí, som masclistes. No tinguem por de quedar-nos sense focus, sense protagonismes. De fer un pas enrere a l’esfera pública.
Però això no significa quedar-nos sense fer res, de braços plegats. Significa seguir els camins que estan marcant el feminisme i el moviment LGTBQI+ mitjançant l’aprenentatge, l’escolta, la reflexió, l’empatia, el debat i el posicionament.
L’alfabetització en igualtat i feminisme, a nivell individual i col·lectiu, ens porta a un estadi molt més ampli gràcies a la interseccionalitat. Ens situa, ens contextualitza. Sabem que el coneixement en igualtat i feminisme ens dota d’eines per a treballar contra les desigualtats entre dones i homes. Però també ens dóna eines per a eradicar el racisme i la LGTBQI+fòbia. Amb la qual cosa, poques excuses ens queden. Els camins estan marcats des de fa temps. Anem?
