La igualtat entre sexes és una qüestió que es debat de forma permanent en allò que anomenem l’espai públic social. Un àmbit creat per al nostre benefici (els homes) i a on es desenvolupen coneixement, economia, política, feina remunerada i poder. El fet que perquè la presumpta igualtat entre els sexes es produeixi en aquest espai públic, hauria de portar implícita la idea que els homes compartim amb les dones els drets i privilegis atresorats durant mil·lennis.
El moviment dels homes per la igualtat ha de posar en les cures el seu compromís de lluita
Posar la igualtat en aquest espai és tant com dir que som el model a seguir. Un patró bastit com espai de poder, de domini, on competir vol dir guanyar, intentar assolir el cim de l’estructura piramidal abans que ningú, un lloc on la força com a exercici d’intimidació s’ha anat imposant i ha portat diverses civilitzacions a guerres, genocidis i exterminis com a forma de resoldre conflictes. Un espai generador de diferències de classe, xenofòbies i racismes.
L’espai públic no deixa lloc ni temps per a l’amor (cures, empatia, criança dels fills, afectes…) i necessita dipositar-lo en l’espai, diguem-ne privat, del món femení per fer possible que la vida (una vida digna i equitativa per a tots i per a totes) es desenvolupi. Un espai que, malgrat que demana molt de temps i dedicació, no està valorat en l’espai públic i deixa la dona en un lloc de subordinació.
Les cures parlen de carències i mancances dels homes com éssers humans
Si els homes volem donar una oportunitat a l’espai amorós, on es desenvolupen cures i afectes, estem obligats a sortir, ni que sigui de forma momentània, dels nostres territoris públics. Haurem d’endinsar-nos en aquest territori femení, explorar l’espai privat. Curiosament, en aquest àmbit ja no parlarem de cessió de privilegis: en aquest àmbit toparem amb les nostres mancances, el nostre caràcter d’éssers humans incomplets com a resultat del nostre patriarcat. En aquest espai privat són elles les que ens poden cedir o compartir els seus “privilegis” atresorats de l’amor i fer que aprenguem què són els afectes. Si creixem com a humans en aquests valors, ja res no serà com abans. No tornarà a haver-hi espais públics ni privats, senzillament un espai únic al servei de la vida, on la igualtat per totes i tots pot esdevenir una realitat. Així podrem desmuntar la desigualtat entre els sexes, les diferències de classes i, per descomptat, aprofundir el respecte per allò que ens nodreix a tots: la natura.