Lionel S. Delgado és sociòleg, filòsof i investigador predoctoral a la Universitat de Barcelona en temes d’urbanisme amb perspectiva de gènere i masculinitats. Col·labora en varis mitjans de comunicació en matèria de gènere i igualtat.

Juguem: cercau articles sobre “desconstrucció de la masculinitat” a la web i explicau quants posen aquesta paraula només en el títol però no la tornen a repetir en el text, o la repeteixen però no la defineixen. Si aconseguiu més de cinc articles que no caiguin en aquest problema, vos convid a una cervesa. Ho promet.

La desconstrucció s’ha tornat una de les paraules més utilitzades a l’argot del feminisme. “Desconstruir” sembla que es refereix a “remeiar”, “qüestionar”, “criticar”. Però no és clar. “Desconstruir la masculinitat” és el concepte més repetit en qualsevol discurs crític amb els models de ser home, però poques vegades (o cap) ens hem posat a pensar què significa.

Menció a banda mereix l’article de Raimon Ribera i Josep Artés, Adiós al macho: sobre micromachismos y deconstrucción, en el qual analitzen filosòficament el concepte relacionant-lo amb el feminisme. Però crec que es queden curts. El que fan (molt bé) és definir el terme, deixant de costat l’aplicació del concepte a la masculinitat. “Desconstruir la masculinitat” és per a aquests autors “transgredir” les masculinitats, “detectant” i “ratllant” tots aquells micro masclismes que s’han anat sedimentant a les subjectivitats al llarg dels anys. Però això resulta massa ampli per a ser operatiu. Per als quals fa un temps que estam en això de la crítica de les masculinitats, “detectar” i “ratllar” són dues coses molt diferents. I no obstant això, repetim una vegada i una altra “desconstruir-nos” sense saber exactament com traduir això en accions.

Què és la desconstrucció

El concepte, nascut del treball del filòsof algerià Jacques Derrida, sorgeix als setanta amb l’intent de reavaluar el conjunt de sabers occidentals. Neix com eina per a visibilitzar el que els discursos hegemònics van deixar històricament oblidat. La desconstrucció va contra la centralització del poder i obre la possibilitat perquè l’heterogeni emergeixi.

Originàriament, és un mecanisme de re-lectura de textos a través de la descomposició i fragmentació. Es disloca l’arquitectura d’un text analitzant estrats de sentits i revelant així les herències ocultes. És a dir, és una genealogia estructurada dels conceptes que ens habiten. La desconstrucció és, doncs, contradicció. Una lectura subversiva i no dogmàtica dels textos en un sentit ampli: textos literaris però també la cultura com a text, el cos com a text, la política com a text… Desconstruir és portar l’heterogeni a la taula, destruint la univocitat. Rere una veu única existeixen altres veus invisibilitzades.

Desconstruir és portar l’heterogeni a la taula, destruint la univocitat. Rere una veu única existeixen altres veus invisibilitzades.

Desconstruir és obrir en canal per a revelar els processos de formació. Des-sedimentar els coneixements i discursos per a revelar el que la història ha ocultat i reprimit. Desconstruir és desmuntar un rellotge per a revelar la forma en les parts van ser formades, permetent analitzar mecanismes de funcionament, herències passades, peces ocultes.

Per a aplicar-ho al gènere, podem recórrer a la cèlebre Judith Butler, que recull la idea de desconstrucció per entendre l’artificialitat del gènere i realitzar un desplaçament en les pràctiques corporals. Desconstruir és trencar categories. Però, en el cas de Butler, desconstruir no és només derrocar, sinó també construir, construir desplaçant els conceptes hegemònics.

Si ho aplicam a la desconstrucció de la masculinitat, el concepte es refereix al procés de qüestionament i crítica dels valors patriarcals apresos durant el procés de socialització. Seria bàsicament qüestionar els valors tradicionals associats a la masculinitat: potència viril, competitivitat, paternalismes, etcètera, etcètera, etcètera. Però recalc això de “desconstruir valors”. Per això cal entendre que no pot haver-hi “homes desconstruïts”. No es desconstrueix un cos, es desconstrueixen els conceptes que s’inscriuen sobre ell. S’analitzen els processos pels quals es construeixen les pràctiques de gènere, però no hi ha alguna cosa així com un Lionel desconstruït.
No obstant això, s’ha abusat del concepte fins a arribar al punt de poder dir “en Tal està més desconstruït que en Pasqual”, com si la tasca estigués ja feta, o com si es poguessin mesurar nivells. És necessari, doncs, repensar el concepte, i per a això és útil visibilitzar els seus límits.

Els límits

Resulta que la desconstrucció, per definició, no destrueix. Ensenya. És una eina cognitiva que aporta informació. De fet, ni tan sols sentència: permet entendre. En essència, la desconstrucció no és moral, no defineix què està bé i què no: només revela les formes per les quals es creen conceptes, idees, pràctiques.

Respecte a la masculinitat, la desconstrucció hauria de permetre visualitzar els privilegis masculins a través de dos processos: un cap a fora i un altre cap a dins.

Cap a fora, la desconstrucció, hauria de fer que els homes fóssim conscients de la invisibilització històrica d’altres veus i ens portés, per tant, a l’escolta com a posició política. Hem de sentir per a entendre quant mal han sofert (i sofreixen) companyes nostres i la resta de col·lectius oprimits. Però una vegada escoltat, què?

Aquí apareix la desconstrucció cap a dins: se suposa que una vegada hem escoltat, la consciència crítica ens permetria entendre fins a quin punt hem estat reproductors de lògiques d’opressió i amb això facilitar el procés de canvi. Però per descomptat, això no és així.

Aquí apareixen tres problemes:

1. Un gran problema amb la desconstrucció és que és interminable. Les discussions sobre la desconstrucció masculina són eternes perquè la desconstrucció no té límit. Mai acaba. Mai serem prou conscients dels eixos de misèria patriarcal que ens travessen. Sempre hi ha més. I posar la completa desconstrucció com l’objectiu sine qua non per a ser “nova masculinitat” (sigui el que sigui això) és ridícul. I això és perquè mai hi haurà suficient desconstrucció, ja que no depèn només de nosaltres. Això ens porta al tercer problema de la desconstrucció.

Posar la completa desconstrucció com l’objectiu sine qua non per a ser “nova masculinitat” (sigui el que sigui això) és ridícul. I això és perquè mai hi haurà suficient desconstrucció, ja que no depèn només de nosaltres.

2. La desconstrucció és acte-referencial perquè localitza la labor en el subjecte. El procés de desconstrucció s’ha individualitzat de tal manera que fins i tot s’exigeix com a responsabilitat política. “La teva tasca és la desconstrucció, mascle”, ens diuen. Però això converteix el problema en un problema d’individus i no un problema social. I ja se sap que solucions individuals a problemes col·lectius no són la solució. La revisió serà col·lectiva i mútua o no serà. I per a això queda encara molt per fer. Però així i tot, encara que siguem molts, res garanteix res perquè…

3. La desconstrucció és, senzillament, insuficient. En tant que mecanisme que aporta informació, la desconstrucció no sempre llança llum sobre els processos de canvi. Podem desconstruir certes posicions per a visibilitzar privilegis, però continua existint el problema que ja he nomenat altres vegades: com canviar aquests privilegis no és sempre tan fàcil com dir-ho? Encara que sapiguem què volem canviar no necessàriament sabem com. La falta de referents, d’eines col·lectives, de tradició o d’idees de quin és el model desitjable cap al qual ens podríem encaminar dificulta qualsevol passeta. Sabem molt bé quins trets de la “masculinitat hegemònica” no ens agraden però, sabríem dir com és aquest suposat “home nou”? El silenci davant aquesta pregunta ens acaba esgotant.

I això, novament, és perquè no depèn úncament del subjecte. Hi ha privilegis estructurals (laborals, econòmics, polítics) que no solen dependre de la voluntat, hi ha privilegis individuals (monopolitzar l’espai, la parla, el sexe) que no sempre són fàcils d’entendre per un mateix, tret que ens els assenyalin, i hi ha altres privilegis que deriven d’inseguretats o de manques emocionals que no sempre està dins del nostre marge d’acció poder canviar. Desconstruir és un primer pas. Però sabem com donar el següent?

Més enllà de la desconstrucció individual

La noció de la desconstrucció s’ha tornat insuficient. S’ha entès com una tasca moralista d’homes qüestionant-se individualment. La desconstrucció mai ha anat de subjectes intentant ser millors. La desconstrucció va d’entendre d’on i de quines complexes formes sorgeixen les relacions de desigualtat entre gèneres i com aquestes relacions s’encarnen en persones, però també en grups, institucions, polítiques i ciutats. No va d’ètiques individuals. Va de dinàmiques socials.

El treball individual és important, per descomptat, però un moviment polític no pot basar-se en una exigència moralista de ser “millor persona”. I desgraciadament, en molts cercles de masculinitats crítiques, la reflexió sembla dirigir-se cap a la individualització de la culpa i la cerca de claus personals.

La desconstrucció no informa sobre com canviar. Només ensenya com estan construïdes les coses. El canvi és una altra cosa, i vindrà a través d’una acció/reflexió sempre col·lectiva, sempre política.

La desconstrucció no informa sobre com canviar. Només ensenya com estan construïdes les coses. El canvi és una altra cosa, i vindrà a través d’una acció/reflexió sempre col·lectiva, sempre política.
Centralitzar els debats sobre la masculinitat amb ultra coherència individualista darrere d’una desconstrucció plena és una tasca abocada al fracàs. No es tracta de perfeccionismes individualistes. Es tracta de processos emancipatoris col·lectius. Per això l’obcecació en la desconstrucció individual, si bé és necessària per a comprendre la forma en la qual el patriarcat s’encarna, pot fer-nos perdre de vista les dinàmiques materials de desigualtat i les seves implicacions de gènere.

La desconstrucció és necessària, sí. Però no és la panacea. Mai s’acaba en la revisió: sense esforços per canvis materials i sense canvis col·lectius en les pràctiques de gènere serem experts en saber que no ens agrada de nosaltres però serem estèrils en el nostre compromís polític.


FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here