David Mateo Casado té 43 anys, és politòleg i interventor psicosocial. Treballa com a tècnic i refugi LGTB a Barcelona. Fa uns mesos va concloure un màster universitari en intervenció psico-social a la Universitat de Barcelona, amb el treball “Els homes gais també es fan majors. Proposta de taller psico-social per homes seniors i gais.”. Homes transitant, a Ona Mediterrània, el va entrevistar fa prop d’un mes.
Els homes gais també es fan majors? És una obvietat, però sí. Com ho fa la resta de les persones, independentment de la seva orientació afectiva-sexual. Però és que també els homes gais ja han anat envellint en el passat. Sempre hi ha hagut homes gais, foren o no visibles, es cridessin així o d’una altra manera, i irremeiablement s’han fet grans quan la seva salut i el seu context social els hi ha permès.
No obstant això, aquesta idea continua resultant trencadora socialment avui en dia perquè amaga en diferents direccions una profunda ‘dissonància cognitiva’[2]: en primer lloc, què suposa socialment i individual definir-se avui en dia com un home gai? Què ha suposat en el passat? Els homes gais no arriben a majors, o essent majors ja no s’identifiquen com a tal?
En segon lloc, què suposa fer-se major per a qualsevol? Què suposa per un home gai? És diferent aquest procés en el seu cas? En tercer lloc, algú continua creient que els homes gais són sempre joves? Són visibles els homes gais grans en l’actualitat? Si no ho són, per quina raó? I, per últim, la comunitat LGBT està responent adequadament a les necessitats i reptes d’aquest col·lectiu? Estan essent ells mateixos capaços de fer-ho?[3]
Ens trobem a Espanya i Catalunya davant la primera generació de persones LGBTI[4] que arriben a la maduresa i la vellesa en democràcia i amb plens drets polítics i socials. Aquestes persones han de fer front a dos obstacles principals: els propis de fer-se gran en el marc d’una societat edatista[5], i la necessitat d’haver d’ocultar de nou la seva afectivitat, la seva sexualitat i/o la seva identitat de gènere, en segons quins contextos socials.
Ens trobem davant la primera generació de persones LGBTI que arriben a la maduresa i la vellesa en democràcia i amb plens drets polítics i socials
Entre les principals dificultats d’aquest procés d’envelliment en una societat encara LGBT-fòbica, es pot assenyalar: necessitar familiars i d’una xarxa de suport per a la cura essent LGBT, en situacions de dependència; sentir por a la discriminació en espais d’atenció pública i acompanyament a persones majors; la manca de professionals amb formació especialitzada, i per últim, l’escassa consciència entre les persones més joves del mateix col·lectiu. Aquests exemples il·lustratius semblen indicar que envellir essent una persona LGBT pot ser un procés difícil i dolorós.
Del diagnòstic realitzat, gràcies a la recerca abans esmentada, s’extreuen tres idees principals:
1) Qualsevol anàlisi que es pugui fer al voltant de la situació de les persones majors LGBT del nostre entorn cal que inclogui en primer lloc una descripció de la vellesa en general, i de les seves implicacions socials.
2) Les persones majors LGBT pateixen un triple procés de prejudici, discriminació i invisibilitat que dificulta la seva integració social, sobretot per l’absència d’oferta de serveis específics, encara que ja es disposi de legislació antihomofòbica a algunes autonomies i estigui en procés a Espanya, i tot i disposar d’associacions específiques.
El 85% de les problemàtiques dels homes majors gais són comunes a la resta de persones grans
3) El 85% de les problemàtiques dels homes majors gais (HMG) són comunes a la resta de persones grans. Així i tot, els factors rellevants dels HMG són aparentment la seva situació pre-Transició democràtica, la seva situació post-Transició democràtica i la relació d’aquests amb l’ambient gai.
Tenint en compte que amb prou feines es disposa d’estudis científics aplicats a arreu de l’estat espanyol que observin indicadors d’orientació sexual en persones grans, en 2050 podem comptar amb un col·lectiu d’HMG amb més de 65 anys d’entre 1 milió i 650.000 individus a Espanya[6]. Des d’un punt de vista qualitatiu i inclusiu, aquesta presència ja justifica que es necessiti implementar polítiques públiques específiques per aquest col·lectiu, a més del fet de trobar-nos en una societat que no assumeix la diversitat sexual de la seva gent gran.
En una ciutat com Barcelona, el panorama actual dels homes gais de més de 70 anys és més complex que el dels seus similars de menys edat, aquells que podem anomenar com els de la “generació Stonewall”[7], i que van ser-hi darrere de la primera manifestació per l’alliberament sexual a l’estat el 28 de juny de 1977. Molts dels primers van portar durant molt de temps una doble vida amb matrimonis de conveniència amb dones, i aquells que ja superen els 80 anys són molt poc visibles i accessibles en l’actualitat. Pateixen d’una doble homofòbia, la que prové de la culpabilitat interna o interioritzada, i la de la por al càstig exterior[8]. En aquest col·lectiu el poder adquisitiu també resulta determinant. La majoria han arribat a la vellesa sense fills propis i poden veure’s aïllats per problemes de salut i/o de rebuig familiar. En aquests casos, la solitud és un factor clau. A més, en la “generació Stonewall” l’impacte del VIH/SIDA va ser profund i estigmatitzador. L’oferta d’oci gai actual a la ciutat es valora com a edatista, hedonista i masculinitzada. Per exemple, els homes gais de més de 60 anys ja es troben fóra d’aplicacions com Grindr i d’altres, o d’avenços mèdics com la PrEP i, en general, les propostes de consum per aquest col·lectiu encara són molt heterosexistes (p. ex. els viatges de l’IMSERSO). Hi ha una manca de locals d’ambient gai econòmics o sensibles en aquest col·lectiu, i esdeveniments com el Pride o Circuit Gay Festival encara no han definit la seva oferta tenint-los en compte.
La majoria d’ells han arribat a la vellesa sense fills propis i poden veure’s aïllats per problemes de salut i/o de rebuig familiar
En canvi, com a elements positius que es poden destacar hi ha una major visibilitat pública dels homes gais que ja van obrir camí després de la Transició democràtica, tot i que amb diferències amb les dones lesbianes i les persones trans majors. Aquests homes han pogut experimentar una sexualitat més oberta, encara que semioculta o acotada a certs contextos. Des de fa ja 10 anys són sol·licitants de serveis LGBT específics, i de forma autodidàctica, estan mobilitzats des dels anys 90. Sortosament, la incipient estimació i l’aparent acceptació familiars ja són més freqüents en aquests homes una mica més joves. A més ja es pot dir que envellir amb VIH és possible. Les entitats dels col·lectius LGBT específiques per aquest públic promouen que ciutats com Barcelona, Madrid, Bilbao i d’altres similars es tornin llocs older-gayfriendly, amb iniciatives culturals com les rutes gais o els creuers gais o les festes bears.
Una masculinitat històricament dissident és una de les qüestions més interessants que trobem al relat que conformen els testimonis dels homes gais entrevistats. La ‘motxilla franquista’ que arrosseguen encara molts d’ells els hauria afectat especialment al llarg dels anys en la seva autoestima i el seu propi concepte com a homes. La moralitat ‘nacional-catòlica’ en la que els va tocar educar-se, viure i socialitzar els menyspreava especialment pel fet de “ser menys homes”, que aquells que no mostraven cap afectació o conducta diferent de la considerada com a normativa[9]. L’ideal normatiu de mascle o d’home sota el règim franquista en cap cas contemplava la possibilitat de declarar-se homosexual, efeminat, amanerat o travesti sense que aquesta conducta fos reprimida i sancionada durament[10]. Estem vivint potser, un primer moment d’eclosió de la memòria col·lectiva LGBT al nostre país, però no sempre ha estat així. Els entrevistats descriuen un escenari d’invisibilització i d’exclusió social, de manca de reconeixement públic o d’interès per a les polítiques sectorials concretes i de desmobilització col·lectiva, que els ha fet sentir-se al marge dels avenços socials aconseguits al llarg del període democràtic i pel mateix col·lectiu LGBT.
La moralitat ‘nacional-catòlica’ en la que els va tocar educar-se, viure i socialitzar els menyspreava especialment pel fet de “ser menys homes”.
No sembla just doncs, que els que van lluitar tant quan eren més joves per a conquerir drets i llibertats que totes gaudim ara, s’enfrontin de nou en la seva vellesa a ambients hostils a on tornen a coincidir amb altres persones educades en els mateixos valors patriarcals, masclistes i hetero-sexistes d’antuvi, i hagin en molts casos de tornar a l’armari novament.
[1] Extret del relat analític “Los hombres gais también se hacen mayores” realitzat durant la primavera de 2018 en el marc del Màster Interuniversitari d’Intervenció Psicosocial de la Universitat de Barcelona (UB) i de propera publicació.
[2] El terme “dissonància cognitiva o cognoscitiva” fa referència a la percepció d’incompatibilitat de dues idees, creences o sentiments (cognicions) simultànies, que poden generar un conflicte o tensió apreciable i motivar un canvi d’actitud en un individu concret. El concepte fou formulat per primera vegada en 1957 pel psicòleg nord-americà Leon Festinger, en la seva obra A Theory of Cognitive Dissonance.
[3] Quatre homes gais d’entre 53 i 67 anys van participar en la recerca mencionada, i van respondre en profunditat a un parell de preguntes: “Segons tu, quines creus que són les principals necessitats i els reptes més importants de “fer-se major” essent gai?, i “A partir d’això, com tu montes tu per a ser feliç?”.
[4] LGBTI: Acrònim de persones lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals (en nomenclatura ILGA-Europa). En la present ponència s’utilitzarà la versió abreviada LGBT.
[5] L’edatisme es pot definir com la discriminació per raó d’edat o ageism, en anglès.
[6] Segons projecció de les estimacions de Beatriz Gimeno a “Vejez y Orientación Sexual” (2009).
[7] En paraules de Jordi Petit, un dels homes entrevistats en aquest estudi.
[8] En paraules de Leopold Estapé, un altre dels homes entrevistats en aquest estudi.
[9] Confirmant un escenari d’opressió sexual histórica, en paraules de Gayle Rubin (1989).
[10] Segons els investigadors, uns 1000 homes homosexuals foren engarjolats entre els anys 1970 i 1979 pel règim franquista en aplicació de la Ley de Rehabilitación y Peligrosidad Social (LRPS). La normativa els considerava propensos a realitzar “fets delictius i antisocials” degut a la seva orientació sexual, i eren condemnats a ser reclosos i fer treballs forçosos. En aquest context, la primera víctima era la visibilitat d’aquests homes, per descomptat.
