Obr el correu i veig que m’ha arribat l’avís. Fa temps que em vaig posar en contacte amb la directora de ‘Comandante Arian’ per veure si aquest documental es podia projectar a Palma. A priori, pareixia un material tan interessant sobre aquest tema encara tan desconegut… I ara a la carrera, en 10 dies s’han de vendre 45 entrades per a què es projecti el documental i aquí no és un tema massa conegut.

Fa més de tres anys que em vaig apassionar pel moviment d’emancipació kurd, un moviment que trenca els esquemes en tants aspectes… Integra com a pota principal l’alliberament de la dona; veu que la convivència entre els diferents pobles en un mateix territori és més que necessària per a què hi hagi un futur de pau; es construeix com una alternativa social i política que, tot i desenvolupar-se en un context de repressió i guerra, incorpora l’ecologisme com a part del seu discurs principal; es desenvolupa instaurant els fonaments d’una nova economia des del cooperativisme…

El cicle de cinema Kurd de 2016 va ser un gran precedent.

Està clar que els contextos són diferents, però en aquests més de tres anys sempre he mirat a tort i a dret i, llevat d’excepcions, no he trobat aquest entusiasme en la gent del meu entorn. És cert que a Mallorca hi ha hagut iniciatives com el cicle de cinema kurd de 2016 o la campanya Doblers per Kobane, Doblers per la revolució! però han estat qüestions puntuals que no han travessat el cor dels moviments d’aquí. Tampoc he pogut evitar que en més d’un moment em vengui al cap una comparança amb la important solidaritat amb el moviment zapatista de Chiapas en els anys 90 a dins de tantes lluites i amb tanta gent coneguda que viatjàvem cap allà per participar de les iniciatives de solidaritat internacional o per conèixer l’incipient moviment de primera mà.

Si pens en com és que aquest tema de l’alliberadora proposta kurda no estira massa, em passen pel cap diferents hipòtesis:

Segurament hi ha qui en aquesta vida moderna i accelerada no dóna per més, però clar, si això fa que no puguis conèixer interessants alternatives a aquesta vida moderna i accelerada, vius en una situació ben parescuda a la de l’orquestra del Titànic…

“en uns moviments socials amb pell de color blanc, amb tanta literatura social blanca, ens costa imaginar-nos que pugui haver-hi uns referents tan potents a l’Orient Mitjà”

En altres casos, deu haver per davall una bona dosi d’etnocentrisme. Sense ànim de fer sang, aquí la hipòtesi és que a moltes, en uns moviments socials amb pell de color blanc, amb tanta literatura social blanca, ens costa imaginar-nos que pugui haver-hi uns referents tan potents a l’Orient Mitjà.

Tampoc s’ha de descartar que la imatge que més d’una té del moviment kurd sigui ben distorsionada en termes de pensar que es tracta de la típica guerrilla marxista-leninista o del tradicional moviment d’alliberament nacional que té per objectiu suprem aconseguir un estat propi. En definitiva, res de nou que cridi a un interès especial.

Per acabar amb les hipòtesis, per ventura pesa el fet que no és un tema que estigui molt present als mitjans de comunicació ni té un bon tractament quan hi és. A més, per estar al dia t’has de cercar les fonts i aquestes moltes vegades no estan en català ni tampoc en castellà, encara que avui ja hi ha uns quants llibres publicats, alguns documentals i un parell de webs com la de Kurdiscat o la de la plataforma AZADI a l’abast.

No es tracta d’idealitzar res. El kurd és un poble dividit entre quatre estats (Turquia, Síria, Iraq i Iran) on hi ha guerres, repressió i opressió. A Síria, allà on el moviment està més desenvolupat, hi ha violència i guerra i han de fer equilibris per mantenir els seus cantons alliberats… I clar en aquest context segur que hi ha informacions que no arriben o situacions que no són massa «fàcils». Per exemple, en la seva lluita contra l’Estat Islàmic treballen amb l’exèrcit dels Estats Units i la coalició internacional. També han de gestionar el marró de tenir presoners de l’organització islamista, per exemple.

“el que s’està construint és un oasi al mig d’un desert d’intolerància i de violència”

D’altra banda, el que s’està construint és un oasi al mig d’un desert d’intolerància i de violència. Als cantons alliberats del nord de Síria s’ha establert la convivència entre les diferents ètnies i religions i es té molt en compte donar representativitat a les minories. Les dones s’han apoderat mitjançant les seves assemblees i organitzacions que són fonamentals a dins de l’organització social i política.

En verd el territori actual de la Federació del Nord de Síria on s’està desenvolupant el Confederalisme Democràtic.

Una anècdota recent. La setmana passada llegia que a Tabqa, una ciutat de majoria àrab en mans de l’ISIS fins maig de 2017 i que des de llavors forma part de la Federació del nord de Síria, ja tenen 6.000 arbrets preparats per reforestar el territori. Això, ni aquí després d’un incendi.

No vos enredaré més amb aquest tema. Amb ‘Comandante Arian’ no coneixereu tots els aspectes del Confederalisme Democràtic, que és com s’anomena la proposta social i política que està desenvolupant el moviment d’alliberament kurd, que a Síria ja ha aconseguit que s’uneixin gents dels pobles àrab, assiri o turcman, entre d’altres. Però el documental pot ser una primera passa d’aproximació i una bona introducció a part d’aquesta realitat que jo he trobat captivadora. Més en concret, l’organització i la participació de les dones en la guerra contra el feixisme i el patriarcat en aquest indret de l’Orient Mitjà.


Comandante Arian es podrà veure a Palma el 28 de febrer si es venen un mínim d’entrades abans, d’aquí pocs dies. Podeu fer la vostra reserva aquí.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here