Treure’m la resta de son que em queda als ulls mentre llegesc un titular que em fa aterrar a la realitat del primer dilluns fred de novembre: “El preu del lloguer a les Balears arriba a màxims històrics”. Resulta que, ara, en ple 2017, després d’haver-nos menjat amb patates una estafa derivada d’una bombolla immobiliària, llogar un pis a ca nostra és un 1,4% més car que fa deu anys. La jugada perfecta dels amos del desgavell: recuperar el poc que van perdre. I dic poc perquè en comparació amb la pèrdua que hem patit la resta de mortals, ells, si van perdre qualque cosa, només va ser la poca vergonya que els quedava.
El que passa a ca nostra o a Catalunya –on el percentatge se situa en un 1,4%– fa uns anys que fa xup-xup a l’olla: falsos discursos de recuperació econòmica, la barra lliure del lloguer turístic, la concepció de ciutats privatitzades i privatitzadores i el manteniment de la idea que l’habitatge no és un dret universal, sinó un luxe només a l’abast de molt poca gent, entre d’altres. Vivim a ciutats –ja sigui Palma o Barcelona, Gasteiz o Iruña– on allò important ja no són les vides que s’hi desenvolupen, sinó el màxim benefici que es pugui extreure de l’espai: ja sigui posant terrasses que ocupin tot l’espai públic, ja sigui permetent la proliferació d’altres tipus de negocis que fomenten processos de gentrificació i expulsió del veïnat autòcton. L’altre dia mirava un tuit acompanyat d’un map del barri de Sant Antoni, a Barcelona, on deia “Ben aviat no tindrem ni on comprar un clau”. Quanta raó. Crec que el veïnat de barris com es Jonquet, Santa Catalina o sa Gerreria en podrien donar fe.
Hi ha alternatives al lloguer i a la compra? La bona notícia és que sí, que existeixen
M’agrada molt, per això, que col·lectius com Ciutat per qui l’habita faci una passa més enllà i, a banda de plantejar-se la problemàtica de l’accés a l’habitatge des de l’òptica del lloguer turístic, se’l plantegi des d’una vessant transformadora i que pot obrir escletxes en una illa maltractada i assetjada pels monstres immobiliaris. El lloguer turístic és un problema, i tant, però el problema de base, com sempre, és el model. Un model que ens aboca a una jungla on el manco important són les nostres vides, sinó el preu que estiguem disposades i disposats a pagar: si tens doblers, podràs accedir a un habitatge en condicions, si no, no. Bé, amb una mica de sort podràs permetre’t dedicar el 60% del teu sou precari per pagar un lloguer desorbitat, abusiu i injust… Però, hi ha alternatives al lloguer i a la compra? Realment hi ha altres maneres de viure que van més enllà de les transaccions i l’individualisme imperant? La bona notícia és que sí, que ja existeixen –a Catalunya hi ha alguns projectes rurals d’altres urbans com el de la cooperativa la Borda– i que estan obrint finestres per entendre i reivindicar un altre model d’habitatge, en concret el cooperatiu en cessió d’ús. I ho fan teixint comunitat, parlant de propietat col·lectiva i sostenibilitat, emmarcant-ho dins l’àmbit de l’economia solidària i feminista…
Mentre el preu de l’habitatge es continuï enfilant com aquests darrers temps, l’única sortida és, com sempre, l’autoorganització de la gent que vol transformar el seu entorn. Ho van fer al CineCiutat quan semblava que estava abocat a la desaparició; ho ha fet Som Energia per oferir una alternativa a les grans empreses elèctriques; ho fa Ecotxe amb la seva cooperativa de consumidors i usuaris que aposta per un model de cotxe elèctric compartit. El camí ja està encetat: ara només falta que hi apostem de manera decidida i cooperativitzem tots els àmbits de la nostra vida.
