Tothom està d’acord que n’hi ha que han normalitzat l’estat d’excepció que es viu a Catalunya. El famós 155 com a amenaça i com a condemna posterior, l’ocupació policial i militar (a través de la Guàrdia Civil) i la impunitat del franquisme i el neonazisme més recalcitrants elevada a l’infinit des de mitjans de setembre. L’any 2017, a l’estat espanyol, voler solucionar un conflicte polític per la via política és, literalment, impossible. Els únics marges que existeixen, en tot això, són al carrer, als CDRs –activistes dels quals ara són amenaçats pel jutge Larena–, a espais com Aixequem la República. Fora d’això, els deserts: l’autonomista ingenu i innocent i l’espanyolista més ranci i estantís.
«L’any 2017, a l’estat espanyol, voler solucionar un conflicte polític per la via política és, literalment, impossible»
El divendres passat vaig anar a Xàtiva. Fa 310 anys, el 1707 i en plena Guerra de Successió, la ciutat va ser assetjada i cremada per Felip V, que posteriorment declararia:
«L’obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació varen resistir l’entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva, per a fer irremissible el crim de la seua perjura infidelitat desatenent la benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó, vaig emprar la meua justícia a manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria, com es va executar per a càstig de la seua obstinació, i escarment dels que intentessin seguir el seu mateix error»
Mir i pens algunes de les paraules: «rebel·lia», «el crim de la seua perjura infidelitat», «manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria»… I el més aterrador de tot: «per a (…) escarment dels que intentessin seguir el seu mateix error». Per ventura el llenguatge sí que ens fa pensar que no està dit i/o escrit actualment, però, sincerament, no us recorda a res? La «rebel·lió»de la qual foren acusades i acusats els consellers de la Generalitat, per exemple. O la gran «infidelitat»de voler partir d’un estat que utilitza els mecanismes més foscos i obscurs (i no ens enganem, també els més clars i brillants, que ja ni dissimulen), se m’acut. O, no ho sé, amb «extingir la seua memòria» podríem parlar de les acusacions d’adoctrinament a les escoles de ca nostra per instaurar conflictivitat i un fals relat que acabi calant entre la població.
«Aniran a per les Illes rebels, a pel Madrid insurgent o l’Euskal Herria solidària»
Han passat més de 300 anys, però la seva mentalitat és la mateixa: resoldre-ho tot amb foc, violència i desolació. Amb amenaces, amb allò que el 1707 es deia la «benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó» i que ara se li diu «ordre constitucional». I són amenaces que no només planen damunt Catalunya, sinó damunt totes les persones demòcrates de l’estat espanyol: perquè si intentam fer el que estan intentant fer moltes persones als carrers, als CDRs o a espais com Aixequem la República –qüestionar i intentar superar el règim del 78, molt a grosso modo per no estendre’m–, no penseu que a nosaltres ens miraran amb més bons ulls perquè venguin a passar les vacances cada estiu. Aniran a per les Illes rebels, a pel Madrid insurgent o l’Euskal Herria solidària, a per tothom qui gosi seguir el mateix «error» que a Catalunya. Perquè el que volen dinamitar no és (només) el dret d’autodeterminació, volen dinamitar la poca democràcia que quedava. La pregunta és: els ho permetrem?
