Si visitau el meu poble i entrau pel carrer que porta al centre, pensareu «què passa aquí?» quan vegeu com en dos centenars de metres se succeixen una dotzena d’agències immobiliàries. El mateix patró trobareu al port: només en el carrer principal d’entrada n’hi ha una dotzena més. Fent una ullada al google maps, i veient la densitat de negocis d’aquest tipus que surten anunciats, estic segura que al municipi, a banda de tenir una de les ràtios de turista per resident més altes del planeta (24,8), també devem batre qualque rècord en la ràtio d’immobiliària per resident. I, paradoxalment, hi ha tantes immobiliàries que és impossible trobar un lloc on viure.
“Paradoxalment, hi ha tantes immobiliàries que és impossible trobar un lloc on viure.”
No fa un mes que es va presentar l’estudi sobre l’habitatge a Pollença, realitzat pels geògrafs Margalida Mestre i Ivan Murray, i que podeu consultar aquí.
Les conclusions, no per ser poc sorprenents deixen de ser demolidores. Algunes dades, a títol d’exemple: tenim un poble que expulsa gent i que ha perdut més de 1000 habitants en la darrera dècada; que compta amb aproximadament 12000 habitatges per poc més de 16000 habitants; i que només té un 1% d’habitatges protegits i en 5 anys en quedaran menys de la meitat. Un poble amb alguns grans tenidors importants (per exemple, 9 empreses tenen 133 habitatges, i 6 persones en tenen 73), amb un 25% dels habitatges oferits a Airbnb el darrer any, i amb 7 famílies desnonades per impagament de lloguer en el darrers 3 anys (en dos casos, persones jubilades soles, i en dos casos més, mares soles amb fills a càrrec). Un poble amb un preu de venda al mercat «lliure» que s’ha incrementat un 17% en els últims dos anys i que ja és de per si un 17% superior al preu mitjà de les Balears; i amb un preu mitjà de lloguer d’entre 900 i 1000€, però sobretot amb una escassíssima oferta de lloguer residencial.
Deixant de banda les particularitats específiques d’aquest municipi, la situació d’emergència social no deu ser gaire diferent a la de les Balears i més si tenim en compte, segons l’informe AROPE del 2017 sobre l’estat de la pobresa a les Illes, que un 25% de la població (i això són unes 270.000 persones) està en risc de pobresa o exclusió (implica no superar el llindar de 609€ mensuals), que un 34% cobren menys de 1000€ al mes, o que el 7% es troba en condicions de privació material severa. Si ens fixam en els ítems de privació material, podem veure que el 37% no té capacitat per afrontar despeses imprevistes, el 18% no pot permetre’s mantenir la casa a una temperatura adequada o el 15% té retards en el pagament de les despeses de l’habitatge.
Garantir una vida digna, i més concretament el dret a l’habitatge, ha de ser una prioritat política per l’esquerra. Sembla evident que si les esquerres no fan polítiques d’esquerres li aplanen el camí a la dreta, o a l’ultradreta com veiem ara que van a les eleccions per separat; però el fet és que l’extremadreta no s’ha de poder apropiar la lluita per l’habitatge perquè no posarà en qüestió la propietat privada ni els interessos del capital i precisament aquí és on s’ha d’incidir si se’ls vol desenmascarar i si es pretén revertir la situació.
“L’extremadreta no s’ha de poder apropiar la lluita per l’habitatge perquè no posarà en qüestió la propietat privada ni els interessos del capital i precisament aquí és on s’ha d’incidir si se’ls vol desenmascarar.”
Pens que, si ens centram en l’àmbit institucional, a mig any de les properes eleccions municipals les diferents candidatures d’esquerres hauríem de tenir clares les polítiques al respecte que s’haurien d’aplicar en cas de governar (o de negociar pactes o suports). I no em referesc al conjunt d’intencions o del que ens agradaria que passés; sinó a un llistat d’accions i polítiques perfectament definides, que siguin possibles, que estiguin dins l’àmbit competencial del municipi, i amb coneixement del procediment i de la possible jurisprudència al respecte per poder vèncer una hipotètica (i probable) resistència dels tècnics. El què i el com, per entendre’ns. Que ningú dedueixi d’això un sentiment rigorós de respecte a la llei, de conformisme o resignació; senzillament es tracta de tenir clar quins camins es poden recórrer per la via institucional i esgotar-los.
Implica ser conscients que el límit principal (deixant de banda la qüestió de les competències i del finançament) és la defensa de la sagrada propietat privada i el lliure mercat, que és dogma de fe i llei. I és que en el tema de l’habitatge, es veu molt clarament com les lleis són, no l’expressió de la voluntat popular, com diuen els llibres de text, sinó l’expressió dels interessos de la classe dominant. O en paraules del poeta salvadoreny Roque Dalton: «Las leyes son para que las cumplan los pobres (…) son hechas por los ricos para poner un poco de orden a la explotación». I és que si, per alguna anomalia, la llei contempla res que pugui ser gaire perjudicial pel capital, aleshores ja s’encarreguen els tribunals de fer enginyeria jurídica per convertir-ho en paper banyat. Què és sinó l’article 47 de la Constitució? Seria d’ingenus creure que el sistema permetria una opció democràtica que soscavés el fonament bàsic del mateix sistema; abans se sacrificaria la democràcia (si és que podem considerar democràcia això que tenim).
Tenint clar idò que els límits de la via institucional són molts, i que és al carrer (també amb el seus límits) on es podria desenvolupar una lluita més efectiva en determinats aspectes, això no justifica que el poc marge que hi ha no es recorri, ni que li regalem aquest front a l’enemic, perquè a part que el camp de l’urbanisme sol ser per nosaltres terreny hostil o desconegut, hi ha actuacions que es decideixen a les institucions i ser-hi és determinant per impedir certes accions o afavorir-ne altres («si es tenen clares les prioritats» afegiria, vist el tema de l’autopista de Campos). No és institucionalment que es decideix si tenim un 1% d’habitatge protegit, com a Pollença, o en tenim un 30%? Si n’afavorim la compra o el lloguer? Si s’aposta pel creixement urbanístic o per intervenir sobre el parc existent?
Algunes possibles accions a considerar: tenir una diagnosi clara de l’estat de l’habitatge al municipi; tenir una relació dels habitatges desocupats; fer un registre de demandants de lloguer social; constituir el patrimoni municipal del sòl i vetlar perquè es compleixi la seva finalitat principal: intervenir en el mercat del sòl per incidir en els preus i garantir oferta suficient per a habitatges protegits; establir el dret de tempteig i retracte per incrementar el patrimoni municipal de sòl; impulsar les cooperatives d’habitatge i establir el dret de superfície; disposar d’un lloc d’acollida temporal en cas de desnonament o violència masclista; impulsar una borsa de lloguer municipal, amb l’administració com a intermediària; concedir ajudes a la rehabilitació d’habitatges a canvi de la cessió temporal per a lloguer; atorgar ajudes al lloguer per complementar les de l’IBAVI; usar l’eina de la fiscalitat pujant l’IBI als immobles no residencials de major valor cadastral, aplicar recàrrec en els habitatges buits, i rebaixes en determinats supòsits de renda o en els casos d’habitatges cedits a la borsa de lloguer municipal; desincentivar la modalitat de lloguer turístic incrementant l’IBI per usos turístics, assegurant-se que els habitatges dedicats a lloguer turístic paguen per l’ús que els correspon, i pujant les taxes de residus o tarifes d’aigua…
“La batalla per desenmascarar el fals paper de defensors de la llibertat que onegen alguns privilegiats quan senten la igualtat com a opressió. I, en aquest camp, també tenim molta feina.”
En fi, hi ha diferents flancs per on intervenir, encara que sigui per tapar forats, però tampoc podem deixar de banda, en el terreny del discurs, la batalla per desenmascarar el fals paper de defensors de la llibertat que onegen alguns privilegiats quan senten la igualtat com a opressió. I, en aquest camp, també tenim molta feina.
