Mai no m’he considerat una persona valenta. I, si us dic la veritat, ara molt manco, després de llegir la definició del diccionari (el DIEC2, per ser més exacta). Que qualcú sigui valent o valenta vol dir «que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por». No sé si són grans afers viatjar tota sola un poc més de deu dies i travessar el bassiot gros per primera vegada –i fer-ho alhora, que ja que em posava a provar això de la valentia…–, però que ho estic afrontant sense por seria mentida, directament.
Això és el que estaré fent –si tot va bé i no passa res– quan vosaltres llegiu això. Amb les meves dues maletes i la meva motxilla plena de contradiccions camí a una ciutat que no té temporada baixa perquè és alta durant tot l’any. Aquest estiu només he estat sis dies a Mallorca. I en sis dies en vaig tenir abastament per veure-ho gairebé tot: la brutor, la quantitat de cotxes, la massificació dels carrers, els hotels flotants al Port i el seu fum blanc… A la mar hi vaig anar només un dia i, quan vaig veure el grup de turistes que baixava a la cala, me’n vaig anar per deixar-los una mica de lloc, no fos cosa no en tenguessin. Som molt conscient que ocup –i consumesc– un lloc, en aquest cas territori, el tema és com. I no pens jutjar com ho fa cadascú, però creure que la nostra visita a qualsevol territori serà innocent i plena d’amor cap als seus habitants en temps de turisme de masses és ingenu.
La gent m’ha demanat per què no m’he esperat a anar-hi amb amigues, amb parella (m’han arribat a dir que per què no m’he esperat a tenir-ne, per fer-ho!); que per què tota sola; que per què tan enfora; que per què a una ciutat tan grossa; que què faré amb l’idioma; que què faré amb la gentada; però, sobretot, que per què tota sola (també n’hi ha hagut que m’han fet una llista extensa del plaer de viatjar tota sola, per compensar). Però és que és al contrari: tenc la sensació que me’n vaig realment acompanyada de moltes persones que, primer, han facilitat que jo pugui fer el que faré i, després, que m’han fet recomanacions, consells, regals, peticions, advertències, desitjos… Venen amb mi i les meves contradiccions dins la maleta.
I així me n’aniré: amb un poc de por i moltes contradiccions, però no tota sola. Hi he pensat, arran del viatge, en la solitud. En l’entotsolament. En l’aïllament. En el volgut o cercat, vull dir. Enric Casasses, a un poemari que m’agrada molt –Canaris fosforescents (Empúries, 2001)–, diu que la solitud és «una cridòria immensa que no calla mai». No sé si sentiré solitud durant el viatge, però sí que sé que no la not gens quan me’n vaig: perquè tenc la sort de tenir gent que em diu adéu i perquè sé que en tornar seran qui em donaran la benvinguda. I em recordaran a crits que si aguantam un segon més que la cridòria immensa, guanyam. Requereix temps, esforç i compromís recíproc i gairebé quotidià, però és l’única manera de recórrer milers de quilòmetres amb por, però sabent que puc fer-ho; amb contradiccions, però sabent que les podré gestionar; i tota sola, però sabent que en realitat no ho estic.
