Si ens proposam entendre què fa que avui en dia el còmic respongui a qüestions que des del periodisme habitualment s’han plantejat, convé incidir en recordar que els orígens de la historieta es troben a la premsa. A mitjans del segle XIX, els avenços en les tècniques de reproducció fan possible una difusió massiva d’informació impresa que, principalment a través de periòdics, circula entre una societat de masses i ocupa el camp de l’opinió pública. Aquest és l’àmbit on es desenvolupa el periodisme, el que té a veure en fer la informació accessible al ciutadà, però també el de generar influència i opinió, el que exposa quins temes són de rellevància i quan ho són per al públic: és qui regula el debat públic. És en aquest espai on neix el còmic.
La premsa impresa, entre reportatges i notícies, acompanya la seva informació amb il·lustracions, un recurs molt més immediat a l’hora de captar el públic lector, i que bé podia servir per exemplificar (il·lustrar) la informació que s’exposava o per fer pronunciar una opinió sobre certs temes, ironitzant o criticant, i sovint reforçant una línia editorial. És, per ventura, per la dinàmica de velocitat i moviment amb què es difon la premsa (o més probablement pel sorgiment i proliferació de la fotografia com a mitjà que ocupi el seu lloc), que la il·lustració es veu empesa cap al recurs de la narrativa gràfica. A partir de la vinyeta i la tira còmica, comença a explorar les seves possibilitats expressives i va desenvolupant un llenguatge propi amb independència dels mitjans que li havien servit de suport.
DE SPIDERMAN A PETER PARKER
(O DE L’INTERCANVI DE PAPERS ENTRE PERIODISME I CÒMIC)
El còmic va formant un llenguatge propi a mesura que es va independitzant de la premsa i, com a gènere híbrid que és, va incorporant elements provinents d’altres disciplines, com la ficció literària, el cinema o les arts gràfiques. En els seus inicis s’adreça a un públic infantil i adolescent, té un propòsit d’entreteniment i la representació que es fa del món a les seves històries respon a una visió idealista (o idealitzadora) que l’allunya de la realitat (i allunyada del realisme). A trets generals, les històries que es representen no qüestionen la realitat material i, sovint, la seva càrrega ideològica (com passa en els contes infantils, el cinema, la ficció televisada, etc.) reflecteix uns valors i una visió del món (acrítica) que legitima cert ordre o consens social.
Es va gestant i reproduint en la denominada baixa cultura, al marge d’uns canons sòlids, sota designacions tan inofensives com la de tebeo, complint amb el seu paper d’entretenir al públic lector, a través d’amenes històries d’aventures, i popularitzant un gènere genuí de la historieta com és el del superherois, que avui serveix de combustible per a la indústria del blockbuster.
Com si el mateix mitjà tengués memòria dels orígens (a la premsa), no deixa de ser curiós la quantitat de personatges del còmic, com Tintín o Spiderman, que tenen a veure amb el periodisme. En la modalitat de ficció idealista, oficis com el de periodista (o l’arqueòleg Indiana Jones, el detectiu Sherlock Holmes) són un recurs que dóna versemblança a l’entrada al món de la fantasia i la idealització. Es tracta d’oficis vinculats la realitat, que la seva funció és la recerca, la investigació, la d’escarbar, i serveixen de pretext perquè aquesta recerca els ubiqui en el món de l’aventura i la imaginació, els dugui cap al misteriós, més enllà dels límits de la realitat. La seva funció és allunyar-se de la realitat del carrer.
L’encontre d’un mitjà marginal amb una cultura també marginal fa al còmic conscient de les seves possibilitats comunicatives
No és fins als anys 60, amb el denominat còmic underground i Robert Crumb, com a principal exponent, que el còmic connecta amb el moviment contracultural i serveix per expressar les inquietuds d’una generació. La seva temàtica s’apropa a la realitat del carrer, a la quotidianitat, al món del sexe, les drogues i el Rock’n’Roll. Es trenca amb els tabús i les limitacions que s’havia autoimposat. Proliferen les publicacions independents, la cultura dels fanzines i l’autogestió. L’encontre d’un mitjà marginal amb una cultura també marginal fa al còmic conscient de les seves possibilitats comunicatives i l’empeny cap a nous horitzons.
Quan el 1992 “Maus”, d’Art Spiegelman, rep un premi Pulitzer suposa el reconeixement oficial que el còmic necessita per declarar-se com a mitjà “seriós” i sortir de les clavegueres de la baixa cultura, a la que es troba relegat. El tractament que es fa a “Maus” d’un supervivent de l’holocaust nazi no es valora només per la seva profunditat temàtica, sinó per la seva articulació narrativa que juga amb l’autobiografia i el recull de fonts testimonials.
És a partir d’aquest moment que arribam a l’actual maduresa del còmic, la que fa possibles obres com les de Guy Delisle o Joe Sacco, quan de la designació de tebeo es passa a la de novel·la gràfica. El tebeo encara es fa càrrec de procurar entreteniment, s’ocupa de l’humor o de la ciència-ficció, però també se li reconeix una capacitat que li permet tractar qüestions “més elevades” i relacionar-se amb el món de l’alta cultura.
Si entenem que aquest procés, a la recerca d’un llenguatge propi que es dóna en la historieta, es fa a partir de la independència del seu medi originari, la premsa, i per les vies de la marginalitat, potser entendrem quin és el paper que fa el còmic quan retorna al periodisme.
Quan parlam avui de còmic i periodisme, o còmic periodístic, el que es dóna és una espècie de retorn als orígens en un gest de memòria inconscient del gènere. El còmic retorna a l’encontre amb l’aprenentatge que ha forjat amb la seva trajectòria, la de la independència i la recerca de la llibertat d’expressió, li recorda al periodisme les necessitats de l’ofici per exercir-ho lliurement i amb rigor, i li ofereix un refugi comú quan a la premsa s’hi imposa la censura i la propaganda.
Darío Adanti esmenta que “L’humor és aquell germà petit de la premsa que és el primer a rebre els cops”, i ens recorda que una gran part de l’ofici de vinyetaire s’ha mantingut sempre als mitjans de la premsa escrita, al seu medi originari, exercint una funció de crítica i sàtira social. És una part del còmic que s’ha mantingut, amb actitud de trinxera i resistència, als mitjans de premsa per lluitar la llibertat d’expressió i la necessitat de crítica, per garantir que tot es pugui dir; mentre que una altra part s’alliberava d’aquest espai i explorava noves formes de desenvolupar el seu llenguatge. De manera que els vincles entre els dos gèneres mai s’han perdut i quan parlam de còmic periodístic, ho fem d’un retrobament.
al còmic se li havia pressuposat una funció d’entretenir mentre que al periodisme la d’informar
Si al còmic se li havia pressuposat una funció d’entretenir mentre que al periodisme la d’informar, es realitza un intercanvi de papers quan el periodisme no es troba en les condicions necessàries per exercir la seva funció lliurement. El còmic reconeix en el periodisme els mecanismes propis de la inventiva a l’hora de generar relats, perquè són els recursos que ell mateix fa servir per articular ficcions. Hi ha una consciència del discurs periodístic que reconeix el relat que es presenta com a realitat objectiva, però que s’estructura i organitza amb els mecanismes de la ficció. Per això el còmic quan es retroba amb el periodisme necessita incidir en el llenguatge i dotar-lo d’expressivitat, per no oblidar que el que s’explica és una història i que està sotmés a una sèrie de condicionaments narratius, que sovint pretenen amagar la seva funció persuasiva.
Quan plantejam el binomi entre còmic i periodisme, també ho podem fer a partir d’un dels gèneres que més ha popularitzat la historieta: el de superherois. El gènere de superherois veiem com els personatges mantenen una doble identitat, per una banda la del superheroi, dotat de poders, que combat el mal i la injustícia sota l’anonimat d’una màscara i, per altra, la persona que s’hi amaga darrere, el ciutadà comú. Spiderman, el superheroi que s’enfila pels terrats de la (tantes vegades) projectada ciutat de Nova York i distreu els espectadors de Hollywood amb les seves aventures, manté el seu vincle amb la realitat del carrer a través del periodista Peter Parker, que és qui s’ocupa d’observar-lo, de donar-li cobertura, de fer-lo visible i relatar-lo. És el vincle entre dos mons, el de la imaginació i el de la realitat del carrer.
Quan el discurs periodístic genera tota una sèrie de relats que en lloc d’apropar-nos a la realitat el què fa és emmascarar-la, el còmic sap reconèixer aquestes màscares perquè són la seva eina per elaborar històries. Abans esmentàvem la representació de l’ofici de periodista a la ficció com a pretext per vehicular l’acció cap al món del desconegut i la imaginació, però aquest procés també funciona a la inversa i el còmic, en la seva evolució com a mitjà madur, retorna al periodisme per apropar-se més al carrer, el lloc on es troben els quioscs, fent les tasques de recerca i investigació pròpies del periodisme i fer visible les realitats que s’amaguen sota les màscares dels relats. Mentre que la indústria de l’entreteniment té al públic ocupat i entretengut amb històries de superherois, com també ho fa la indústria de la premsa, el còmic aprofita la llibertat que troba en la seva condició de gènere marginal per madurar les seves possibilitats creatives i explorar què passa quan qui es troba sota la màscara d’Spiderman és un periodista com Joe Sacco.
