Una vegada més es presenta impúdicament l’aposta per impulsar la gestació subrogada. Homes decidint sobre la vida de les dones. El capitalisme mercantilitzant la vida de les dones. Homes llançant veredictes salvadors i autoproclamant-se líders de dinàmiques i discursos manipuladors. Veus d’homes que sense gens de vergonya, pensant a incrementar tot un seguit de negocis, a causa del cos de les dones, dictaminen, manipulen, justifiquen, procurant remoure envers al seu profit.
Els ventres de lloguer són una de les realitats crues que en els darrers anys es presenta com una taula salvadora, en defensa d’aquelles persones que enfront del desig de maternitat i paternitat, pretenen convertir les ganes en dret. Considerant que el desig de maternopaternitat no es pot assolir sempre per part de moltes persones, seguint el curs propi d’un embaràs, l’exercici de llogar el ventre d’una dona es vol presentar com un pilar salvador.
Volem aportar reflexió i compartir col·lectivament preguntes. En primer lloc respectem el fet del desig a la maternopaternitat de tothom. No obstant, per damunt de tot respectem la dignitat de totes les dones.
Feim palesa la condenma, tota intenció i estratègia que suposa la utilització, la indignitat intromissió i domini en la vida física i psíquica de dones, que empeses per situacions molt complexes en les que entenem que es troben – bona part d’elles-, essent manipulades per part d’organitzacions lucratives, sense escrùpols, sota la pressió – l’enmillarament- del guany d’uns diners. Deixem per un altre anàlisi la suposada llibertat, l’autonomia de d’accés a la gestiació per aquestes vies, sempre envoltada de la configuració mercantil.
La complexitat de la vida de les dones que es puguin trobar en aquestes situacions ens mereix tot el respecte. L’anàlisi sobre l’explotació en aquest sentit mereix un anàlisi molt rigorós, profund i una extrema cura.
El que ens motiva a aportar a Desembolicar amb aquesta temàtica té a veure amb tractar d’apropar-nos als aspectes juridicolegals que comporta una proposta tan provocadora com la que aquests dies posa a l’abast Ciutadans, amb el seu líder al cap davant. Estan a l’abast de tothom els seus manifests oportunistes, les seves manifestacions i auto proclames. A més, altres grups i col·lectius, els podem trobar en la defensa de la gestació subrogada. Front a uns i altres cercam apropar amb cura i respecte, amb fermesa i seny.
El que ens mou és sobretot mostrar el nostre rebuig. Fer-ho en aquest cas aportant un text lúcid que prové d’un home que posa veu molt sovint als posicionaments i aliances amb els feminismes. El text en qüestió ens ajuda a entendre, des de l’òptica de l’ordenament jurídic, el que anomena “el laberint de la gestació subrogada o gestació per substitució”.
Tal com ho expressa l’autor, Octavio Salazar, amb l’imprescindible abordatge des de la perspectiva de gènere, considerant per tant tota la complexitat que suposa la temàtica. Fugint per tant de ximpleries i oportunismes, fem-hi una mirada que ens aporti sobretot amplitud de coneixements. Mirant d’entendre des d’òptiques locals i al mateix temps globals, aspectes que envolten aquesta realitat, tan directament lligada al respecte a la vida de les dones i al mateix temps tan grosserament utilitzada, des de la masculinitat dominadora, sexista, androcèntrica, neoliberal i utilitarista, reactivant els mecanismes i els privilegis que tants beneficis aporta per mantenir el poder.
Vos convidam a llegir el que ens aporta Octavio Salazar, en un article que hem traduït de la web THE CONVERSATION. Rigor académico, oficio periodístico
…
La denominada “maternitat subrogada” o “gestació per substitució”, que és la denominació utilitzada en el nostre ordenament jurídic, també coneguda com a “ventres” o “úters de lloguer”, està generant en els últims anys un intens debat polític, jurídic i ètic. Un debat que ens remet a qüestions essencials des del punt de vista dels drets fonamentals –el contingut essencial i els límits del dret a la vida, la integritat física i moral, l’autonomia, la dignitat, el lliure desenvolupament de la personalitat– i que, al seu torn, ens planteja l’interrogant de si existeix o no un “dret a la procreació”.
O, expressat d’una altra manera, si podem entendre que la paternitat o la maternitat, més enllà d’una opció personal o un projecte de vida, constituirien una aspiració que els poders públics han de garantir i que, per tant, ens permetria parlar no només del desig sinó també del dret a ser pare o mare.
Aquest debat no pot ser abordat de manera adequada sense tenir present no només el “interès superior” de les/us menors, sinó també una perspectiva de gènere. Aquesta perspectiva és indispensable des d’una doble consideració:
a) en tant que no podem desvincular aquesta pràctica d’un determinat context relacional, i per tant de poder, en el qual encara avui es marquen diferències jeràrquiques entre les subjectivitats masculina i femenina;
b) en tant que són les dones els qui es veuen interpel·lades per una pràctica que planteja molts dubtes quant a la seva legitimitat des de la consideració de les gestants com a subjectes autònoms.
Context internacional
Aquest debat, que té una indubtable projecció ètica i política, i que, per descomptat, és impossible aïllar d’un context internacional en el qual no existeix una regulació uniforme d’aquesta matèria, cobra una singular densitat jurídica en un país com el nostre en el qual està pràctica es troba immersa en un autèntic “laberint”.
Si, d’una banda, la Llei 14/2006, de 26 de maig, de Tècniques de Reproducció Humana Assistida, declara nuls de ple dret aquest tipus de contractes, la Direcció General dels Registres i el Notariat va dictar una Instrucció en 2010 mitjançant la qual es permet la inscripció al nostre país de la filiació derivada d’un conveni de gestació per substitució celebrat a l’estranger.
Tot això mentre que el Tribunal Suprem, en una sentència de 2014, va mantenir una posició contrària al reconeixement d’aquests convenis, si bé dos anys després, per a acabar de fer més complexa encara la situació, la seva Sala social va estimar dos recursos en els quals es plantejava si la maternitat subrogada podia donar lloc a les prestacions que la Seguretat Social reconeix pel naixement d’un fill o una filla.
On podríem trobar la sortida d’aquest laberint? Entenc que, en la pràctica, seria molt complicat, per no dir impossible, aprovar una regulació que, àdhuc tenint com a exigència la no existència de contraprestació econòmica, garantís correctament la protecció dels drets de les parts més vulnerables, és a dir, els menors i, sobretot, les gestants.
Satisfer la “demanda”
D’altra banda, una regulació garantista, basada en l’eficaç protecció de l’autonomia de la gestant -i, per tant, per exemple, en el reconeixement de la revocabilitat del seu consentiment i fins i tot del seu dret a la interrupció voluntària del seu embaràs- reduiria clarament aquest tipus de contractes, per la qual cosa difícilment es podria satisfer la “demanda” que en l’actualitat s’ha generat, la qual cosa portaria al fet que, com de fet succeeix en altres països, els qui no poguessin accedir a ella al nostre país, i tinguessin diners, ho intentessin fora.
Si s’arribés a aprovar una regulació amb una sèrie de requisits estrictes, caldria en tot cas impedir l’accés a aquest tipus de pràctica en altres països on no es complissin els mínims establerts pel nostre ordenament, ja que en cas contrari estaríem fomentant un negoci transnacional i legitimant les seves terribles conseqüències sobre les dones.
L’única manera d’evitar aquest negoci, almenys a nivell estatal, seria amb la previsió legal que en cap cas els menors nascuts a l’estranger mitjançant aquest procediment, que ja seria lícit a Espanya, fossin inscrits en el Registre civil en el cas que el contracte no s’ajustés als mateixos requisits previstos en el nostre ordenament.
De no fer aquesta previsió, continuaríem tenint la porta oberta perquè els pares o mares intencionals acudissin a altres països on fos més fàcil aquesta pràctica i després pretenguessin el reconeixement de la filiació dels fills o filles nascudes d’aquesta manera. Lògicament aquesta possibilitat sí que consolidaria una ciutadania “censatària” en la mesura en què els qui poden amb més facilitat accedir a aquest tipus de pràctica a l’estranger són subjectes amb una folgada posició econòmica.
‘Davant l’evidència que la gestació subrogada acaba sent una forma d’explotació de les dones, entenc que la millor regulació possible és la seva prohibició’. | Joserpizarro / Shutterstock, Author provided (No reuse)
Evitar el turisme gestacional
Fins i tot, i amb la finalitat d’evitar el turisme gestacional i si escau el que podríem considerar un frau de llei, caldria pensar en algun tipus de sanció penal per a:
a) qualsevol tipus d’agència o intermediari que s’ocupi de tramitar aquests contractes a l’estranger amb finalitats comercials;
b) els propis comitents que podrien incórrer en un delicte similar al de trànsit de menors.
D’aprovar-se una normativa amb aquestes característiques, hauria de preveure’s un període de transició que permetés el reconeixement de les filiacions resultat d’aquesta pràctica a l’estranger amb caràcter previ a l’entrada en vigor de la regulació.
Si malgrat totes aquestes cauteles, els menors així gestats arribessin al nostre país, l’única sortida possible seria la via de l’adopció. Aquesta última, sens dubte, hauria de ser la via que hauria de facilitar-se a totes aquelles persones que tenen el somni de ser pares i mares.
D’altra banda, molt em temo que una proposta tan garantista no s’acomodi als interessos dels qui en l’actualitat estan lluitant pel reconeixement d’aquesta pràctica, i que no hem d’oblidar que no són únicament les persones que volen convertir-se en pares o mares intencionals sinó també les empreses que estan obtenint un benefici creixent a costa de la capacitat reproductora de les dones.
En aquest sentit, no és casualitat que hagi estat justament un partit com Ciutadans, amb un projecte polític de marcat caràcter “neoliberal”, el que hagi plantejat una proposta legislativa al nostre país.
Davant aquestes dificultats, i davant l’evidència que la gestació per substitució acaba sent una altra forma d’explotació de les dones que demostra que l’aliança entre patriarcat i neoliberalisme té com a principal camp de batalla els seus cossos i capacitats, entenc que la millor regulació possible d’aquests contractes és la seva prohibició i, per tant, la sanció penal dels qui els realitzin i/o facilitin. I això perquè amb ells es posa en joc no només la dignitat del menor d’edat, que acaba convertit en objecte del tràfic mercantil, sinó també, i, sobretot, la de la dona gestant la integritat física de la qual i moral deixa d’estar sota la lògica dels drets i se situa en la del mercat.
D’aquesta manera, la seva autonomia, que paradoxalment és al·legada pels defensors d’aquesta pràctica, es veu afectada des d’un doble punt de vista. D’entrada, perquè habitualment les dones que recorren a aquesta pràctica ho fan per necessitat. No en va fins i tot les regulacions basades en un suposat altruisme preveuen compensacions “resarcitòries”.
No hi ha dret
Per tant, la llibertat del seu consentiment, base de la disciplina contractual, queda en dubte, ja que l’habitual és que estigui condicionada per la situació socioeconòmica. Però és que, a més, el contracte de subrogació, suposadament signant en virtut d’una posició autònoma, acaba convertint a la gestant en una espècie de serva al servei dels desitjos de tercers. Perquè, i aquest és un punt essencial del debat, no existeix jurídicament parlant un dret a ser pare o mare, sinó solament un projecte de vida o un somni. Un desig que, encara que el mercat ens inciti al contrari, no hauria de convertir-se en dret gràcies als diners.
Encara que és evident que estem davant una qüestió que requeriria una resposta de Dret Internacional Privat, entenc que el nostre ordenament ha de posicionar-se enfront d’unes pràctiques que, tal com ha sentenciat el nostre Tribunal Suprem, contradiuen el nostre sistema de valors.
El Dret, no l’oblidem, no només regula els nostres àmbits de llibertat i ofereix eines per a resoldre els possibles conflictes, sinó que també ofereix una determinada lectura ètica sobre l’ésser humà i els seus drets. És a dir, el Dret també té la potencialitat de crear discursos i subjectivitats. Per tant, i davant una qüestió que ens alerta d’una deriva mercantilista que s’inscriu molt especialment en el cos de les dones, hauria d’apostar radicalment per la protecció més eficaç de la dignitat i els drets que d’ella deriven.
El contrari suposaria no només continuar posant en risc d’explotació a dones i a menors, sinó també prorrogar una concepció política i cultural d’elles com a éssers que existeixen per a satisfer les necessitats i desitjos d’uns altres. Res que veure, per tant, amb la seva veritable autonomia ni amb el sentit últim que hauria de tenir el reconeixement jurídic de la seva llibertat sexual i reproductiva.
Octavio Salazar és catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Còrdova. Pertany a la Xarxa Feminista de Dret Constitucional, la Xarxa d’Homes per la Igualtat i a l’Associació Clàssiques i Modernes.
Com a autor, destaquen les seves obres “Masculinitats i ciutadania”, “La igualtat en rodatge” o “L’home que no hauríem de ser”. La seva darrera publicació és “La gestació per altres: una anàlisi jurídic-constitucional del conflicte entre desitjos i drets”. El seu proper llibre, “WE TOO: Brúixola per a homes feministes”, serà publicat al febrer.
