Silvia Federici: “Els nous subjectes del feminisme ja no són blancs”

Silvia Federici és un referent intel·lectual pel feminisme contemporani amb llibres de capçalera com Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació originària (Virus Editorial). Ha dedicat la seva vida a l’estudi i la difusió d’un feminisme centrat en el treball reproductiu, comunitari i de cures. La seva darrera conferència es va dur a terme a Palma, en el marc del Seminari Esfera Pública i Nous Subjectes Feministes de la UIB. Com no podia ser d’una altra forma, va omplir la sala i l’endemà, tot i una bronquitis, va estar encantada de conversar una bona estona. 

***

SÍLVIA SUAU: La saga literària Dues amigues, d’Elena Ferrante, reflecteix una Itàlia de postguerra, violenta, quasi militaritzada, que narra la vida de dues amigues. Finalment, al tercer, Lenú és empesa per la vida cap al feminisme. La mateixa realitat va ser la que et va empènyer a tu cap a l’activisme?

SILVIA FEDERICI: La societat italiana de la postguerra era una societat, encara, culturalment, masclista i fortament impactada pel feixisme. Era una societat fortament patriarcal… així que jo crec que vaig ser feminista des que tenia deu anys, arran de les constants prohibicions: “no pots fer això”, “no pots fer això altre”… totes les prohibicions que marquen allò que hauria de ser una dona. Per tant, quan va arribar el moment, el feminisme fou un fet ben natural, sense pensar-ho. No vaig reflexionar sobre què era ser feminista o no… era molt clar. Així, sí que hi ha una similitud amb els personatges de Ferrante… però jo no vaig néixer a Nàpols, sinó a Parma, que és una ciutat roja, d’esquerres. Hi havia una esquerra tradicional de treballadors, per la indústria de la ciutat i l’administració era comunista. Però, amb tots els límits del comunisme de postguerra, encara fou capaç d’escampar una ideologia menys reaccionària que a altres llocs. També era anticlerical: jo no vaig créixer a un lloc on se sentia el fort poder de l’Església. Així, jo crec que vaig viure una situació bastant privilegiada per a la meva època: alguns dels meus professors eren d’esquerres. Així que, la meva fou una situació, en el context italià, molt excepcional. I encara ara la cultura és patriarcal, perquè l’esquerra és també patriarcal.

De fet, aquest n’és un fet bastant particular de la teva obra, que es basa en un feminisme marxista, però són dos mons que són molt difícils de casar. Has trobat moltes resistències en el feminisme per incorporar la perspectiva de classe i a la inversa?

Sí! Però sempre, moltes més, al marxisme. Jo estic molt distanciada d’un marxisme clàssic; i també de Marx. Ara, per exemple, em sent incòmoda quan em diuen que som marxista feminista perquè, és cert que he après molt de Marx -i seguesc aprenent- però no estic d’acord amb molts d’eixos seus fonamentals. Què puc dir? Marx ha donat suport al desenvolupament del capitalisme com un fet positiu per augmentar la productivitat del treball, per superar la petita propietat… jo em faig enfora d’aquesta visió del materialisme històric que diu: “Hi va haver un període en el qual la burgesia…” No, perquè sempre va ser un gran conflicte, sempre va ser una matança. Doncs, de quin costat de la història tu et posiciones? Jo mai podré dir que va ser necessari que massacressin a la gent… Tampoc m’agrada aquesta súperavaluació de la importància de la tecnologia. Jo no estic contra la tecnologia… seria una bogeria! Però no estic d’acord amb aquesta visió de la importància de la indústria, etc. Si ens centram en l’economia de la reproducció, aquesta no es pot mecanitzar ni industrialitzar… aquesta part de la vida, no apareix a Marx. Per tant, per això em sent incòmoda de definir-me marxista, encara que ell ens ha donat eines vigents avui en dia per comprendre el capitalisme. Però, per comprendre també que cal anar més enllà de Marx i dels límits de les seves tesis.

“em sent incòmoda quan em diuen que som marxista feminista perquè, és cert que he après molt de Marx -i seguesc aprenent- però no estic d’acord amb molts d’eixos seus fonamentals.”

Precisament, el treball domèstic és un dels punts que Marx no havia ni contemplat, però la teva obra sí se centra en ell. El treball domèstic porta a l’esquena tot el pes del capitalisme i de les cures…

Sí. De fet, moltes companyes arribaven al feminisme distanciades del marxisme, com Mariarosa Dalla Costa, que posaren els fonaments teòrics de l’anàlisi que ha conformat el meu treball. Per exemple, sostenia que el treball domèstic és treball de reproducció de la força del treball perquè a Marx ja es troba aquesta visió; que la força de treball és un producte, no un fet natural. La capacitat de treballar es consuma cada dia en el procés laboral i cal que sigui reconstituïda: el treball domèstic reconstrueix a cada generació la força de treball. Per tant, el treball domèstic és el treball fonamental de la societat capitalista, no? Però a Marx això sí que no apareix. Quan parla de la producció de la força de treball, ell sempre té al cap activitats del circuit salarial: la producció de roba, sabates, mobles… mai inclou les dones. Parla un poc d’elles quan se centra en la reproducció, però molt poc.

“La capacitat de treballar es consuma cada dia en el procés laboral i cal que sigui reconstituïda: el treball domèstic reconstrueix a cada generació la força de treball. Per tant, el treball domèstic és el treball fonamental de la societat capitalista”

Clar, les dones com a incubadores, com a fàbriques d’éssers humans…

No empra la paraula dona. Menciona que el capitalisme necessita que els obrers es reprodueixin, però no és un fet digne de preocupació perquè ja ho fan. El capitalisme pot confiar en l’instint de preservació, però creu que homes i dones tenen el mateix interès en la preocupació. No veu que hi ha una diferència d’interessos, de postures… sols expressa la confiança que els capitalistes poden tenir en la reproducció d’obrers. No parla de sexe… quan parla de la reproducció de la classe obrera, no hi ha sexe però sí hi ha roba, hi ha sostre, hi ha casa… És un obrer assalariat, però sense sexe, malgrat que a la Revolució Industrial, el treball sexual era molt important. Cada treballadora industrial compensava el seu salari amb treball sexual.

De fet, no sé si ho saps però a l’Estat espanyol hi ha hagut molta polèmica per un intent de construir un sindicat de treballadores sexuals. Algunes consideram que aquesta és una nova caça de bruixes, tant per part de l’Estat com per una part important del feminisme.

Això m’enfada moltíssim… és voler ser ignorants. És quedar-se cega no sols ara, sinó davant la Història. Una obrera industrial integrava el seu petit salari amb el treball sexual, la dona sempre ha necessitat negociar el seu cos, els seus serveis sexuals… pareix que només són les prostitutes les que venen sexe! Al capitalisme, la dona té una relació molt distant amb el salari; sempre ha necessitat vendre el seu cos, amb el matrimoni, per exemple, amb el treball assalariat. Moltíssimes havien de copular amb el patró… tot això apareix a la història i no s’ha de negar.

 “la dona sempre ha necessitat negociar el seu cos, els seus serveis sexuals… pareix que només són les prostitutes les que venen sexe!”

Sí… i, de fet, no és tant vendre el cos sinó vendre la part de la moral del cos. Hi ha gent a la qual no li escandalitza que algú es deixi el cos per fer net a tres euros l’hora, però sí cobrar-ne cinquanta per mitja hora de sexe.

Clar! És per això que dic que la vagina no és sagrada.

Precisament, a l’Estat espanyol hi ha un col·lectiu, las Kellys, i són les treballadores dels hotels, amb unes condicions molt precàries, que s’han ajuntat per poder organitzar-se al marge dels sindicats, que en moltes ocasions no contemplen les seves demandes més bàsiques… ara mateix, és una de les lluites més potents d’aquí: són dones que s’han autoorganitzat, migrants i normalment empobrides.

Als Estats Units també hi ha una organització similar molt forta, Mujeres Unidas, que han aconseguit diferents fites en els darrers anys com ser reconegudes en diferents estats com a treballadors. Sempre, les netejadores han estat excloses de tot el règim laboral, mai han estat considerades com a treballadores, amb tots els drets. I ara, gràcies a les seves mobilitzacions, aquestes dones raçalitzades, migrants, de diferents llocs (Carib, Filipines, Brasil…) s’han agrupat en organitzacions multiculturals.

De fet, al documental Organizar lo (im)posible, de Tonina Matamales i Carme Gomila, elles conten que, al principi, les espanyoles eren cambreres de pis. Quan elles no pogueren més, la realitzaren les llatines… i ara que elles ja no poden més, ho fan les africanes o les europees de l’est. Com elles indiquen, és com si el treball de cures es passés d’unes a altres per a què el capitalisme pugui sobreviure.

Als anys setanta, el treball domèstic s’havia reduït moltíssim perquè moltes dones s’estimaven més anar a una fàbrica que no treballar en la neteja. Fou amb la globalització, amb la devastació de les economies… com va tornar a créixer. Dues coses a tenir en compte: als vuitanta, per una banda, s’obriren les portes del treball assalariat a les dones europees; així que la dona va sortir moltes hores cada dia de la casa. Així, contractaren una altra dona que faci net. L’altra cosa es basa en l’empobriment brutal a causa dels programes d’austeritat a Amèrica Llatina, Àfrica… això és una forma més de colonització. Per tant, es podria considerar que arriben dones migrants a “alliberar” temps de les dones que van a treballar. Aquest fet no és casual, sinó que va ser molt calculat: aquesta reestructuració del treball reproductiu va ser organitzat a través del Banc Mundial, dels diferents governs i de l’Església. Per exemple, Càritas ha estat una fàbrica de contractes de dones migrants, d’organitzar les diferents migracions per acabar sent mà d’obra del treball domèstic, per substituir les que van als llocs de feina.

“es podria considerar que arriben dones migrants a “alliberar” temps de les dones que van a treballar. Aquest fet no és casual, sinó que va ser molt calculat: aquesta reestructuració del treball reproductiu va ser organitzat a través del Banc Mundial, dels diferents governs i de l’Església.”

El teu posicionament agrada molt a un sector del feminisme perquè incorpores altres eixos interseccionals. Hi ha una part del feminisme blanc que no anomenen altres realitats, però les teves vivències a Àfrica o Llatinoamèrica fa que et centris en aquests nous subjectes del feminisme, que ja no són blancs.

Exactament! Per exemple, a Europa les treballadores sexuals soles ser migrants, africanes sobretot. Per què arriben fins aquí? Perquè així poden permetre comprar un tros de terra per a la seva família allà o que infants vagin a l’escola, que ara ha apujat moltíssim per les taxes. Elles saben que la feina no està ben considerada, però també se senten orgulloses perquè han estat capaces d’impedir que la seva família caigui en una pobresa absoluta. Aquestes dones que critiquen les treballadores sexuals, que fan distincions entre dones, no veuran quins són els nous subjectes del feminisme. Per jo, actualment, estic convençuda que els nous rostres del feminisme no seran blancs. El temps que he estat per Àfrica m’ha mostrat que, per comprendre què és el capitalisme, què és la globalització… sempre s’ha de partir de la situació dels països empobrits, allà on la conquesta és més brutal. És des d’abaix que es veu la totalitat… les dones que arriben de situacions colonials. I la hipocresia i les contradiccions d’allò que se’ns presenta com a democràtic i contínuament crea persones sense drets. Amb la guerra, constantment destrueixen; en nom de la llibertat devasten un país rere l’altre.

No es poden reclamar drets, llevant-los a altres.

El capitalisme aporta un poc de prosperitat a una minoria, però devasta països sencers.

Una pregunta molt concreta… el salari, alliberament o condemna? A partir de la teva xerrada, vaig entendre que l’autogestió és una de les poques vies de suposada llibertat però és quasi impossible a un món tecnologitzat i globalitzat com aquest….

I tant! És per això que és molt important l’autogestió, però sempre ha d’estar connectada a un procés de reapropiació. I la reapropiació pot ser obligar al govern a aportar recursos monetaris o materials… o els dos! És evident que vivim a societat allà on els diners segueixen sent essencials per a la vida de les persones. Allò important en tota reivindicació és l’estratègia de lluita, que no s’ha de veure mai com a punt final. L’estratègia és un procés en moviment… per tant, la lluita pel salari avui, pot ser contra el salari demà. És important veure sempre quines són les alternatives, no examinar l’estratègia per ella mateixa. És com en el cas del treball sexual: no es pot dir si una activitat és bona o dolenta aïllant-la de la resta; s’han de veure quines són les alternatives possibles, les diferents opcions que es poden triar i avaluar-les.

“Allò important en tota reivindicació és l’estratègia de lluita, que no s’ha de veure mai com a punt final. L’estratègia és un procés en moviment… per tant, la lluita pel salari avui, pot ser contra el salari demà.”

El passat 8 de març, a l’Estat espanyol es va dur a terme un punt d’inflexió gràcies a la vaga feminista. Les joves foren les protagonistes, per la seva força. Com la vares viure tu?

Se’m posa la pell de gallina només de pensar-ho! El 8M, jo era a la Sierra de Guajaca, en un lloc que es caracteritza per l’autogestió, per exemple, són les dones les que organitzen el cinema comunitari. Eren a unes jornades sobre el concepte de “comunalitat”, amb gent de diferents indrets… Bé, idò el 8 de març el vaig dedicar a les dones. Però, a la nit, totes estàvem pendent d’Espanya: “Has vist això?”, em comentaven. El que més em va agradar va ser que fou completament intergeneracional: veim a les dones de més edat als balcons fent mamballetes!

De fet, la vaga feminista és una de les eines més potents que tenim si volem transformar la societat.

Sí! I allò que importa és viure el procés perquè significa ajuntar les lluites… des del feminisme mateix, ja que hi ha molts llocs de lluita diferenciats com l’escola, a casa, a la feina… Per això, és fonamental que cada una treballi des del seu àmbit, però que es connecti amb la resta. Jo crec que aquest procés ja ha començat i va avançant.

I serà difícil aturar-lo!

Clar! És per això que no foren capaços de prohibir l’avortament.

I, per anar acabant, hi ha caça de bruixes actualment? Quines creus que són?

Uf! N’hi ha tantes! Podríem estar només un dia per anomenar-les totes! Per començar, actualment hi ha caça de bruixes real, a Àfrica. Han matat, en els darrers anys, milers de dones, en diferents països africans, acusades de ser bruixes, acusades de totes les barbaritats: matar infants, destruir les comunitats… Un paper destacat el té la secta fonamentalista pentecostal: aquest evangelisme finançat per la dreta als Estats Units. Amb això, també han conquerit Amèrica Llatina i, mai millor dit, amb l’espasa en una mà i la Bíblia en l’altra, amb els missioners. Aquests són els nou missioners que han arribat a Àfrica i Llatinoamèrica, agafats de la mà del Fons Monetari Internacional, amb la desvalorització de la moneda… Han desarticulat la resistència. I una d’aquestes desarticulacions ha estat tornar a poder importància al dimoni, dir que hi ha gent diabòlica… és a dir, sembrar la sospita. Com sempre, ha rebut la dona. Hi ha camps de concentració de dones a Ghana, jo els he vist, amb quasi 3.000 dones que han estat maltractades i es refugien al nord, a aquests llocs, que són camps de concentració controlats per homes. Així, són refugis per dones acusades de bruixeria. Hi ha caça de bruixes a Tanzània, Congo, Kenia, Àfrica Central… han cremat a dones a les places públicament. Les cremen! Ho he investigat i hi ha una connexió amb els atacs a les comunitats, a la col·lectivització de la terra… El mateix procés, per exemple, es du a terme a Amèrica Llatina amb l’assassinat de líders comunitàries indígenes.

Com Berta Cáceres…

Aquests atacs són per atacar les comunitats i la lluita pel canvi amb la relació amb la terra. A Àfrica, es fa mitjançant aquesta nova caça de bruixes, que des del meu punt de vista és una excusa ideal per als capitalistes per destruir el comunitarisme perquè sembren la sospita entre els individus de la mateixa comunitat. Així, és fàcil destruir una família o una comunitat. A l’Índia, també hi ha moltes dones acusades de bruixeria, ho pots cercar tu mateixa a Internet. A un altre lloc on hi ha un atac bestial, molt ben pensat, és a EEUU amb aquest control absolut de la reproducció, de la procreació. La caça de bruixes es fa allà amb tota una legislació que dóna drets als fetus, que són considerats com a persones. Es fan judicis contra dones i els fetus són representats legalment per advocats.

Els fetus són persones i les dones deixen de ser-ho…

Sí, exactament, hi ha una relació inversament proporcional: com més drets tenen els fetus, menys en tenen les dones. La seva vida, avui en dia, es contempla en funció del benestar del fetus. Hi ha dones que han tingut un accident de cotxe i han estat acusades de maltractament. Dones que cerquen medicament, legal, són acusades del mateix… Una advocada que se n’encarrega de temes relatius a la salut de les dones va dir: “si ets negra o migrant i estàs embarassada, pràcticament te trobes fora de la Constitució”… et poden acusar de tantes coses! Això és una altra caça de bruixes. Una altra la podem trobar a Europa quan l’Estat roba infants a les dones migrants perquè han perdut la feina… demanen un poc d’ajuda i l’endemà arriben per separar-los de les mares. “Tu no el pots sustentar”, diuen. Això és un horror, un crim d’estat, una caça de bruixes. Per altra banda, per exemple, a Argentina es neguen, amb el fort suport de l’Església a l’avortament… Aquest Papa és un criminal!

“hi ha una relació inversament proporcional: com més drets tenen els fetus, menys en tenen les dones. La vida de les dones, avui en dia, es contempla en funció del benestar del fetus.”

La nova cara de l’Església, diuen…

Un horror! Estava implicat a la dictadura de Videla, tenia dues investigacions per ser còmplice de vulneració de drets humans! I és Papa! Ell ha mobilitzat moltíssimes dones al carrer amb cartells que deien: “Les dones pobres no avorten”. Imagina’t! I ell ha declarat que les dones que avorten són sicàries, no sols assassines… sicàries perquè maten en nom del dimoni! Sicàries! Per tant, els estats i el capital internacional són molt important, tenen molta influència: no sols obliguen les dones a tenir fills aquí i allà, també volen controlar el cos i la seva capacitat reproductiva i decidir qui pot reproduir-se i qui no. La legislació i la caça de bruixes que es fa en relació a la procreació és molt planificada pels estats i no està desconnectada del mercat laboral ni de la lògica capitalista. Per exemple, després de la conquesta colonial s’ha decidit que a Àfrica hi ha massa gent, un pic que ho saquejaren tot… quan es rebel·len, decideixen controlar la natalitat: moltíssims anticonceptius, el Banc Mundial, esterilitzacions… Saps per què ho fan? Perquè del ventre de les dones surten els treballadors del món. Per això sempre dic que el ventre de les dones és la darrera frontera del capital.

NOTA: si vols conèixer el treball actual de Silvia Federici, pots visitar aquesta web.

Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.