Josep Manel Busqueta és pastisser i economista, i actualment forma part de l’equip tècnic de Ponent Coopera, l’Ateneu Cooperatiu de les terres de Lleida, una eina de foment i promoció de l’Economia Social i Solidària en el marc de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius de Catalunya. Josep Manel forma part també del Seminari d’Economia Crítica Taifa, col·lectiu format per fomentar el pensament econòmic crític, i ha escrit i col·laborat a diverses publicacions, entre elles «L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada» (2013) i «Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme» (2017). Aquesta última publicació, on ha col·laborat amb diversos membres de col·lectius dels moviments socials i l’esquerra independentista, és el motiu principal de la seva visita a Mallorca i pel qual donam al sus a aquesta entrevista, que ha sigut possible a partir d’una col·laboració amb EcoCrida… i no serà la darrera.
…
Què és el cooperativisme i quina és la seva relació amb l’economia social i solidària?
El cooperativisme és un moviment internacional que el que pretén és generar unes condicions econòmiques i socials, en la població que participa en aquest moviment, que asseguri una vida més digna tant en l’àmbit productiu com en l’àmbit col·lectiu, pel que fa a condicions de vida. Es plasma des d’una possibilitat de desenvolupar instruments productius, que serien les cooperatives, que funcionen regits pels principis de l’Aliança Cooperativa Internacional que el que venen assegurar són uns valors de funcionament basats en la democràcia, la justícia social i el respecte cap al territori i la intercooperació, per aconseguir els objectius de millora de les condicions laborals i de vida dels treballadors i les treballadores.
Existeix qualque sector de l’economia que no es pugui cooperativitzar?
No, jo crec que a tots els sectors pot operar la fórmula cooperativa com a fórmula de producció. El que si és cert és que, almenys des de la meva perspectiva, a banda de la fórmula cooperativa com a tal, que nosaltres funcionem en entitats en les quals també existeix l’economia pública, l’estatal, pot servir per reforçar, per combinar-se, amb el que són les estratègies cooperatives en diferents sectors.
I quines serien les principals eines des d’un govern per afavorir el cooperativisme?
La llei. Al final els governs el que poden fer és legislar a favor de que determinades activitats econòmiques a la societat es desenvolupin prioritàriament amb aquestes formules empresarials. Al mateix temps es pot prioritzar que aquestes formules empresarials puguin tenir una sèrie de suports públics o de facilitats per adequar i per millorar el seu funcionament o la seva creació.
Hi ha la llei d’economia social a escala espanyola i ara a Catalunya fa alguns mesos es deia que es faria una llei d’economia social. Hi havia una crítica que es volia fer una economia social però no era solidària, no hi havia aquest marc…
Això forma part del procés de debat que hi ha en aquests moments i no hi ha una sola lectura del que ha de ser l’economia social. Hi ha gent que posa més èmfasis o accentua determinats aspectes i d’altres persones que n’accentuen altres. En bona mesura estam immerses en el debat sobre la nova llei d’economia social que per moltes de nosaltres té un sentit, sobretot en aquesta vessant solidària, des de la perspectiva que ha de ser una eina de transformació social important, una estratègia econòmica de transformació.
Existeix qualque límit per al cooperativisme dins l’estat espanyol?
El model cooperativista el que plantejaria és un procés de descentralització, un procés d’ubicació dels projectes productius en el territori intentant incorporar a les persones major qualitat de vida i intentant que els projectes també siguin útils per al desenvolupament territorial.
Està clar que el cooperativisme és un procés, un projecte, una forma d’entendre l’economia que té diferents desenvolupaments en l’àmbit europeu. En el cas català ha sigut un dels elements propis de la idiosincràsia econòmica, no s’entendria tot el que és el sector primari a Catalunya sense la força del cooperativisme, el Principat sempre ha sigut un laboratori del cooperativisme. Em sembla que a l’estat espanyol podríem veure casos similars, al País Basc o a Andalusia per exemple. L’economia cooperativa és un dels trets característics que en bona mesura mostren el caràcter suggerent del que ha sigut la gestió d’estratègies productives a Catalunya. Fins i tot hi ha l’anècdota que el cooperativisme iugoslau basat en la comuna, que va ser un desenvolupament del projecte de república federal iugoslava de Josip Broz Tito, es va inspirar en el model del cooperativisme català. Tito va ser un membre de les brigades internacionals, va conèixer com funcionava l’economia a Catalunya i el paper que jugaven les cooperatives quant a desenvolupament i pel que fa a l’empoderament de les treballadores i ho va voler aplicar en el cas de Iugoslàvia.
Si aconseguíssim un major pes de les cooperatives en relació amb les empreses privades de la nostra economia quina seria la millor opció d’articulació amb la Unió Europea i altres agents exteriors?
És una pregunta molt complexe. El que jo penso és que sobretot les cooperatives des d’aquest vessant d’economia social i solidària tenen un sentit de ser cooperatives, de ser projectes econòmics, quan estan arrelades al territori i ajuden al desenvolupament d’aquest territori. Una cooperativa no té un sentit de convertir-se en una empresa exportadora que ha de competir en el mercat internacional. Les cooperatives de treball tenen, per definició, com a objectiu el fet de garantir el lloc de treball dels cooperativistes i això es fa amb tota una sèrie de valors que representen el desenvolupament territorial i el desenvolupament, en bona mesura, del que són projectes d’economia a petita escala. En l’àmbit del capitalisme significa que moltes cooperatives han de créixer? Bé, de fet és un debat que està per acabar de definir fins a on es pot créixer amb la fórmula cooperativa.
Una cooperativa no té un sentit de convertir-se en una empresa exportadora que ha de competir en el mercat internacional… està per acabar de definir fins a on es pot créixer amb la fórmula cooperativa
Des de la meva perspectiva el que acaba proposant el model cooperativista és un model antagònic al qual representa el model del mercat únic o de l’euro. Al final, el projecte de l’euro sobretot ha tingut com a objectiu, i com a resultat, un procés de concentració de l’economia europea, aprofitant les economies d’escala, en la zona central. El model cooperativista el que plantejaria és un procés de descentralització, un procés d’ubicació dels projectes productius en el territori intentant incorporar a les persones major qualitat de vida i intentant que els projectes també siguin útils per al desenvolupament territorial.
Després del silenci de la Unió Europea en relació amb el judici dels presos polítics catalans existeix qualque tipus d’oportunitat per fer trontollar l’estratègia repressora de l’estat espanyol?
No hi ha hagut un silenci, el que hi ha hagut és un posicionament a favor de l’estat espanyol. Si hi hagués hagut un silenci s’hagués plantejat que hi havia una situació d’equidistància que no s’ha produït. El problema és que la Unió Europea ha mostrat el seu paper absolutament favorable o de recolzament fins i tot al que és l’estratègia repressora de l’Estat. Al final s’ha considerat que el fet català o el problema polític català és un problema intern de l’estat espanyol i que a la Unió Europea li toca, acceptant la seva component estatalista, defensar els interessos dels estats dedins aquest projecte europeu i, per tant, els interessos de l’estat espanyol.
No tenim cap indici per pensar que la UE es posicionarà d’una manera contrària a l’estat espanyol, tant per la naturalesa del projecte europeu com perquè l’estat espanyol està essent un fidel membre d’aquest club d’estats al servei del capital financer i productiu.
Cosa, per altra banda, tampoc gens estranya. En el projecte fallit de constitució europea ja s’identificava clarament que la Unió Europea sempre vetllaria i estaria disposada a donar suport als estats membres en qualsevol procés de secessió o fractura interna. La Unió Europea ha actuat com moltes persones ja sabíem d’antuvi que actuaria, no ha sigut cap sorpresa. A partir d’aquí el que pugui passar en aquests moments com element de desestabilització o el que pugi representar el judici… Clar, el judici al final és una opereta en la que s’està intentant jutjar persones per no haver fet res. És una mena de situació bastant, si no fos pel drama personal que representa, còmica en la que s’està intentant posar damunt la taula que hi ha hagut rebel·lió, que hi ha hagut desordres, que hi ha hagut violència en uns processos que han vist milers de persones, que han vist les imatges i que ningú entén com es pot estar plantejant això. És un procés que segurament s’aguanta en l’entramat judicial espanyol, però quan això s’intenta posar negre sobre blanc no s’aguanta per enlloc. A mi em sembla que estem assistint a la capacitat repressiva d’un estat i veurem fins a quin punt això pot fer despertar la mentalitat democràtica o democratitzadora de la societat espanyola i fins a quin punt la repressió no és un element de bloqueig, de neutralització, també de la lluita política a Catalunya per avançar en el dret a l’autodeterminació. És evident que la repressió infligida per l’estat espanyol te una voluntat exemplificadora.
Veim el que ha passat a Veneçuela, el que passa a Catalunya i els posicionaments de la Unió Europea al respecte, l’economia capitalista, afavorint lobbies, participa en aquestes decisions?
Hi ha una lectura que és evident i que constata el projecte del què és la Unió Europea. Va créixer amb una retòrica de defensa dels Drets Humans i com un espai de pau, però finalment ha sigut el projecte del capital europeu, sobretot del capital financer. Tot el relacionat amb els Drets Humans ha sigut un projecte que ha tingut mancances. Ho podem veure en el passat a la guerra dels Balcans o en el present amb el drama de les persones refugiades.
La Unió Europea actua segons el que no diuen, però sí el que volen fer i el que fan. És obvi que és el projecte de l’Europa del capital. En el cas de Veneçuela és així, la Unió Europea ha acceptat posicionar-se a favor de les elits i els grans projectes capitalistes embrutant els processos democràtics, no respectant la seva constitucionalitat ni el seu dret intern.
En el cas català fa el mateix, reforçant l’estratègia de l’estat espanyol, que és un estat servil i un alumne privilegiat al que la UE planteja. Si la UE diu que s’ha d’anar a bombardejar un país en nom de l’OTAN, l’estat espanyol és el primer que obeeix. Quan la UE planteja, a través de les seves institucions econòmiques, que s’han de gestionar les societats amb l’austerocràcia, l’estat espanyol és dels que millor ho ha fet a través de la Constitució amb la reforma de l’article 135. No tenim cap indici per pensar que la UE es posicionarà d’una manera contrària a l’estat espanyol, tant per la naturalesa del projecte europeu com perquè l’estat espanyol està essent un fidel membre d’aquest club d’estats al servei del capital financer i productiu.
Al llibre “Sobiranies” expliques un projecte, una idea. És aplicable a Mallorca aquest projecte?
El projecte Sobiranies és un debat que interpel·la a l’esquerra, la de Mallorca, la del Principat i la de la resta de l’Estat. Planteja quina ha de ser, en aquests moments, l’estratègia de transformació que ha d’assumir l’esquerra a la societat actual. Una societat que està immersa en un capitalisme global amb unes característiques concretes amb les que no hi ha ni un euro destinat a la reproducció de la vida, a despesa de l’estat del benestar. El capitalisme no està disposat a cedir, molt menys després de la crisi on ens trobam en la recuperació de les inversions en un cicle que la financiarització està tenint problemes. No hi ha possibilitat de redistribució, el coral·lari d’això és que la socialdemocràcia és un projecte impracticable per a l’esquerra.
Per altra banda, l’estat espanyol està en un procès de gestió del deute, que ha sigut la socialització d’un deute privat que està generant una política de reorientació dels recursos del conjunt de la societat cap a cada vegada menys mans. Això es veu en la redistribució de la renda, on cada vegada és més desigual. I en el marc del Principat o dels Països Catalans, tot això opera en una lògica repressora important i de control a travès del pacte de les autonomies.
Què és el que l’esquerra es pot plantejar en aquests moments? L’accés a les institucions com a mecanisme propiciador dels canvis és el que s’ha de fer? Quins resultats ha tinguts fins ara, tenint en compte la cessió de sobirania que existeix als espais supranacionals i la capacitat d’aquests per definir les polítiques internes? Tenim possibilitats de canvis reals a partir d’aquí? Des de el projecte “Sobiranies” el què deim és que s’ha de posar al centre les qüestions materials que representen la reproducció de les persones amb dignitat i s’ha de començar a operar amb projectes concrets que garanteixin aquest substracte material. L’esquerra, avui en dia, hauria d’estar treballant per construir projectes de sobirania alimentària que avancin materialment en generar propostes pràctiques i concretes que permetin a la ciutadania visualitzar que, més enllà de la producció massiva de les grans superfícies i grans corporacions, hi ha la possibilitat de produir en la proximitat i en el territori. El mateix passa amb l’energia, l’energia pot estar en mans de poques empreses que monopolitzen aquest sector i condemnen a patir fred i penúria energètica a moltes famílies? Hi ha d’haver un canvi, la ciutadania hem de poder accedir al control d’un recurs fonamental com l’energia. El mateix amb l’habitatge i un llarg etcètera…
Els nostres projectes, més enllà de narració i de relats que aposten en com ha de ser l’Estat, han d’apostar per la construcció concreta i material de projectes que assegurin les condicions vitals fonamentals.
Per tant, el projecte “Sobiranies” planteja que avui en dia la capacitat de decidir de les persones en aquesta societat està absolutament vinculada a la seva capacitat d’obtenir allò que és indispensable per a la seva vida. Les persones, pràcticament, estam fora de la presa de decisions, de la capacitat d’incidir en el que és fonamental per a les nostres vides. Ens convertim en assalariades precàries que tenim moltes dificultats a arribar a final de mes. Els nostres projectes, més enllà de narració i de relats que aposten en com ha de ser l’Estat, han d’apostar per la construcció concreta i material de projectes que assegurin les condicions vitals fonamentals.
Fa al voltant d’un mes es realitzà la I trobada del Moviment Ecolocal Mallorquí, a la qual s’aplegaren moltes individualitats, associacions, col·lectius i cooperatives de diferents àmbits. A Catalunya hi ha un moviment per l’economia social i solidària molt ampli i estès, quins mecanismes podem idear a Mallorca per aconseguir formar un sector ampli i divers que defensi aquest tipus d’economia centrada en les persones?
El que és indispensable en aquests moments és que es generi un diàleg, que la gent que està treballant en projectes de sobirania alimentària entengui que les seves lluites i propostes han de formar part d’una estratègia més àmplia que ha de portar a dialogar amb la gent que està lluitant pel dret a l’habitatge, per posar un exemple. Doncs no té sentit aconseguir el dret a un habitatge digne si no tens el dret a una alimentació sana i equilibrada, o no tenir accés a l’electricitat per encalentir la teva llar. Al projecte “Sobiranies” entenem que tot això són lluites sectorials que han d’aconseguir dialogar i intercooperar. S’han de generar projectes el més complementaris possibles, articulant-se els uns amb els altres. Entenc que aquí és on està la clau de volta de les estratègies de l’esquerra en el futur, aconseguir dialogar en una estratègia de transformació compartida.
Jo no dic que això sigui la “panacea”, moltes vegades des de l’esquerra tendim a buscar la poció màgica de la transformació social; quan no és el cooperativisme és el decreixement, i quan no és el decreixement és una altra moguda… No, dic que aconseguir sobiranies és un projecte més amb un sentit estratègic i que, des de la meva perspectiva, és molt coherent en quina és la situació de l’esquerra i l’evolució del capitalisme. Aconseguir sobiranies és compatible amb molts altres projectes.
És veritat que a Catalunya existeix un moviment cooperativista històric molt potent i molt ben estructurat, però en el cas de Mallorca ha de ser plenament possible pensar en processos de desenvolupament endogen que tinguin a veure amb el desenvolupament intern, més enllà dels circuits internacionalitzats del capital -que en aquest cas passen molt per el turisme-, per generar processos locals, tant d’industrialització com del sector primari, que recuperin la visió autòctona.
Això significa que es pot sostenir tota la població que viu a Mallorca amb un projecte econòmic d’aquest tipus? Possiblement no, però sí que serveix per començar a deconstruir un discurs i plantejar-ne un altre. Som conscients, i som molt clares en això, que no podem deconstruir el capitalisme global amb petits moviments d’economia local i amb poc temps. No ens podem fer trampes al solitari, el que hi ha és el que hi ha. Els nostres models territorials i poblacions s’han adequat a la seva inserció a les cadenes de producció i valorització del capitalisme global i això no ho deconstruirem de la nit al dia. Però sí és interessant començar a generar una diagnosi, un debat, i ser capaces de començar a experimentar, més enllà del discurs, projectes pràctics en aquesta direcció.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
