A vegades, quan hi pens, tenc com un calfred. Dels bons, vull dir. Avui en dia, que passam més temps contrastant que el que llegim o veim sigui vera que en el fet o notícia en si, m’entra un calfred dels bons quan pens que fa quinze anys que form part d’un petit miracle: una relació d’amistat constant entre cinc persones diferents que vivim a llocs diferents, tenim vides bastant diferents, pensam coses diferents i provenim d’entorns diferents, però que hem aconseguit cultivar un amor durador i estable. Hem fet de l’amistat una excel·lent proveïdora de perspectiva i autocrítica, de refugi i de desengramponador emocional, perquè a vegades la vida ens clava perns a pèl, sense anestèsia ni tacs de plàstic gris. O ens treu vides per dur-ne de noves.
Amb la majoria d’amigues i companyes, he descobert que l’amistat és adonar-se d’on rau la diferència entre la invisibilitat i la insignificància
De la quotidianitat que no compartim, en feim un racó al cervell i, quan aconseguim quadrar agendes, viatges, desplaçaments i menús, som capaces de seleccionar minuciosament la informació que necessita cadascuna per explicar tot el que ha passat i que totes ho puguin entendre malgrat hagin passat centenars de dies. Amb elles, i amb la majoria d’amigues i companyes, he descobert que l’amistat és adonar-se d’on rau la diferència entre la invisibilitat i la insignificància. I la diferència és, precisament, que no volen dir el mateix, malgrat avui en dia ens facin creure –i ens creguem– que són sinònims. Que allò amb més visibilitat té més significat.
…
Les 7 del dematí i d’enfora ja veim que ens sumam a poc més d’un centenar de persones. A les 8 ja érem més de dues-centes. «M’encanta l’olor a rotonda de bon dematí», pens –i li dic també a na Mercè, companya invisible i imprescindible des de fa anys– mentre mir el paisatge d’un divendres dematí acompanyada per desenes i desenes de dones que estan posant el cos per aturar la normalitat. Una normalitat que ens asfixia com el fum dels cotxes que van haver de fer coa a diversos punts de la ciutat. Posant el cos però també agafant la paraula i escampant-la per un no-lloc d’una gran ciutat. Amb perruques, megàfons i pancartes. Amb son, alegria i finalment ràbia quan els Mossos d’Esquadra decideixen començar a empènyer-nos i a arrencar dones que ja estan assegudes en terra. Enfilam el barri mentre algunes dones surten als balcons o a les finestres i en aquell moment encara cridam i aplaudim i xiulam més fort i arribam a una plaça i ens asseim a unes escales i hòstia som un munter de dones i la rambla de ciment es transforma en la rambla de visca la lluita feminista i arriba més gent i berenam i fa sol i estam contentes i agafam forces i després piquets i al barri de devora han ocupat un edifici i després dinar col·lectiu i després una manifestació més multitudinària encara que la de l’any passat.
Me’n vaig anar a dormir pensant que havia d’agrair, mirar i posar encara més en valor a totes les dones organitzades del barri i la ciutat on visc
I ja ho sé, per ventura us heu quedat sense aire, però és que és per quedar-s’hi. Divendres passat, 8 de març, no me’n vaig anar a dormir pensant en quin idioma havia llegit les pancartes, ni si hi havia massa gent jove o massa gent gran o massa banderes, ni tan sols si hi havia hagut homes, partits o sindicats que havien ocupat espai físic i sonor (això darrer perquè era evident que ho farien, és la típica frase atemporal). Me’n vaig anar a dormir pensant que havia d’agrair, mirar i posar encara més en valor a totes les dones organitzades del barri i la ciutat on visc –i del lloc on vaig néixer, això del Moviment Feminista de Mallorca és molt gros–, perquè elles són qui fan possibles ciutats més vivibles. Des dels col·lectius, assemblees, centres socials i culturals, espais veïnals, ateneus, cooperatives i altres espais d’incidència sociopolítica. Amb mirada diversa i horitzontal. Practicant noves formes d’organització de les cures, del treball i de la militància. Noves formes, en definitiva, d’organitzar la vida.
Per elles, per nosaltres, un infinit i sincer agraïment i reconeixement. Ara que hi pens, el feminisme, com l’amistat, també me mostra la diferència: les més invisibles són les manco insignificants.
…
Estam mirant un cartell que hi ha penjat a un suro d’anuncis d’un centre cívic i comentam que no ens acaba d’agradar. Jo, ben blanca, dic que a vegades hem d’anar alerta de no caure en donar una imatge que no és certa: potser aquella iniciativa anunciadora no està prou racialitzada, llavors tampoc no poden fer veure que sí.
I aquí na Maira, la meva colombiana preferida, m’esmena i em fa posar la mirada en un detall que per a mi, acostumada a ser molt més al centre, ni se m’ha passat pel cap. Les persones que protagonitzen el cartell són blanques, les que hi són com a complement –fins i tot, depèn de com ho miris, com a pures consumidores– són les persones racialitzades. No insistesc en el meu argument, perquè és evident que no era propi d’una persona que es declara antiracista. Sé que és fruit d’una socialització marcada per un racisme invisible que impregna tots els àmbits. Invisible perquè la majoria de vegades no el veim: no només pels nostres privilegis blancs, sinó perquè s’amaga darrere legislacions, normatives, burocràcia i parets opaques que no ens preocupam de llegir i que releguen vides a la intempèrie precària i il·legal –amb les conseqüències que això comporta en aquesta Europa gàbia.
Les meves companyes antiracistes em confirmen, de nou, la diferència entre invisible i insignificant: m’ajuden a escodrinyar discursos, a gratar arguments i a desmuntar prejudicis
Les meves companyes antiracistes em confirmen, de nou, la diferència entre invisible i insignificant: m’ajuden a escodrinyar discursos, a gratar arguments i a desmuntar prejudicis. Perquè malgrat que aquests operin en l’àmbit de la invisibilitat mediàtica –perquè no estic parlant d’Abascals, Riveras o Campos– són els manco insignificants. Bàsicament perquè tenen molt clar quin significat volen fer calar: el del feixisme patriarcal.
Vivim temps de mentides, de violència desfermada i d’estructures perfectes al servei d’un sistema pervers. Davant tot això, davant tot el que vendrà, crec que per fer front al monstre, les xarxes afectives, el feminisme i l’antiracisme són els espais on trobarem les respostes. Incòmodes? Per ventura. Però com diu una amiga, ens obligaran a avançar. I encara que sigui de manera invisible, teixirem comunitats i farem calar significats que tenguin en compte i dignifiquin totes les vides.
