Escric aquest article de bon diumenge dematí, sense conèixer per tant el resultat de les eleccions generals. I més que respondre a una qüestió d’organització del temps, està fet amb tota la intencionalitat: bàsicament perquè no vull tenir la temptació de fer cap anàlisi del resultat, però sobretot perquè no en tenc cap ganes tampoc. Sigui quin sigui el recompte en acabar la jornada electoral, no és aventurat pensar que no seran bones notícies. I és que, a partir de quin nombre de diputats d’extrema dreta ens podem donar per satisfets?
Després d’unes setmanes de bombardeig insistent en què anéssim a votar, i d’haver d’aguantar llisonades de gent que no has vist moure’s ni participar en res mai al teu poble ni fora d’ell, és ben hora de fer un pensament i arribar a l’única conclusió que crec que podem arribar: deixem de posar-nos les mans al cap i dir «quin desatre» i «com pot ser mai» i posem-nos a fer política. I la clau està en aquest «fer». Perquè sí, podem anar a votar, però això és un pic cada quatre anys i és una acció individual que com a tal no té res de transformadora.
És ben hora de fer un pensament i arribar a l’única conclusió que crec que podem arribar: deixem de posar-nos les mans al cap i dir «quin desatre» i «com pot ser mai» i posem-nos a fer política
«Fer» política vol dir reunir-nos amb gent, xerrar, analitzar problemes de manera conjunta, i cercar solucions, organitzar-nos per cobrir necessitats, posar en pràctica alternatives, crear llaços personals i de solidaritat, d’ajuda mútua. I a més, el que és més difícil, haver de gestionar conflictes propis de totes les relacions humanes, haver d’esforçar-se per cedir i arribar a consensos. I sobretot, «gastar» temps. Així que, en el temps que corren, d’hegemonia cultural neoliberal, això no és fàcil. Allò individual està sacralitzat; allò col·lectiu, percebut com a secundari, com a pèrdua (de temps, d’energia, d’esforç…). I hi ha hagut una curiosa inversió terminològica: mentre que a l’antiga Grècia l’«idiotés» era aquell particular, que s’ocupava dels propis assumptes i no dels públics, avui l’idiota és justament el que es preocupa d’allò comú en lloc de prioritzar els interessos particulars.
«Fer» política vol dir reunir-nos amb gent, xerrar, analitzar problemes de manera conjunta, i cercar solucions, organitzar-nos per cobrir necessitats, posar en pràctica alternatives, crear llaços personals i de solidaritat, d’ajuda mútua
Sense treva i ben aviat, començarà la campanya per les municipals i autonòmiques, i tornarem a assistir a la mateixa tragèdia de cada mandat: grups d’interès movent-se per aconseguir el vot, gent que desperta després de tres anys d’hivernar per ara venir a salvar-nos, llistes sense militància de cap tipus i que responen a la inèrcia o a l’ambició personal…
Que no se’m malinterpreti: jo no crec que no haguem d’apostar també per la via institucional, és un front important on s’hi prenen decisions que afecten les condicions de vida de les persones i que no podem deixar en mans dels de sempre, però hem de ser molt conscients que no és suficient. Que hem de fer allò possible per tenir pobles vius, amb organitzacions polítiques, socials i culturals potents, lliures i alliberadores, i que és en aquest camp on crec que més feina tenim per davant.
