Històries de l’antimilitarisme a Mallorca

El reclutament militar i l’oposició a la participació bèl·lica és una de les expressions més característiques i antigues de la participació humana en el fet estatal. Des de l’antiguitat, i amb procediments de diversa tipologia, compareixen les primeres codificacions per regular la participació forçada, la participació d’esclaus i dels nombrosos mercenaris que van generar l’aparició de grans imperis de l’època.

El segle XVIII marcarà un punt d’inflexió en la mobilització de tropes, l’arribada de la dinastia borbònica a les Balears serà determinant per la nova organització de les quintes. En finalitzar la guerra de successió i el canvi de monarquia, Mallorca fou objecte de la crida a quintes de forma irregular entre 1719 i 1770. El 5 de novembre de 1770 fou aprovada per ordre reial la Real Orden de Reemplazo de Carles III, que va establir un reclutament militar regular i obligatori. Abans d’aquesta regulació, la crida es feia de forma voluntària en determinats casos i també mitjançant lleves o quintes forçades. El nom de les quintes prové del sorteig que es feia d’un de cada cinc homes en edat, condició física i estat civil adequat per a servir militarment a l’estat. Segons la seva normativa, fer el servei militar era “servir al rei”, la condició dels joves determinava l’edat mínim (16 anys), la seva condició religiosa i moral (catòlic, apostòlic i romà), la seva estatura mínima (ara al 1770 1,40m) i no ser de condició indigna (per exemple gitano).

Amb les primeres Quintes del segle XVIII van sorgir les primeres dificultats per trobar el nombre de persones necessàries i també una gran diversitat d’excuses. El 1726 arriba la primera convocatòria obligatòria de l’època borbònica. A Ciutat, l’administració local va tenir prou feines per trobar els joves per fer el sorteig davant la demanda de poc més de 200 homes d’armes que va decretar el govern central a una illa que superava amb poc els 100.000 habitants¹. La falta de quintos va generar una crida per part de les administracions sota pena de multes i altres condemnes que va forçar la presentació de joves de Palma i de la Part Forana (principalment) per fer el primer sorteig, convocatòria que finalment va allargar-se per les dificultats fins a principis de 1727.

Al darrer quart del segle XVIII, les famílies més poderoses del govern local es feien servir de certs privilegis per evitar el servei militar. Els fills i els descendents dels juristes van presentar un plet per poder gaudir de l’exempció de les quintes de les quals sempre havien gaudit. El 1795, el Col·legi d’Advocats va acordar designar a alguns dels seus membres per defensar l’exempció a quintes dels descendents d’advocats, qüestió que es va allargar el 1800 quan alguns van ser inclosos a una convocatòria de quintes².

Barcelona o Palma, tenien privilegis que facilitaven l’oposició dels seus ajuntaments al sistema de quintes

El reclutament obligatòri de 1770 va establir la necessitat de convertir en anual la convocatòria i pretenia cobrir les necessitats de l’estat als diversos escenaris bèl·lics i d’ordre interiors i exteriors. La nova llei va establir l’edat mínima i màxima entre els disset i els trenta-sis anys, amb homes amb unes determinades característiques físiques. Tres anys després, a Barcelona va esclatar l’anomenat avalot de les quintes, no fou la primera revolta contra el sistema, però sí una primera passa per evidenciar l’oposició popular al sistema de quintes. Per una banda, moltes ciutats, com Barcelona o Palma, tenien privilegis que facilitaven l’oposició dels seus ajuntaments al sistema de quintes; i per una altra, nombroses famílies presentaven tota mena d’al·legacions per evitar la incorporació militar dels seus fills. Com a conseqüència de tot això, moltes famílies econòmicament pobres, sense opció de presentar al·legacions i amb poques opcions salvar-se del sorteig, veien com els seus fills eren anualment cridats a files. Aleshores, les famílies més afectades pel sistema de quintes van impulsar la protesta de Barcelona el 1773, que va visualitzar tota mena de trucs en el sistema.

A diversos indrets, la resistència al sistema de quintes fou clarament violent, va generar la difusió de bandolerisme local o fins i tot, la desaparició misteriosa de tots els joves d’algunes localitats. A Catalunya per exemple, alguns joves van arribar a tallar-se un dit per evitar les quintes, simular ser fills d’una vídua o tenir un pare major de seixanta anys, excepcions de la norma que facilitava evitar la crida. A la Mallorca rural i caciquil del segle XVIII, l’administració local en determinats casos, va promoure tot tipus de situacions que podien evitar les quintes emperò generaven una situació de dependència envers els poders locals. El frau era possible i les famílies més benestants i amb control dels òrgans de poder regional podien facilitar o negar l’alliberació de certes famílies. El vincle entre la falsificació de les al·legacions i la submissió a les elits locals era evident i perillosa.

El mateix sistema es va reformular a principis del segle XIX, el 1800 es va aprovar una nova normativa que tractava de contenir les enormes exempcions que hi havia. Poc temps després, a les Corts de Cadis, el sistema liberal va admetre la possibilitat d’exempció del servei amb una aportació econòmica, l’anomenada redempció en metàl·lic. Alliberar-se d’aquesta obligació militar per aquelles famílies amb poc recursos econòmics era força complicat, cosa que implicava veure com els seus fills marxaven a les múltiples guerres del moment, a la guerra del Francès o als conflictes relacionats amb les guerres de les colònies.

Les notícies i estadístiques de la primera meitat del segle XIX ens faciliten, a poc a poc, notícies relacionades amb els desertors del servei militar i dels pròfugs a la justícia castrense. Tot i no ser molt explícits, conservem testimonis curiosos com per exemple el de setembre de 1810, on l’estada a Mallorca d’una fragata reial va quedar sense mariners, per solucionar el problema es va decidir embarcar a tots els mariners que hi havia a Mallorca en estat de servei, els pròfugs, els desertors, i, curiosament, tots els joves que en el moment estaven pescant (sense haver estat enrolats)³. De vegades, la situació de l’estament militar era prou singular, el gener de 1811 va desembarcar a Alcúdia un càrrec de la Reial Audiència de Navarra i entre la tripulació del seu vaixell es va descobrir l’existència de dos desertors de la Marina, un jove de Cambados (Pontevedra) i un d’Antequera (Màlaga) que fugien de Maó i es van enrolar al vaixell com a mariners civils, tota una odissea⁴.

A les viles de Mallorca, cada cert temps s’organitzaven batudes contra els furtius o contra els pròfugs

Poc temps després, el 1820, l’advocat Ignasi Vich i Santandreu es va fer càrrec d’un judici sumaríssim sobre el reemplaçament militar d’aquell any, fou fiscal a la Junta de Greuges que demanava la nul·litat del sorteig per estafa, la denúncia assenyalava l’existència de diverses irregularitats. Sembla, que estava a l’ordre del dia aquestes irregularitats i que no eren pocs els joves que tractaven, amb mètodes diferents, evitar la convocatòria. Si hom consulta les estadístiques pròpies de la Guàrdia Civil, veurà com regularment informava de la detenció de pròfugs, reus i desertors, gran part d’ells, del servei militar. Així, any rere any, es van detenir 22 persones el 1830,  20 el 1854 o 16 desertors de l’exèrcit i la marina el 1857. A les viles de Mallorca, cada cert temps s’organitzaven batudes contra els furtius o contra els pròfugs, la vigilància de les persones que fugien del servei militar també es va ampliar a la xarxa de persones i familiars que ajudaven a amagar-los, abastir-los a simplement a facilitar el seu moviment. De tal manera, el 1839, fou condemnat a sis anys de presidi el patró d’embarcació de Sóller, Joan Bauzà, sota acusació de facilitar en el seu llaüt la fugida de Barcelona de 12 desertors de files de Mallorca i de traslladar-los fins a les platges de Santa Margalida. A mitjan segle XIX, no només eren fugitius mallorquins els que hi viatjaven i tractaven de partir del servei militar obligatòri a les illes, també tenim testimonis de francesos i anglesos, que aprofiten viatges o estades a les illes fugien dels oficis militars obligatoris amb els seus països.

Amb la configuració del nou ‘Estat liberal’, es van introduir novetats en relació amb el reclutament. Tot i que les revolucions liberals, seguint el model revolucionari francès, van establir el dret i el deure de tot espanyol de defensar la pàtria, molt aviat es va substituir per reclutaments que obrien les portes a les excepcions. La cosa era ben simple, el servei militar, tot i ser obligatori, podia exercir-se mitjançant un substitut. L’Ordenança de 1837 va crear la fórmula de la redempció en metàl·lic per estalviar-se el servei baix pagament d’una quantitat, era evident que solament els fills de les classes elevades podien afrontar aquests pagaments, per la qual cosa gairebé exclusivament prestaven el servei militar els fills dels obrers i camperols de les illes.

A la segona meitat del segle XIX les posicions polítiques sobre la guerra i el militarisme van evolucionar, el desenvolupament d’ideologies obreristes van fomentar un esperit crític amb les formes de govern i amb els autoritarismes de tota mena. Arran de la revolució de setembre de 1868, de la mà de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) arribarà a Mallorca i amb ell, l’antimilitarisme agafarà un gran impuls. Dins aquesta època revolucionària, diverses seran les ideologies que establiran l’antimilitarisme com a demanda fonamental del seu discurs. Entre ells, cal destacar, a més de l’anarquisme, el republicanisme federal, ambdues situaven l’abolició de les quintes com a punt fonamental per generar una ruptura amb les formes de vida del moment: classistes, patriarcals i explotadores, pròpies del nou capitalisme que arribava a Mallorca i, que convivia amb una societat tradicional i rural on l’església, l’obediència i la submissió n’eren característiques pròpies.

Anar a la guerra als segles XVIII i XIX era anar a morir i condemnar a la família a la més absoluta pobresa

Al capdavant de la protesta un grup minoritari, però que feia grans esforços per situar en primera línia els discursos més avantguardistes: els internacionalistes i els anarquistes. Per a ells, la guerra era irracional, manifestació inhumana i que protegia els interessos de les classes dominants. Les guerres eren una clara manifestació d’allò que calia evitar: la cobdícia, la voracitat i la violència del sistema, envers la solidaritat, el suport mutu i el respecte que proposaven les obreristes del moment. Anar a la guerra als segles XVIII i XIX era anar a morir i condemnar a la família a la més absoluta pobresa, amb la pèrdua d’una unitat familiar que, si mes no, era una unitat d’aportació econòmica al nucli familiar.

La premsa anarquista publicada a Mallorca durant aquesta època revolucionària era prou clara, i en el sí del seu discurs hi havia espai per publicacions que difonien textos pacifistes i contraris a la guerra. Pels anarquistes, o internacionalistes de l’AIT, la guerra era una cosa irracional, era anar a morir per una causa aliena. Les crítiques als exèrcits, les guerres i els seus impulsors eran molt regulars. Es van declarar obertament pacifistes i es dedicaren a difondre l’internacionalisme a les seves publicacions: El Obrero i La Revolución Social. Per ells l’única forma d’acabar amb la injustícia de la guerra i dels exèrcits era la Revolució Social. Però seguint el seu ideal pacifista, no pretenien una revolució armada, sinó pacífica. Per la seva banda, els republicans de l’època també tenien un discurs molt similar, però la seva crítica estava més centrada en la lluita contra les quintes com a sistema injust. Els consideraven que l’estat devia tenir un exèrcit regular, però que el sistema de quintes no era el sistema més just, pensaven que podrien generar sistemes diferents de caràcter voluntari. La seva participació en els organismes polítics, la creació de partits republicans, era el seu eix fonamental de lluita, pensaven que l’opció més lògica per canviar el sistema era arribar al govern i canviar les regulacions per establir mecanismes diferents i així ho manifesten a les publicacions: El Rayo, El Trueno  o El Cantón Balear.

Les accions es van ampliar durant el sexenni democràtic, on hi va haver manifestacions populars i actes de solidaritat diversos

No només fou la premsa obrerista l’encarregada de criticar obertament el sistema militar del moment i les accions es van ampliar durant el sexenni democràtic, on hi va haver manifestacions populars i actes de solidaritat diversos. La unitat d’acció al carrer entre els obrers anarquistes, socialistes i els republicans va generar escenaris prou massius com les protestes contra les quintes dels anys 1870 i 1871. A Palma, la protesta va arribar a concentrar a unes 20.000 persones sota el crit de fora quintes! i contra el robatori de fills! La protesta es va generalitzar i va ampliar-se a viles com Felanitx, Santanyí, Sóller, o Inca. Cal recordar que amb la guerra franco-prusiana de 1870-1871, bona part dels països europeus imitaran el model germànic. Europa semblava estar encaminada a una constant i cal estar preparades per aquest escenari. A l’estat espanyol la preocupació de les autoritats per mantenir l’ordre social a ciutats com Barcelona o per mantenir el decadent imperi que encara conservava a zones com en nord d’Àfrica eren motius prou significants per a tractar de mantenir una estructura militar àmplia.

El règim polític de la Primera República, tot i les seves propostes inicials, no fou capaç d’abolir el criticat sistema de quintes. La situació a Cuba, el revifament del conflicte carlí entre 1872 i 1876 i els aixecaments cantonals van impedir el canvi i feien previsible contenir l’ordre polític. A les acaballes del segle XIX, l’antimilitarisme va créixer amb força i va articular un discurs cada vegada més articulat i amb més difusió. A finals de segle a Cuba comença una insurrecció de caràcter independentista que prest va ampliar-se a Puerto Rico i Filipines. sumar-se a les colònies a la revolta. L’exèrcit espanyol tenia el 1897 repartits a les colònies citades prop de 40.000 soldats, gairebé el 50% de l’exèrcit del moment. La presència balear a l’exèrcit d’ultramar era de quasi uns 700 militars, un 1,75% del total⁵.

Sembla que a finals de segle, diversos ajuntaments sovint feien crides als pròfugs per fer-los comparèixer per faltar a la concentració a files. Viles com Manacor, el 1898, al voltant de les guerres colonials, instituïen expedients per fuga a una quinzena de joves. La pena, a més d’econòmica, era servir a Ultramar on la situació no era gaire recomanable o a indrets llunyans com les illes Canàries. Les forces polítiques del moment tenien visions clarament diferents de la guerra, de l’exèrcit i del servei militar. La tendència conservadora no era exclusiva de les forces monàrquiques, ja que algunes opcions republicanes del moment també manifesten una activa postura en favor del militarisme i de la participació d’un model militarista amplia per garantir la defensa de l’Estat i també per generar polítiques expansionistes de diversa tipologia. El republicanisme també va manifestar tendències que podrien emmarcar-les en un fil continuador de les difoses entre els internacionalistes i republicanes del període revolucionari, on la posició antimilitarista era evident. Els arguments principals d’oposició a aquesta guerra van ser bàsicament els mateixos que hem anat referint com que només anaven a morir els pobres a la guerra i que els rics no eren més que “falsos patriotes”, amb l’afegit, molt important, de la qüestió econòmica: les guerres eren molt cares i només les classes populars assumien, també, el cost econòmic: ens falta diners per a la instrucció, la justícia i les obres públiques, però ho tenim de sobres per a les guerres.⁶

Per evitar el servei militar, fugir era la sortida més difícil i l’única sortida per evitar el servei militar de les classes més populars

Per evitar el servei militar, fugir era la sortida més difícil per algunes persones, emperò també, era l’única sortida per evitar el servei militar de les classes més populars. Els testimonis conservats semblen donar una visió prou clara, bona part de l’emigració dels balears al darrer quart del segle XIX està relacionada amb la difícil elecció de marxar de la terra per aconseguir una millor vida, però també per fugir de la justícia castrense. Part dels mallorquins que marxen a Amèrica del Sud i dels menorquins que ho fan al Magrib, ho fan amb el rerefons del militarisme⁷. A Menorca, entre 1878 i 1881, una de les principals causes de l’emigració a Algèria era la aversión que desde muy antiguo tienen los naturales de Menorca por el servicio militar“, també sabem que a Manacor algún jove va emigrar a Alger per no anar a Cuba⁸.

El sistema de quintes a les acaballes del segle XIX, eren un mecanisme força classista. No debades, els republicans federals, els anarquistes i el PSOE es van oposar, amb arguments diversos al reclutament. A Mallorca, el rebuig al sistema militar obligatori tenia certa tradició, per una banda; hi havia els que pagaven una redempció; per una altra, els que compraven un substitut; i finalment, els que fugien. Els pròfugs a la justícia militar sabien que sobre ells pesava la possible condemna de ser enviats a les colònies d’ultramar, a terra estranya. El negoci era evident, fins i tot, les companyies d’assegurances oferien una opció que et podia alliberar de les quintes. El sistema era molt simple, l’empresa Centro de Redenciones de València oferia una pòlissa que a canvi d’un pagament es feia càrrec de la redempció de la persona pagadora si aquesta sortia elegida⁹.

Als cercles socialistes i anarquistes de Mallorca l’oposició a la guerra del Marroc era prou contundent

La solidaritat popular va generar l’aparició de balls, actes, rifes i altres actes per recaptar quantitats econòmiques amb l’objectiu d’ajudar a les famílies més pobres per tal de redimir-los del servei. A l’època de la primera república, en plena ebullició obrerista els internacionalistes van organitzar una festa taurina per recaptar doblers, eren altres temps­10. Poc abans, la Societat Econòmica d’Amics dels País va organitzar una obra de teatre en benefici dels mossos sortejables durant el mes d’abril de 1868.11

A principis de segle XX, la Unió Republicana es va manifestar en contra del servei militar obligatori, també va visualitzar una ferma oposició a la presència del catolicisme en el si de l’estament militar, on, per la seva banda, s’obligava als soldats a acudir a les cerimònies religioses. Però els esdeveniments històrics feien evolucionar o silenciar els diferents posicionaments de l’època. Als cercles socialistes i anarquistes de Mallorca l’oposició a la guerra del Marroc era prou contundent. El setmanari socialista El Obrero Balear va publicar el 24 de juliol de 1909 una editorial «¡Guerra al gobierno! ¡Guerra a la guerra!» de Llorenç Bisbal, aleshores líder del socialisme local, que deia així:

“… así pues nosotros, los proletarios, los que hemos de cargar con todo el peso de la guerra, esto si esta se  gana como si se pierde, debemos también defender nuestros intereses y nuestras vidas, puesto en peligro en los actuales momentos por una burguesía y un gobierno, que serán todo lo patriotas que se quiera, pero que ni ellos ni sus hijos derramarán una sola gota de su sangre por la patria que tanto aman… Nuestra verdadera patria es el trabajo, de él vivimos y de él se sostiene toda la humanidad; formemos pues un gran ejército de trabajadores, para defender a esa patria grande, sublime, en frente de la patria mezquina y egoísta de los capitalistas”. 12

El text es situa en un context determinat, immediatament després de la desfeta del Gurugú en el context de la guerra del Marroc. Després de la qual, el Ministeri de la Guerra decideix enviar uns 40.000 homes de reforç a la vall del Rif per a combatre els rebels a l’imperi colonial espanyol. Sota el comandament del mallorquí Antoni Maura, el govern d’Espanya va desobeir les múltiples protestes que es van generar i va trobar-se amb un escenari complicat: la Setmana Tràgica.

El 26 de juliol de 1909, es va convocar una vaga general a Barcelona per aturar l’embarcament de tropes al Marroc i contra les reduccions salarials. Els esdeveniments revolucionaris que es van succeir a Barcelona entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909 generaren una nova crisi política i una crítica molt activa contra el sistema de reclutament específicament, i contra la guerra en general. A la posterior repressió exercida contra els enrevoltats a Barcelona hi haurà detinguts de procedència mallorquina i també cert ressò entre el moviment local illenc. El desembre de 1909, Mallorca la mateixa que va veure néixer al president Antoni Maura, protesta amb força amb un míting a la plaça de toros de Ciutat amb un acte unitari (socialistes, republicans i anarquistes)13 al que van acudir prop de 6.000 persones (socialistes, republicans i anarquistes). La repressió també va arribar a les Balears, a Menorca el delegat del govern, el 3 d’agost de 1909 suspendria tots els drets constitucionals, prohibint entre altres coses la reunió de grups de més de 4 persones en la via pública. A Mallorca, es van perseguir les poques organitzacions que visibilitzaven certa crítica pública al sistema polític del moment i es va expedientar a alguns mestres seguidors de l’Escola Moderna com l’anarquista de Marratxí Melcior Daviu. Daviu va ser acusat de professar idees anarquistes i pertorbadores com les seves defenses públiques en pro de l’amor lliure, el naturisme, o l’oposició al sistema militarista del moment. Amb la dimissió d’Antoni Maura i amb un nou govern la situació es va normalitzar a poc a poc.

A Mallorca, el sistema de la restauració política i la feblesa de les organitzacions obreres de la dècada posterior no feien visible crítiques generalitzades al sistema de quintes. Cal recordar que el sistema de quintes va funcionar des del segle XVIII fins el 1912, quan es va instaurar un nou sistema. Amb el regnat d’Alfons XIII, i sota la direcció del Ministre de la Guerra Agustin Luque es va implantar la nova llei de reclutament i reemplaço. El nou sistema era prou clar, i no deixava molt de marge a la dissidència:

“… El  servicio militar .es obligatorio para todos los españoles con aptitud para manejar las armas; constituye un título honorífico de ciudadanía y se prestará, personalmente, por aquellos á quienes corresponda,en la forma y condiciones. que determina esta ley.

La prestación del servicio de las armas, por su condición personal, no admite la redención en metálico, la substitución, ni el cambio de número o situación situación militar…”14.

La implantació del servei militar obligatori el 1912 va allargar-se fins a la suspensió el 2001. La nova situació va prohibir expressament la redempció en metàl·lic, és a dir, pagar per evitar fer el servei militar, qüestió que perjudicava fins aleshores enormement a les famílies més pobres de Mallorca. Malgrat tot, l’estat tenia dificultats econòmiques per mantenir els soldats en condicions mínimes els tres anys que teòricament els hi tocava servir, per això, algunes persones reduïen notòriament el servei segons les aportacions o ‘quotes’ econòmiques que realitzaven. La condició econòmica era mot significativa, així les famílies que aportaven 2.000 pessetes tenien l’opció de fer el servei obligatori només 5 mesos. Les famílies pageses i treballadores del camp i de les ciutats de Mallorca veien com els seus fills marxaven tres anys i, alguns tenien moltes opcions d’acabar a un dels múltiples conflictes tardocolonials que encara encaminava l’estat. Amb lleis posteriors, les quotes de redempció comencen a deixar de ser fixes i es transformen en proporcionals als ingressos de les famílies, però aquesta proporció no va alliberar els joves de les famílies més pobres de reduir notòriament o eximir-se del servei militar. La llei de 1912 i altres lleis successives establien també les diferents opcions per quedar exclòs del contingent militar. Veure per exemple:

“…sufriendo condena ,que no cumplan antes de los treinta y nueve años de edad.

Se excluirán temporalmente del contingente:

Los oficiales de todas las armas, cuerpos é institutos del Ejército.

Los alumnos de las academias militares.

Cuantos padezcan enfermedades de las comprendidas en las clases 4.11 y 5.11 del cuadro de inutilidades físicas antes citado, por considerarse que éstas pueden curarse .en un período menor de tres años.

Los comprendidos en la cifra absoluta ó relativa, según los ‘casos, de peso, talla y capacidad torácica fijadas en la clase 4.a  de dicho cuadro, dentro de los límites exactos ó de apreciación pericial que en la misma se expresan.

Los que estuvieran sufriendo penas correccionales.

Los mozos que sufran las penas de cadena temporal, reclusión temporal, extrañamiento, presidio ó prisión, que hayan de cumplir antes de los treinta y nueve años de edad…”.

La regulació del reclutament obligatori i regular feia clara al·lusió als joves pròfugs i la repressió començava tot d’una que no es presentaven a la crida. Les lleis de 1912, la Ley de Bases del Servicio Militar, introduir el concepte de ‘soldat de quota’, una mena de servei reduït on el soldat a canvi d’una quantitat econòmica es feia càrrec de part del seu equip i del vestuari. Una vegada més, la legislació feia previsió de l’operativitat militar relacionada amb una ajuda econòmica a l’estat que condemnava a les famílies més pobres a entregar els seus fills al servei militar complet. La figura de  ‘soldat de quota’ va durar fins al 1940 amb la dictadura franquista. La Gran Guerra, va generar, fins i tot, l’aparició d’organitzacions internacionals amb un discurs cada vegada més potent contra el conflicte. Així, a Holanda va sorgir el 1921 la War Resisters’ International o Internacional de Resistents a la Guerra (IRG).

Sembla que la qüestió militar i l’oposició manifestada contra les guerres colonials i la desfeta de 1898 van deixar al marge del debat públic l’obligatorietat del servei militar fins a la guerra de Marroc. La revolta d’Abd el-Krim al Rif contra la dominació espanyola i el desastre d’Annual a l’estiu de 1921 amb més de 10.000 morts van provocar una forta crítica a l’opinió popular, amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923 l’oposició al militarisme fou perseguida i silenciada.

Al llarg de la Segona República, el moviment antimilitarista va recuperar part del seu discurs. La tradició antimilitarista, associada a l’oposició tradicional al sistema de quintes, a les guerres colonials i al desenvolupament de l’obrerisme més actiu contra el bel·licisme estatal. Per una altra banda, després de la Primera Guerra Mundial, tot i que Espanya no va participar, va generalitzar una oposició de l’anarquisme i d’altres socialismes a la carnisseria humana.

A l’etapa republicana, el moviment antimilitarista i de la no-violència patia un debat constant entre les forces revolucionàries. Els moviments populars, tot i tenir un discurs antimilitarista prou actiu, no manifestaven la força que a altres indrets d’Europa tenien els grups lligats a la resistència antimilitarista que es va desenvolupar entre la primera i la segona guerra mundial. La IRG i el seu discurs tenia els seus seguidors i alguns sindicats o organitzacions demanaven l’abolició del servei militar, la prohibició de la fabricació d’armaments o la marxa de les colònies africanes14. La repressió republicana a Casas Viejas, contra els participants dels fets d’octubre de 1934 o contra les insurreccions llibertàries prest van fortificar els posicionaments més violents en el si del moviment anarquista. A les organitzacions de l’entorn anarquista com la CNT, la FAI o altres grups es debatia la utilització de la força revolucionària. L’ús de la violència o de les armes contra l’estat i contra la repressió policial convivien amb l’esforç d’altres corrents visibles entre el maremàgnum dels anarquismes del moment: ateneistes, tolstoians, naturistes, pacifistes, etc.

Com a exemple de l’antimilitarisme de l’època podem cita, hi ha moltes més referències, un text de l’anarcosindicalista Miquel Sintes que escriu des de Sant Lluís a Menorca les següents paraules sobre la guerra:

“… la guerra viene a destruir todo lo creado en veinte siglos de historia. Todo irá a tierra Todo será abatido, desbaratado, envilecido. Todo de un solo golpe. ¡Golpe monstruoso! ¡Golpe terrible!. Y los hombres poseídos de un delirio furioso de sangre vertida y de carne violentada. Como fieras. ¡Peor que fieras!. ¿Y por qué todo esto? Por causa del capitalismo, por causa del maldito dinero…

renunciemos a la guerra y no llegará. No podrá llegar. Tenemos que decir que no. Tenemos que Decirmoslo unos a otros: yo no iré a la guerra. Y cuando nos entreguen el arma, partemosla, mejor dicho; volvámosla contra nuestros tiranos y obraremos por la Paz…

No hay que permitir que nuestros hermanos o hijos vayan a derramar su sangre por la patria de los poderosos. No hay que acudir a ella. Hay que despreciar a la horrorosa matanza. Obreros de todo el mundo. Hombres de buena voluntad. Alerta que la guerra llega, alerta que nos quieren asesinar bárbaramente” 16

Malgrat fer referències a la guerra mundial, la guerra va arribar abans a l’escenari local i amb el cop d’Estat i la guerra civil, la convocatòria forçada de quintes va generar una mobilització quasi constant. Les quintes del 1936 a 1939 varen ser continues, fins i tot hi ha una convocatòria que va generar la incorporació de joves d’entre 16 i  18 anys, l’anomenada ‘quinta del biberó’ del govern republicà de Manuel Azaña. La mobilització, de finals d’abril, volia incorporar prop de 30.000 joves nascuts el 1920 per fer front a l’ofensiva franquista a Lleida, Balaguer, Tremp i altres localitats del front d’Aragó. La victòria franquista va esborrar el moviment antimilitarista fins a fer-lo desaparèixer; no fou fins a l’etapa final del franquisme quan torna a ressorgir una nova onada de lluita contra el que és militar que es va manifestar amb el moviment d’objecció de consciència.

1.  JUAN VIDAL, Josep: “Notas sobre la población y la vida urbana a la Mallorca moderna”, Mayurqa (Palma), 17 (1977), pp. 55-

2. PLANAS ROSSELLÓ, Antoni: “Los juristas mallorquines del siglo XVIII ”, Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics (Palma), 12 (2002), pp. 37-97.

3. LLABRÉS BERNAL, J.; POU MUNTANER, J.: Noticias y relaciones históricas de Mallorca. I (1801-1820), Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1958.

4. LLABRÉS BERNAL, J.; POU MUNTANER, J.: Noticias y relaciones históricas.

5. Diario Oficial del Ministerio de la Guerra (Madrid), 3 de setembre de 1898

6. Las Baleares, 14 d’agost de 1895, p. 2.

7. Arxiu del Regne de Mallorca, Arxiu Històric, INE, Estadística d’Emigració, C. 260

8. MARIMON RIUTORT, Antoni: Les repercussions de les guerres de Cuba i de les Filipines a les Illes Balears, UIB, Tesi Doctoral, 1993.

9. El Isleño (Palma), 3 de desembre de 1892. Citat a MARIMON, Antoni: Els balears a les guerres de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, Barcanova, Barcelona, 1996, p. 37.

10. El Obrero (Palma), n. 29, 19 de maig de 1870, p. 4.

11. El Rayo (Palma), n. 5, 5 d’abril de 1869. Citat a GARCIA, Pere J.: Historia del antimilitarismo en Mallorca, inèdit.

12. El Obrero Balear (Palma), n. 398, 24 de juliol de 1909.

13. MAÍZ, Jordi: Barcelona, Mallorca i el moviment obrer. La Setmana Tràgica, inèdit, 1999.

14.  “Articulado de la Ley de Reclutamiento y Reemplazo”, Diario Oficial del Ministerio de la Guerra (Madrid), 20 de gener de 1912.

15. AGUIRRE, Xabier “Los insumisos del 36: el movimiento antimilitarista y la Guerra Civil Española”, En legítima desobediencia. Tres décadas de objeción , insumisión y antimilitarismo, Movimiento de Objeción de Conciencia –  Traficantes de Sueños, Madrid, 2002; CORRAL,Pedro “Desertores. Los apestados de la Guerra Civil”, El Mundo Magazine (Madrid), n. 354, 9 de juliol de 2006.

16. SINTES, Miquel: «Alerta, que la guerra viene», Fructidor (Maó), n. 9, 1 de juny de 1935, p. 4.