Les agressions al territori a l’illa són múltiples i constants. Des de l’impuls de grans infraestructures de transport, com ara el segon cinturó de Palma, la nova autopista de Llucmajor a Campos o els projectes d’alta tensió (Manacor, Portocolom, Artà, marina de Llucmajor, cables submarins, etc) i el nou gasoducte Son Reus-Andratx, fins la urbanització salvatge de la costa, tot passant per la reconversió de Ciutat en un centre de serveis i oci per a turistes; l’ordenació territorial que patim comporta la contínua transformació de l’espai per augmentar la rendibilitat i la velocitat a la qual es generen els negocis.

El correcte funcionament de l’economia imposa una ordenació territorial a la mesura de les sempre creixents necessitats del mercat, que comporta la destrucció progressiva dels béns naturals i la cultura associada al seu ús i cura. En efecte, la darrera fase expansiva de l’economia capitalista a occident, que s’ha denominat desenvolupista, està més basada en la logística, el desenvolupament tecnològic i el consum que no pas en la producció, després que aquesta fos deslocalitzada sobretot cap als països del sud global. Necessita sobretot un augment dels fluxos de mercaderies i capitals, així com garantir una alta taxa de consum¹. La funció de l’Estat és precisament la regulació i administració d’aquest procés: ha d’afavorir l’adaptació de les assalariades a feines d’alta especialització tècnica o al sector serveis, promoure la competició, la submissió a la vida administrada i la falsificació dels interessos comuns i, finalment, ha de controlar, o si cal reprimir, qualsevol esclat d’inconformisme que pugui resultar una molèstia.

A les Illes Balears, el turisme ha estat l’element aglutinador d’aquest nou capitalisme, impulsat pel tsunami urbanitzador, els processos d’especulació immobiliària i la incorporació de les noves tecnologies al màrqueting i la gestió de serveis. Així, avui dia assistim a un creixement del sector, que aconsegueix batre el rècord de visites cada any i augmentar la quantitat i heterogeneïtat de l’oferta pel consum dels guiris². En aquestes condicions, el territori ha quedat relegat a espai urbanitzable, paisatge decoratiu o suport pel desplegament de les infraestructures de mobilitat i serveis necessaris per a l’increment del turisme. Les principals afectades som les habitants que patim la pèrdua, destrucció i privatització de béns bàsics com l’aigua, la terra fèrtil o l’aire net; de la salut i els bons aliments, del dret a habitar, dels sabers tradicionals i els trets comunals de la cultura pagesa. És a dir, de les coses que necessitaríem per a una vida veritablement autogovernada.

Si predomina un clima de delegació en experts i l’acció torna purament mediàtica i legal, el conflicte esdevindrà una qüestió més aviat tècnica i fàcilment instrumentalitzable

Les lluites en defensa del territori, pel fet d’oposar-se a la destrucció generada per les macro-infraestructures o processos de transformació (gentrificació, reconversió turística, etc), tenen la potencialitat d’apuntar a algunes de les greus contradiccions del capitalisme contemporani, que entra en conflicte amb els interessos de la societat. Quan es tracta el tema de l’ús del territori s’obre la porta a un qüestionament del tipus de vida i relacions imposades per l’economia i l’Estat. No obstant això, la lluita arrelarà dependent de si és capaç d’anar construint una comunitat al voltant del conflicte que perseveri en la seva negativa a acceptar la imposició externa, experimenti relacions vitals horitzontals i no mediatitzades, resisteixi la repressió i rebi solidaritat d’altres sectors. Perquè això ocorri és necessari generar espais de confluència entre les persones afectades i contràries al desenvolupament del projecte en qüestió. També l’acció directa, és a dir, l’actuació dels propis afectats per a resoldre el problema, la posada en comú per tal d’organitzar-se i aprendre dels encerts i errades, i el cultiu de les relacions amb altres sectors en lluita, podrien ser eines essencials. Si, ans al contrari, predomina un clima de delegació en experts i l’acció torna purament mediàtica i legal, el conflicte probablement esdevindrà una qüestió més aviat tècnica i fàcilment instrumentalitzable, esvanint-se el contingut polític que tindria el procés de reapropiació del territori.

Els conflictes territorials a Mallorca en actiu a l’actualitat, malauradament, no han estat capaços de superar la perspectiva legalista i l’acció simbòlica. Normalment, el component veïnal en les lluites al dia a dia del conflicte és baix, essent sempre el principal animador dels conflictes el GOB. Aquesta oposició sovint es redueix a la interposició de recursos per aturar el conflicte per la via jurídica o demanar a l’administració que l’aturi. La tàctica s’ha mostrat efectiva en alguns casos, ja que són freqüents les il·legalitats en la planificació dels projectes, però presenta serioses limitacions: les infraestructures moltes vegades són perfectament legals, les empreses involucrades solen disposar d’un bon equip d’advocats a més de mà en les institucions, la lentitud de la via jurídica pot fer que bona part del dany es faci abans que els recursos presentats siguin tan sols considerats o tanmateix fer que les il·legalitats prescriguin. A més a més, l’ús exclusiu d’aquesta via trasllada el conflicte a instàncies superiors, tot separant-lo de les persones afectades, que esdevenen espectadores dels seus problemes i acaben per resignar-se i acceptar una derrota. La prova clara d’aquestes limitacions és precisament que la destrucció de Mallorca no només no atura, sinó que fins i tot s’accelera, fet que requereix urgentment una intervenció més potent i eficaç.

si no aturem la destrucció de l’illa i les nostres possibilitats de vida, ningú ho farà per nosaltres

Cal destacar que un primer intent de superar aquesta perspectiva es va produir entre l’estiu de 2014 i l’estiu de 2015 amb la creació del Front comú en defensa del territori, assemblea d’individus amb un relatiu suport de diverses organitzacions que es plantejava una acció enfocada, sobretot, a assenyalar els responsables i beneficiaris de la destrucció de Mallorca. La proposta partia d’una crítica bastant general que s’oposava al model actual en bloc, però va aconseguir poca concreció a l’hora de trobar maneres d’implicar-se en els conflictes concrets i més aviat va virar cap a la protesta sobre temes puntuals per tal de cridar l’atenció dels mitjans. En aquest sentit, potser la proposta d’engegar un front comú va ser massa ambiciosa, ja que a les assemblees l’assistència era baixa en general i la relació amb grups actius en els conflictes bastant feble. No obstant això, cal no desanimar-se sinó aprendre de les errades i posar de part nostra per tal de canviar la situació. És necessari que d’una vegada acceptem la responsabilitat que ens pertoca i assumim que si no aturem la destrucció de l’illa i les nostres possibilitats de vida, ningú ho farà per nosaltres.

Finalment m’agradaria incidir en què si bé hem de partir d’allò existent, el panorama està completament subjecte a modificacions. La implicació en els conflictes concrets de gent provinent dels moviments socials de base, que aporti altres visions i experiències de mètodes de lluita, podria generar l’impuls suficient per a desbordar les perspectives actuals i pujar el nivell del conflicte, com ha succeït a altres indrets³. Potser la creació d’assemblees obertes al voltant dels conflictes, les tasques de comunicació amb el veïnat proper (tot convidant-lo a involucrar-s’hi directament), la difusió escrita dels problemes que planteja la infraestructura en qüestió i els motius per oposar-s’hi, les accions de sabotatge i denúncia dels responsables, la informació sobre l’actualitat del conflicte i la col·laboració amb les plataformes existents podrien ser un punt de partida. A mitjà termini, però, es tractaria de configurar un moviment ample i cohesionat amb un bon ventall de possibilitats d’actuació i capaç de plantejar la qüestió de la legitimitat per damunt de la legalitat. Si això succeeix, les accions més contundents com ara impedir l’accés de la maquinaria al terreny mitjançant el bloqueig dels accessos propers o l’acampada allà on estan previstes les obres, així com el boicot, escarni i piquets a les empreses promotores i persones responsables, entre d’altres, reivindicades pel moviment al complet, tindrien moltes més possibilitats d’aturar la destrucció i contribuirien a la constitució d’una comunitat de lluita amb una força real i efectiva.


1 La critica antidesenvolupista analitza aquestes qüestions. Per a més informació és recomanable la lectura de les revistes Argelaga (Barcelona), Raíces (Extremadura) o Cul de Sac (Alacant-Madrid). També es pot consultar el llibre Perspectivas Antidesarrollistas de Miquel Amorós (Barcelona, 2011) o diversos articles i àudios de xerrades del mateix autor.

2 La qüestió del turisme a Mallorca és analitzada en les dues entregues (estiu 2014 i estiu 2015) del monogràfic Tot Inclós. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes, impulsat per la coordinadora llibertària de Mallorca.

3 Alguns exemples són la lluita contra el TAV (Tren d’Alta Velocitat) a la vall di Susa (Torí, Itàlia) o el moviment d’ocupació de terres arreu de França, les ZAD (Zones A Defendre), com ara a Notre-Dam-des-Landes (Nantes) en oposició a la construcció d’un nou aeroport internacional.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here