Capítol inèdit del nou lliurament del projecte Diàlegs Masculins (de Víctor Sánchez i Justo Fernández), que ja va tenir un primer llibre titulat “Diálogos Masculunos – La masculinidad tarada” (Editorial CuatroHojas) que dijous es presenta a Oficios Terrestres. Els autors, a més, durant tota la setmana fan diverses activitats; tres tallers i un cercle d’homes. Aquest capítol que us portam avui serà el central de la nova sèrie i li donarà títol al pròxim llibre: “Diálogos Masculinos – Asesinos, carroñeros y ciudadanos“.
Intervenció de Justo Fernández a la presentació del llibre realitzada a Llucmajor el passat febrer, una convidada a fer una revisió de les nostres vides amb perspectiva de gènere.
…
Víctor: Estimat Justo, en moltes ocasions hem comentat que tal com han esdevingut les nostres vides, ens podríem passar la resta d’elles escrivint una vegada i una altra aquest llibre. Per alguna cosa serà.
Ahir mateix, sense anar més lluny, buscant un d’aquests temes amb els quals començar un nou capítol, em vaig trobar gairebé sense voler amb aquesta anècdota que em contava el meu fill major, i que em ve com anell al dit per a continuar aprofundint en una època molt determinada (l’adolescència) i en uns comportaments molt determinants, que marquen, i de quina manera, la nostra forma de comportar-nos i de conformar-nos com a homes en edats més adultes.
Una de les grans tradicions que en molts col·legis semblen inamovibles amb el pas dels anys, és el que succeeix als canvis entre una assignatura i la següent, entre una classe i una altra. Aquests breus cinc minutets (si arriba) en els quals surt un dels professors/es i entra el següent, on es procedeix a saquejar la caixa de guixos (a vegades acabada d’estrenar del poc que s’utilitza ja en aquests temps de pissarres cibernètiques) que es guarda en el primer calaix de la taula del professor per a iniciar la coneguda guerra de guixos.
Quan pregunt al meu fill si són moltes les persones que participen d’aquests divertiments, amb una senzillesa aclaparadora m’explica que no tothom participa d’aquestes «guerres» perquè hi ha tres tipus o categories de «persones» («jerarquies», els cridaria jo, però continuu deixant-li contar la seva història sense interrompre’l), i com cadascuna d’elles actua de manera diferent a les altres.
La classificació és com segueix (categorització irremeiablement influïda pel vocabulari gamer de jocs com els Fortnite i companyia):
- Els assassins: Fàcil. Aquells que es dediquen a llançar els guixos.
- Els carronyers: Aquells que no tiren directament guixos a altres companys/es, però que es dediquen a recollir-les del sòl i les hi van donant als assassins perquè segueixin amb la seva cacera. A canvi, amb freqüència es deslliuren de ser ells mateixos els abatuts i fins i tot poden arribar a ser protegits pels assassins si fes falta.
- Els ciutadans. Aquells que són objecte dels atacs dels assassins i que fan el possible per protegir-se de la pluja de projectils que se succeeix entre una classe i una altra. La seva funció principal és defensar-se i tractar que el temps que passa entre una classe i una altra transcorri el més ràpid possible i surtin il·lesos del setge.
Obviant d’aquest relat l’ús del masculí genèric que cada dia em grinyola més (i que mantenc per preservar el relat del meu fill fidelment narrat per ell) i sense entrar a valorar quina proporció de nois i de noies pertany a l’un o l’altre grup (que la imaginació de cadascú li porti a la conclusió que vulgui), em sorprèn la capacitat de resumir de forma tan senzilla com les jerarquies i els mandats de grup estan tan perfectament delimitats, assumits i normalitzats a aquestes edats, tan marcats per l’ànsia i acceptació de la pertinença al grup.
això que es diu «les noves masculinitats», mai m’he trobat una anàlisi tan precisa i tan poc enrevessada com el que m’ha explicat a la perfecció el meu fill de 13 anys
En els meus últims temps de lectures feministes i de llibres on es tracta d’explicar això que es diu «les noves masculinitats», mai m’he trobat una anàlisi tan precisa i tan poc enrevessat com el que m’ha explicat a la perfecció el meu fill de 13 anys, i que punts inevitables records em porten del meu pas per les aules a edats similars.
Assassins, carronyers i ciutadans.
La homosocialitat (i la influència que uns homes exerceixen cap a altres homes en aquests processos primerencs de socialització masculina dins del grup de parells) expressada en tres simples paraules.
I així és com, una vegada més, la roda (del masclisme) continua girant. Des de nostra (pre)adolescència. Seguint per la nostra maduresa. I acabant en tots i cadascun d’aquests escenaris on els més salvatges no només obtenen el seu premi, sinó que segueixen sense ser qüestionats (degudament) per aquells, que per quantitat i per convicció tindrien la capacitat de rebel·lar-se contra els tirans perpetuadors d’una idea tan restringida del que la masculinitat ha de ser.
En algun moment, la balança de la desigualtat haurà de virar de forma decidida, i haurem de deixar de continuar permetent amb el nostre silenci, la nostra indiferència
En algun moment, la balança de la desigualtat haurà de virar de forma decidida, i haurem de deixar de continuar permetent amb el nostre silenci, la nostra indiferència, o pitjor fins i tot, amb la nostra complicitat, que els assassins continuïn exercint el seu regnat de dominació i violència sobre els ciutadans.
I crec que aquest moment està cada dia més a prop.
Preguntar-nos a quin grup continuam pertanyent i, sobretot, què estam disposats a fer per a desarmar d’una vegada per sempre aquesta salvatge selva “maxirula” en la qual estam immersos, i que no deixa de cobrar-se víctimes, és la següent etapa de la nostra conscienciació i reeducació.
Estam trigant.
…
Justo: Aquell dia jo tenia dotze anys, estimat Víctor, només dotze anys. Per raons que no vénen al cas (i que jo considero un despropòsit), en la meva història acadèmica vaig cursar els meus estudis gairebé 2 anys avançat. Amb quatre anys, 1r d’EGB, amb dotze anys, 1r de BUP, amb setze anys, 1r a la facultat. Tots els meus companys i companyes de classe tenien sempre entre un i dos anys més que jo. I els repetidors fins a tres i quatre.
I aquest primer dia de 1r de BUP, amb els meus dotze anys, ja vaig tenir un primer episodi, una primera trobada amb assassins i carronyers, sempre a l’aguait. Era un institut nou per a mi, el Besaya de Torrelavega. Ja no era el col·legi d’EGB del Barri Covadonga on més o menys totes/us continuàvem sent nens. Amb tota la meva innocència, vaig acudir al centre com per a mi fins llavors era habitual: vestit amb pantalons curts (al setembre fa molt bon temps a Cantàbria). Ni la meva mare ni jo reparem que en l’institut s’ajunten més de mil xavals amb edats des dels catorze fins als divuit anys i més. I no queda més remei que creuar el pati davant de tots ells. En 1977 era una absoluta temeritat que un nen entrés a l’institut amb cara de molt nen i vestit de nen. Pots imaginar la rebuda en passadís que em van fer:
—On va el ninet, a buscar a la seva mamà?
—Qui t’ha vestit així?
—Quines cerques, la classe de pàrvuls?
—Fora d’aquí, mocós!
No oblidaré mai l’impacte en el meu cor de totes aquelles veus, majoritàriament masculines, d’aquells crits i d’aquelles mirades de burla i menyspreu. Aquest ciutadà de dotze anys, terroritzat per un grapat d’assassins amb la col·laboració indispensable d’una burleta de carronyers, va tornar a la seva casa humiliat i es va vestir amb pantalons llargs.
No oblidaré mai l’impacte en el meu cor de totes aquelles veus, majoritàriament masculines, d’aquells crits en les meves oïdes i d’aquelles mirades de burla i menyspreu
Però allò no havia fet més que començar. Només feia una setmana de classe, temps suficient perquè els rols dels companys i les companyes d’aula s’anessin perfilant, i ja sentia nítidament com començava a ser el focus d’atenció d’un dels pinxos de la meva classe. Record bé el seu nom i els seus cognoms, però aquí només diré que es deia Carlos. Empentes, bromes desagradables, dolorosos cops de puny amb els artells en la meva espatlla, obstaculitzar el meu pas col·locant-se altiu i amenaçador davant… Carlos era repetidor. Em treia dos caps, vint quilos i tota la barba. La por a la seva simple mirada era constant.
Estimat Víctor, terror sostingut i crònic des de les 9.30 h del matí fins a les 17.30 h de l’horabaixa.
I va ocórrer l’inevitable (perquè ningú, cap adult docent, va posar gens d’interès a evitar-ho): record bé com aquest dia, gairebé en finalitzar la classe prèvia al pati, vaig començar a inquietar-me més de l’habitual. Carlos xiuxiuejava amb el seu company de taula i tots dos em miraven. Darrere de mi també hi havia riures i murmuris. Just quan el professor abandonava l’aula va començar la caça. Carlos es va aixecar acompanyat del seu esbirro i es van dirigir ràpidament cap a mi. Em van agafar amb força dels braços i em van aixecar de la meva cadira. Quan vaig intentar donar-me la volta, ja tenia altres tres companys cobrint la meva esquena. Vaig intentar escapolir-me. Em van agafar i em van sacsar amb més violència. Els vaig intentar somriure, apel·lant a la compassió: «bé, vingui, basta, si us plau, pareu». Carlos tirava de mi amb major força encara i em retornava el somriure, però la seva no era la mateixa que la meva. Em van anar arrossegant cap a un dels armaris del lateral de l’aula on es pengen els abrics. Estava buit al setembre. Jo intentava deixar-me anar. Impossible. Eren molts i jo prou tenia forces per a resistir-me. Estava bloquejat per la por. «Vinga, deixau-lo en pau, per favor, li estau fent mal». A mesura que creuava el passadís sentia aquestes veus amb intenció auxiliadora. Totes eren veus femenines.
«Vinga, deixau-lo en pau, si us plau, li estau fent mal». A mesura que creuava el passadís sentia aquestes veus amb intenció auxiliadora. Totes eren veus femenines
D’una empenta em van ficar dins de l’armari i van tancar les portes. Encara que ho vaig intentar, no les podia obrir. Algú havia posat el seu peu per a evitar-ho. Continuava escoltant atordit els riures, els crits i les burles. Estava completament fosc. Vaig copejar la fusta amb els meus punys. Més riures com a resposta.
De sobte les portes es van obrir i va tornar a entrar la llum. «Em deixen sortir», vaig pensar. Però no. De sobte van ficar dins un munt de fulles de diari. «Estigues quiet, imbècil!», va dir el meu torturador. I apartant-me a un costat entre varis, Carlos va calar foc amb un encenedor a la muntanya de papers davant de mi. Van tornar a tancar les portes i van tornar a bloquejar-les amb els seus peus. L’espai es va omplir de fum i de nou de foscor. Em vaig creure morir. Em vaig asseure en el sòl. Em vaig aferrar als meus genolls en silenci. Els crits de fora van durar una eternitat de mig minut. De sobte em vaig adonar que s’havia fet el silenci. Encara que gairebé no podia respirar, encara vaig trigar uns segons a atrevir-me a empènyer la porta. Ja no hi havia ningú. Tots havien marxat al pati. Els assassins i els carronyers havien desaparegut i unes poques ciutadanes havien anat a buscar ajuda a algun adult.
«Anem, anem, surt d’aquí. Sou una colla de marrecs», va dir el mestre, molest per interrompre el seu descans i molt precipitat, sense immutar-se massa. Perquè per a ell, adult responsable a cura d’uns nens, simplement havíem jugat lliurement a coses normals de nens. Jo inclòs.
Ha estat a llegir la història del teu benvolgut fill quan la meva pròpia ha sorgit a borbollons dels meus budells fins a la meva consciència. Carlos i el seu ramat són sol alguns dels assassins, els carronyers i els ciutadans de la meva biografia.
Estimat Víctor, en aquells dies em vaig jurar que mai més em tornaria a passar una cosa així. I no va ser difícil: fins fa relativament poc temps, simplement em vaig convertir en un d’ells. Al llarg de la meva història confés que he obligat per força a dones i homes a entrar en asfixiants espais simbòlics per a, a continuació, tirar sense pietat tota la llenya disponible al foc.
