La secció DESEMBOLICAR es va presentar com un ventall de perspectives sobre la masculinitat que a poc a poc es van presentant.
La que ens descriuen, Justo Fernández i Víctor Sánchez forma part d’un estil de relat coral que ambdós desenvolupen en el seu llibre: “Dialogos Masculinos. La masculinidad tarada”. Més enllà de la referència al seu llibre, el que ens mostren suposa un exercici de sinceritat. Potser de cruesa. De comunicació que neix des de les entranyes, oberta, sense escrúpols, sincerant-se i reconeixent errades i estils de vida, pot afirmar-se que en descarnada reflexió. Unes aportacions que neixen de l’experiència personal.
Estam poc acostumats a mostrar les nostres misèries. Els homes poques vegades feim un acte de reconeixement de les nostres conductes masclistes. Parlar de les conquestes és molt recurrent. Forma part de la cursa i la reafirmació com a mascles. Recórrer al consum de la prostitució és encara motiu d’orgull? Potser una pràctica que acompanya bauxes al voltant de festes i celebracions. Un mirall descrit a l’article que podeu obrir a continuació.
Convidam a endinsar-vos-hi en una lectura que aboca unes formes de fer, uns estils de masculinitat, amb la qual s’afanyen, defensen, i escandalosament exalten, moltes de les veus i plataformes aliades del sexisme, de la naturalització i la cosificació.
El texte que teniu al vostre abast, pot ser fer un viatge per alguns dels marges o eixos de la masculinitat tarada. Un atreviment? Una provocació? Potser un camí per destapar i desembolicar-nos de conductes amagades.
Justo Fernández: Estimat Víctor, et convid a que fem una passejada junts per una de les zones més emblemàtiques de Madrid. Estem a l’àrea nord de la ciutat, on el Passeig de la Castellana desemboca la seva importància a la Plaça de Castella. Davant nostre s’alcen orgulloses les dues Torres KIO, «torçades» a propòsit, sens dubte per un repte personal grandiloqüent del seu arquitecte. Una mica més enllà i també amb complex de no voler passar desapercebudes, podem contemplar les ereccions de les Quatre Torres. A la nostra esquena, més discreta però igual d’autoimportant, la Torre Picasso. L’obelisc de Caja Madrid completa el culte al penis d’aquest costat de la ciutat.
Sí, estem a la city, a la zona de negocis per excel·lència de Madrid. Un barri construït de salvatge formigó capitalista, neoliberal i patriarcal. Per les seves voreres caminen veloços homes erectes i importants com les torres, que mostren orgullosos el seu coll atapeït per nusos de corbates de 100 euros.
Girem ara a la confluència dels carrers Capitán Haya i Infanta Mercedes i rodalies. Aquí el barri rep un nom especial resultat de la saviesa popular: el Triangle d’Or. La raó és que, a més d’estar en una zona d’opulència, aquest «triangle» ha acollit durant molts anys els qualificats com a millors restaurants de la capital d’Espanya: Txistu, Rostidor Donostiarra, Zalacaín, PortoBello i un llarg etcètera. Però, si et fixes bé, entremesclats entre aquests locals gastronòmics, com la cansalada en el pernil ibèric, obren les seves portes un altre tipus de locals. Molts dels anomenats «puticlubs de luxe» se situen també en aquest triangle daurat: D’Angelo, Rotterdam, Pigmalión…
A ningú se li escapa la resposta a una pregunta òbvia: per què s’ofereixen porta amb porta dos tipus de negoci aparentment tan diferents? Senzill: perquè tots dos comparteixen els mateixos clients. Homes de negoci triomfadors i rics, orgullosos caps de família, després de les seves jornades de treball en les elegants oficines situades a les torres limítrofes, van afluixant el seu nus de corbata a mesura que, en ramat, sopen, beuen, rematen els seus business i inflen el seu pit mentre la nit s’anima. Fins que un d’ells (o dos, o tres…) s’ofereix a convidar a tota la tropa a una copa, una copa només, en el local del costat… «Només una copa, eh?», comenten entre riures.
Ho puc contar perquè ho sé. Jo hi vaig ésser, estimat amic. Moltes vegades jo vaig ser un d’ells, moltes vegades. Jo vaig afluixar el meu nus de corbata, moltes, moltes vegades…, en la meva altra vida que tu bé coneixes. Fa més d’una dècada ja, quan encara no ens coneixíem.
Si, Víctor, confés que jo vaig ser putaner. I ho faig, no per afany de redempció pública (encara que demano perdó cada vegada que puc), sinó per anotar en el meu currículum una dada real que, desgraciadament, m’acredita per experiència a l’hora d’expressar el meu criteri. I ús, aquí i ara, amb tu aquesta credencial de vivència pròpia (meditada i cuinada després de llarga reflexió sobre la meva pròpia vida), per a dir alt i clar que no existeix cap possibilitat, per petita que sigui, que en un acte prostituient on un home compra la voluntat i el cos d’una dona, ella pugui dir «NO» en Llibertat. Ni tan sols en el Triangle d’Or, on resideix el més alt nivell de prostitució quant a luxe i poder adquisitiu.
Per definició del miserable intercanvi de voluntat per diners, ella estarà sempre obligada a dir «SÍ». Sempre. Mai hi haurà llibertat d’elecció en la dona; només hi ha «llibertat d’erecció» del bagasser. I, per descomptat, mai va haver-hi ni hi haurà cap desig en ella; en ell només hi ha sexualitat tòxica, confusió interessada entre desig i dret i miserable ànsia de dominació.
Per tot això, per l’experiència i la reflexió, l’acte prostituient és, per a mi, el major exercici possible de desigualtat i submissió normalitzats d’un home a una dona. No és una qüestió de moralitat ni d’estretors; ni tan sols és un tema de lliure sexualitat. Que quedi clar que elles tenen dret a fer amb el seu cos el que vulguin, però nosaltres, els homes, NO tenim dret a comprar-lo.
Per això, estimat Víctor, jo, que ahir vaig ser bagasser, avui sóc abolicionista. Així em sent.
Víctor Sánchez: Estimat Justo, una de les frases que més vegades t’he sentit dir (i sentir) i amb la qual no puc estar més d’acord, és aquella que «la igualtat no serveix només pensant-la, escrivint-la, arrengant-la ni baladrejant-la…, que la igualtat cal sentir-la».
Traslladant aquesta reflexió al tema que avui ens porta aquí, vull explicar el moment concret en el qual «vaig sentir» (lluny del convenciment purament mental) el veritable significat del que transcendeix i s’amaga darrere de l’acte prostituient.
Fa només un parell de mesos, vaig tenir ocasió de participar en un congrés sobre violència de gènere i tràfic de dones i nenes amb finalitats d’explotació sexual. El dia anterior a la meva ponència, com sol ser habitual en aquest tipus d’esdeveniments, vam poder compartir sopar en un ambient agradable vàries de les persones organitzadores i ponents. Vam tenir també l’oportunitat de compartir taula amb una noia molt jove, filla d’una dona prostituïda que, precisament, li havia tocat intervenir en la jornada d’aquella mateixa tarda.
La raó per la qual va haver d’assistir la filla en comptes de la mare a aquest congrés és ben senzilla. La seva mare, d’edat molt similar a la meva, havia mort poques setmanes abans de forma sobtada.
En vista del xoc que això va produir dins de l’equip de dones que preparaven el congrés des de fa més de mig any i que havien aconseguit la participació i el testimoniatge crucial d’aquesta dona com un dels eixos principals per a donar veu a les supervivents d’aquesta xacra, van decidir no ocupar el seu lloc d’intervenció convidant a una altra persona. En comptes d’això, se’ls va ocórrer fer-li un breu i sentit homenatge, i convidar a una de les seves filles perquè parlés sobre ella o li comptés al públic assistent qualsevol cosa que cregués oportú. No puc parlar del que aquesta tarda es va viure allà perquè no hi vaig estar present, encara que pel que em van comptar la mateixa nit de camí al restaurant, va haver de ser molt emotiva, especial i entranyable.
El meu relat no va sobre aquesta dona ni sobre el que va haver de fer en la seva vida ella sola, sense l’ajuda de ningú, per a tirar endavant a una família nombrosa amb un esforç que nosaltres ni tan sols som capaços d’imaginar. El meu relat ni tan sols versa sobre aquesta noia que estava sopant a escassament una cadira de distància a la meva dreta, i que parlava de la seva mare amb una mescla d’orgull i agraïment tal que difícilment algun dia aconseguiré entendre en tota la seva profunditat.
El meu relat gira entorn d’aquest home de 46 anys (jo) que estava allà assegut, escoltant atentament però incapaç d’articular paraula, i sentint, potser per primera vegada en la seva vida, que la seva inclusió en aquesta xifra de la vergonya, amagava un matís diferenciador sobre el qual mai havia estat capaç ni tan sols d’arribar a pensar. És una dada evident, que no crec que sigui necessari haver d’explicar (que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions) que l’esperança de vida de les dones prostituïdes és sensiblement menor que la de les quals no es dediquen a la prostitució.
Això ens converteix als homes no només en els únics responsables de la mercantilització i explotació sexual de centenars de milers de dones i nenes només en aquest país, sinó també en els únics culpables d’esbiaixar petits trossos de les seves respectives vides. I això, en algun moment del nostre particular treball personal de desmuntar d’una vegada per sempre el model de masculinitat que ens ha portat per on ens ha portat, haurem d’aprendre a integrar-ho degudament i començar a sentir-ho de la manera que es mereix- I ser capaces també de transmetre-li-ho a altres homes, perquè al seu torn ho comencin també a sentir, i això ens porti a tombar el que potser és el major i més vergonyós privilegi masculí que existeix en l’actualitat.
Així que, avui, jo també puc dir i sentir que em sent abolicionista.
«El 39% dels homes enquestats reconeixen haver consumit prostitució en algun moment de les seves vides» Guia 2013 de l’Associació de Prevenció, Reinserció i Atenció a la Dona Prostituïda (APRAMP). Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat. Perquè ens fem una idea més concreta, estem parlant (com a mínim) de gairebé 9 milions d’homes a Espanya. I això només són els que ho reconeixen…
