Dilluns 14 de gener de 1976. A darrera hora del capvespre. El cap de l’escamot policial dona l’ordre i els nombres entren a l’església de Sant Miquel a cop de porra. El desallotjament ha començat i no dura gaire. Els obrers són trets a la força. La gent, al carrer, crida i s’enfronta a la policia. Volen pedres i cubells d’escombraries. En poques hores tot torna a la normalitat, si és que a aquesta situació se li pot dir normal.
A finals del franquisme la crisi econòmica ja era una realitat a Mallorca. L’atur, que fins a les hores havia estat en cotes mínimes, gairebé imperceptible, va agreujar-se i es va començar a percebre com un seriós problema social per part de la majoria. D’aquesta manera, la lluita contra l’atur va esdevenir una lluita més contra el règim i les organitzacions de lluita antifranquista ho aprofitaren.
“la lluita contra l’atur va esdevenir una lluita més contra el règim”
Els obrers aturats, amoïnats, acudien allà on creien que podrien trobar una solució al seu problema: la seu de la Organización Sindical Española (OSE) -també anomenat Sindicat Vertical. Així, els últims mesos de 1975 i els primers de 1976 varen ser de gran importància per a la organització dels aturats, que acudien a diari a les assemblees que tenien lloc al propi sindicat. Es tractava d’assemblees organitzades i impulsades per persones vinculades a les CCOO i que ens molts casos tenien càrrecs al propi Sindicat després d’aprofitar les eleccions sindicals de 1975 per aconseguir representació en l’anomenada tàctica “entrista”. Així doncs, va ser des de les diferents Unión de Técnicos y Trabajadores (UTT) del Sindicat Vertical des d’on es crearen i impulsaren les assemblees d’aturats. Des d’aquelles plataformes legals era molt més fàcil arribar als treballadors, que no havien de tenir por per la clandestinitat i que podien articular les seves inquietuds a través dels mecanismes legals.
Segurament per la presència de membres de CCOO a les UTT aquest moviment va tenir un caràcter molt marcat d’organització d’oposició antifranquista amb el fi últim d’avançar cap a la ruptura democràtica a través de l’agrupació dels col·lectius de treballadors, encara que fossin treballadors sense feina. I això quedà patent en les demandes que feien, ja que a la petició d’obra pública per tenir feina, també afegien demandes de tipus més social (embellir barriades), o de tipus polític (cobrar un subsidi íntegre i indefinit, descongelació salarial, fre a la inflació, construcció d’habitatges socials, llibertat de reunió, expressió i vaga, amnistia general, sindicat lliure i obrer, control de les oficines de col·locació per part de comissions de treballadors…).
D’aquelles primeres assemblees en va sorgir una comissió liderada per diverses persones, entre elles algunes molt vinculades a les CCOO com Azorín i Palomino, que estaven a la UTT de la Construcció; i Obrador, de la UTT d’Hosteleria. Aquesta comissió va anar a Madrid a principis de gener de 1976 a entrevistar-se amb els responsables de Ministeri de Treball amb les demandes bàsiques que es venien demandant de feia un temps i que ja s’han explicat.
Dia 12 de gener de 1976 la seu del Sindicat Vertical va despertar plena de gent. Els aturats havien estat convocats uns dies abans per tal de rebre notícies del viatge a Madrid de la comissió. Però els delegats no havien tornat del viatge i els intents de desconvocar la reunió no havien donat els seus fruits. Així, el delegat del Sindicat Vertical els va negar l’espai per a reunir-se i aquí va començar un dels primers conflictes oberts de caràcter antifranquista que ha perdurat dins la memòria col·lectiva illenca.
Els obrers aturats es sentiren maltractats i decidiren continuar amb l’assemblea al vestíbul i després al pati del mateix Sindicat. Això era tot un pols a l’administració franquista, que no podia ni entendre ni tolerar accions com aquella. Per això va irrompre la policia i va desallotjar als treballadors a cops de porra i va deixar diversos ferits. Els treballadors feren una manifestació i finalment es concentraren al Palau Episcopal. Després de reunir-se amb el bisbe, que els va assegurar que estava al seu costat, varen deposar la seva actitud i es varen dissoldre.
Tot i això, el dia següent, 13 de gener, el Sindicat Vertical va tornar a despertar-se ple de gent esperant notícies i per recolzar a la comissió desplaçada a Madrid. Com que no hi havia notícies, els obrers decidiren, com a acte de protesta pels fets del dia anterior i per fer sentir encara més la seva veu, anar a l’església de Sant Miquel (Palma) i tancar-s’hi a dins fins que retornés la comissió de Madrid. La notícia va córrer com la pólvora entre els obrers de tota Palma, que acudien a fora de l’Església a donar suport i fins i tot a dur queviures als tancats. Segons sembla, el vicari episcopal va pactar amb el Govern Civil que la policia no entraria al temple. Però així i tot la força pública va prohibir l’entrada d’aliments. El capvespre del mateix dia diversos delegats sindicals acudiren a l’Església, però els propis treballadors els varen negar la representativitat i decidiren mantenir el tancament. Durant tota la nit hi hagué concentracions de suport a fora de l’Església sense que la policia actués.
Dimecres 14 de febrer l’església de Sant Miquel s’havia convertit en l’epicentre polític de la ciutat. Hi hagué intents de mediació per part de diferents persones i organismes durant tot el dia. Però els aturats no deposaren la seva actitud. Sembla que a darrera hora del capvespre es va arribar a l’acord d’abandonar el tancament, ja que es va convocar una assemblea per l’endemà amb els delegats que arribaven de Madrid suposadament amb bones notícies. Però cap a les vuit i mitja del capvespres la policia va irrompre a l’església i va desallotjar a cops de porra als tancats mentre a l’exterior hi havia també càrregues policials i enfrontaments, pedres volant i corregudes davant les porres.
Al dia següent es va produir una onada de solidaritat i una gran manifestació pel centre de la ciutat baix les pancartes “Trabajo y libertad” i “Sindicato único y obrero”, entre altres. El manifest, que entregaren als delegats del Govern demanava: 1) Creació d’una comissió representativa dels aturats per controlar les ajudes que se’ls doni. 2) Creació de llocs de feina comunitària. 3) Salari mínim de 20.000 pts. 4) Sindicat únic i obrer. 5) Llibertat pels exiliats, presos polítics i sindicals (Amnistia). 6) Treball i llibertat. Tota una declaració política i de ruptura.
Després dels successos de l’església de Sant Miquel els aturats varen seguir organitzant-se i fent assemblees multitudinàries -amb més de 1000 persones moltes vegades. Unes assemblees i un moviment que tenia un component molt clar de lluita antifranquista, que tenia molt clar que res es podia esperar d’un règim que estava en decadència i al que calia acabar de tombar a través de la mobilització constant i legítima en tots els fronts que es pogués. I hi havia poques coses més legítimes que demanar feina.
Aquest article forma part d’una col·laboració mensual amb el Grup d’Estudis Llibertaris, Els Oblidats. Pots llegir tots els articles de la secció aquí.