Avui és el dia. Després d’anys de procés, ha arribat el dia de veure com es desenvolupa el que està cridat a ser el referèndum per la independència de Catalunya. A Mallorca hi hagut mobilitzacions durant les darreres setmanes baix la ‘Coordinadora d’Entitats per la Llibertat’. Vam poder veure la setmana passada concentracions a disset municipis de les Illes, una rebuda a Rajoy i una manifestació que omplí el Born de gent en defensa de la llibertat d’expressió, el dret a l’autodeterminació i mostrar solidaritat amb el poble català.
Hem decidit demanar l’opinió a un grapat d’activistes d’aquí, provinents de diferents àmbits, per saber com es viu des de Mallorca i què se’n pensa. Hem fet les mateixes preguntes a totes, són les següents:
1. Si poguessis votar, aniries a votar? Què votaries?
2. És el referèndum d’autodeterminació que haguessis desitjat? Per què?
3. Fa 20 anys, poca gent preveia que a Catalunya es pogués arribar a la situació actual. Creus que se’n pot fer un símil amb Mallorca? Quins canvis en el discurs o les pràctiques creus que s’haurien de donar per iniciar un procés així?
4. A Mallorca, històricament hi ha hagut un sentiment de pertinença a la pròpia illa bastant fort. Creus que seria adient o convenient repensar-lo des d’una altra òptica?
Macià Blàzquez, professor de la Universitat de les Illes Balears i membre del GOB
1. M’agradaria molt que votar servís per a qualque cosa. Perquè massa sovint em tem que ens “deixen” votar amb la seguretat de tenir-ho tot fermat, i ben fermat. La democràcia és qualque cosa més que dipositar el nostre dret en les persones que fan de “polítics”. Tot això per dir que és clar que aniria a votar! Tenim el dret a decidir i, per a mi, l’autodeterminació és un dels bàsics. En el cas dels Països Catalans, la imposició de l’estat és sovint colonial i s’alimenta de molta intransigència. Dit això, som més partidari de trencar fronteres que d’aixecar-les.
2. M’he referit ja als Països Catalans, que és una realitat que no recull la constitució del 78. D’aquí que jo l’hagués volgut, per aquest i molts d’altres temes, d’un àmbit territorial diferent.
3. Diàleg i democràcia d’arrel són les millors fórmules que a mi se m’ocorren. Aprofundir per aquí. No només amb la qüestió nacional. Altres problemes socials i ambientals pens que són més greus: l’explotació laboral, la despossessió dels espais de vida quotidiana (desnonats de les cases per especular i allotjar turistes, segregats per raó de classe social, desplaçats per reservar l’accés als recursos naturals per a uns pocs privilegiats…), la insostenibilitat ambiental que es demostra amb el canvi climàtic o el drama del consum de combustibles fòssils per al transport de mercaderies i persones (parlem aquí de turisme també!)… Són prou motius per demanar diàleg, Política (en majúscules), democràcia i dret a decidir.
4. Pens que és important que cadascú defineixi la seva identitat de forma clara, perquè pens que això és important per a construir comunitat. Especialment arrelada en l’empatia, la solidaritat i el compromís amb un futur col·lectiu millor. Això és especialment, pens, identitat de classe social. Sense, per això, deixar d’estar compromès amb la cultura o la llengua. Andreu Nin em serveix com a referent en aquest sentit.
Marina Llobera, professora de l’IES Santa Margalida, regidora d’Alternativa per Pollença i membre de l’Assemblea de Docents
1. Aniria a votar i votaria sí. Però també a defensar col·legis i urnes.
2. No, pel que fa als dubtes que es generen a causa de la persecució policial i judicial. Però sí pel que suposa d’empoderament i autoorganització popular. La gent s’ha organitzat, autònomament, per encartellar, per informar, per defensar els col·legis, amb els seus cossos, amb les seves mans. I això ha fet que sigui un referèndum del poble, de la gent. Precisament, per això mateix és imparable.
3. No ho crec, les diferències amb Catalunya són moltes (en l’àmbit històric, pel pes demogràfic sobre el conjunt de l’Estat, per la importància de la cultura associativa i cooperativista…).
No tenc ni m’atrevesc a donar cap recepta sobre com s’hauria de fer. En tot cas, pens que la defensa del territori, de la terra, és un espai interessant per tal d’articular un sentiment col·lectiu que pugui donar lloc a alguna cosa, més que no les qüestions culturals.
4. És veritat que hi ha hagut un sentiment de pertinença a l’illa bastant fort, però en moltes ocasions, encara ara, excloent. Per exemple, tenc alumnes mallorquins, que no consideren mallorquins a companys seus de classe que han nascut aquí, malgrat que els seus pares siguin de Sevilla o del Marroc. I aquests, lògicament, difícilment se senten mallorquins. Això és evident que s’ha de canviar.
M. Antònia Font, presidenta de la FOLC (Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalana)
1. Sí, amb un peu davant l’altre, i més ara que el govern de l’estat espanyol ha volgut prohibir-ho. A la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Jo votaria que sí. El desig de tornar a ser una nació lliure és molt gran. Si Catalunya esdevé independent, la llengua catalana té més possibilitats de sobreviure a una part del territori. I així com són els catalans, estic segura que se’n sortiran i que sabran resoldre les dificultats que se’ls presentin.
Amb Espanya no podem progressar. Jo sempre dic que el govern espanyol, sobretot el del PP -però no l’únic-, practica l’assetjament institucional. Un maltractament institucional cap a Catalunya i cap a la resta dels Països Catalans. Negació del diàleg, espoli fiscal, atacs a la llengua i cultura catalanes, ofegament econòmic, entrebancs al progrés, negar-se a cedir la gestió dels aeroports, impedir la construcció de vies per trens d’alta velocitat que faciliti el corredor mediterrani… El poble de Catalunya sap qui és i com vol estar al món. Sap com vol organitzar-se socialment, políticament, sap com resoldre allò que els afecta, com es vol relacionar amb la resta de pobles del món. Catalunya, cansada d’autoritarismes i menyspreus, sap qui és, d’on ve i cap a on vol anar. Catalunya vol ser lliure i madona de les seves pròpies decisions. Si pogués votar, votaria SÍ. Els que no hi podem votar, ara, els feim tot el suport que podem. Des de fora denunciam l’assetjament al qual l’estat vol sotmetre Catalunya, defensam la democràcia i cridam: Per uns Països Catalans units, visca Catalunya lliure!!
2. És el referèndum que tenim i el que ha estat possible i la veritat… avui dissabte horabaixa, just hores abans que s’obrin els col·legis electorals, podem dir que som davant un moment històric únic. He vist altres referèndums però no n’he vist cap on hi hagués una voluntat tan clara i compartida de fer-lo entre els representants polítics de la ciutadania i el poble. La gent del carrer hi té un paper molt important en aquest referèndum i s’hi ha implicat totalment malgrat les amenaces d’un govern que funciona encara amb el combustible del franquisme.
El govern espanyol (PP) -que compta amb el suport del PSOE- i els satèl·lits més dretans i estantissos de l’estat treballen perquè es prohibeixi el referèndum, difonen mentides, amaguen veritats, fins i tot amaguen legislació pròpia de l’estat i legislació internacional que avalen la legalitat de l’autodeterminació… i ho fan també amb mitjans de comunicació afins als seus interessos econòmics i de poder, desinformant la població. Diaris, emissores de ràdio, tertúlies televisives, informatius esportius … criminalitzen el referèndum, criminalitzen la democràcia…
Veim, per tant, un total desconeixement de la realitat social de Catalunya i de com bateguen els cors de les persones que viuen i treballen allà. Persones vingudes de moltes altres parts de l’estat i del món, que ja se senten membres de la societat catalana i que volen exercir el seu dret a vot per dir SÍ o per dir NO. I això hauria de ser possible en una societat que es vulgui dir practicant de la democràcia. Francament, el model del 78 és a punt de passar per ull, fa aigua de per tot i el millor d’aquest referèndum és que ha fet que els del govern del PP i alguns altres Ciudadanos… es llevin la careta i es faci més visible davant els ulls del món com practiquen el feixisme. Cosa que nosaltres ja sabíem!
3. Fa 20 anys -i en fa 300- que Catalunya somia que recupera la seva llibertat, les seves institucions, la llengua i cultura, la sobirania plena, la independència i que pot relacionar-se amb el món com ella sap que pot fer-ho, amb una mirada ampla, generosa, creativa i amb oportunitats per a tothom. Estan molt cansats de no poder progressar. Catalunya veu un futur millor per a tothom i veu que Espanya no l’hi deixa assolir, ni tan sols iniciar el camí. S’han cansat. Han dit basta. Han demanat diàleg. No els han volgut escoltar. Idò partim. Han estat persones fermes. Han estat persones clares, valentes. Molt valentes. Saben el que volen. Ho han demanat ben demanat. I els han donat el NO per resposta mil vegades. Això ha provocat que cercassin una sortida i ho faran junts i al mateix temps. Es lleven ben prest cada dia conscients que, junts, són un país imparable. I ho són perquè són feiners i constants.
I nosaltres què podem fer? Quins canvis s’han de produir per avançar cap a formar part d’una república solidària, feminista i d’esquerres? En primer lloc Mallorca podria mirar al seu costat, a banda i banda. Podria reconèixer el potencial que tenen Menorca i les Pitiüses. I Menorca i les Pitiüses el que té Mallorca. Podríem mirar-nos, valorar-nos i reconèixer-nos en la nostra diversitat. Mentre no tinguem cadascú el seu propi parlament, si hem de fer res, ho haurem de fer junts. Juntes totes les illes amb els seus representants polítics.
En segon lloc les persones que vivim i treballam a les illes, parlem la llengua que parlem i vinguem d’on vinguem, hem de prendre consciència de l’espoli fiscal que patim, que condiciona la qualitat dels serveis públics, sobretot educació i sanitat, l’atenció a persones dependents, l’ocupació, els mitjans de comunicació públics, l’habitatge, la cultura, l’oci i el lleure, també els transports i les carreteres… hem de ser conscients també del tracte colonial que rebem, la falta d’inversions per part de l’estat…
En tercer lloc hem de conèixer la nostra història. Saber qui som com a poble i com som. I reconèixer el potencial que tenim. Continuar per omplir-nos d’autoestima. Hem de marcar-nos uns objectius, hem de bastir un projecte amb la participació i el consens de la major part de la gent possible, hem d’acollir tothom, hem de tenir un projecte social inclusiu, obert, que pugui ser bo per a la majoria, que doni oportunitats a tothom que redueixi les desigualtats socials, que treballi pel bé comú. I sobretot que puguem comptar amb unes persones que ens representin a les institucions, que parlin clar, estiguin preparades i siguin honestes i molt valentes!
4. Sí, és una molt bona pregunta i molt oportuna. Jo crec que fer mallorquinisme durant aquests anys de postfranquisme -hi ha moments que encara pareix que som al franquisme-, també anys de silencis, però de construcció del País després de l’ermàs dels 40 anys de dictadura, ha estat positiu fer mallorquinisme i era necessari fer-ho. La feina que han fet moltes persones, i algunes de ben significades, ha estat molt lloable, sense elles ara no seríem on som. La meva experiència, però, m’ha duit a fer feina amb persones i entitats de totes les Illes i de la resta dels Països Catalans. He pogut comprovar que hi ha moltes complicitats i el sentiment de ser un sol poble. També he trobat el desig que aquesta nació cultural catalana que compartim ara, pugui arribar a esdevenir, amb el temps, nació política si així ho decideix, pacíficament i democràtica, el poble de les Illes Balears.
Maria de Lluc Forteza, militant de l’EIM (Esquerra Independentista de Mallorca)
1. Sí, sí. Encara que no sigui el referèndum ideal i encara que no inclogui el nostre territori. En cap cas puc tenir una opinió en contra d’aquest, ja que totes les passes que suposin deslligar-se d’un estat opressor com ha estat històricament l’Estat espanyol, són positives i és molt important “aprofitar-les” perquè poden crear precedents.
2. No és el referèndum desitjable per molts de motius. Principalment perquè només fa referència a uns dels territoris dels països catalans i per tant no s’ha desenvolupat des d’una visió d’unitat entre les diferents zones de parla catalana.
Per una banda, pens que es tracta d’un referèndum que respon a la voluntat del poble català però que en part ha estat impulsat per un govern que no garanteix que la possible independència sigui una ruptura, no només amb l’estat espanyol, sinó també amb les polítiques o accions al servei de les grans empreses o del capitalisme en general. Així com la necessitat de la creació d’un nou estat des d’una perspectiva feminista que rompi amb el sistema patriarcal.
Per altra banda, és cert que és desconcertant en quins termes es desenvoluparà aquest referèndum i quines en són les garanties. Però també és cert que el que s’ha produït aquestes darreres setmanes evidencia encara més l’herència franquista de l’estat espanyol, augmentant la “legitimitat” del sentiment independentista.
3. Crec que fer-ne un símil és una mica agosarat, ja que les realitats del Principat de Catalunya i de Mallorca són molt diferents i la situació actual de Mallorca tampoc és la mateixa que fa 20 anys al Principat, així com l’evolució tampoc tendria perquè ser la mateixa. La realitat de Mallorca és complexa, ja que existeixen sensibilitats molt diferents. Un clar exemple en seria la llengua, principalment existeix: un sentiment catalanista que defensa la unitat de la llengua i l’ús d’aquesta en tots els contextos, el gonellisme que divideix aquesta unitat i tendeix a fer-ne un ús en l’àmbit més col·loquial, l’espanyolisme que no reconeix la llengua catalana com a necessària i exalta l’ús del castellà en detriment del català. També existeixen catalanoparlants que no duen a terme una defensa política de la llengua i que en fan un ús pel simple fet de ser-ho.
Un altre factor important podria ser la inexistència de cap formació política que es reconegui com a clarament independentista, tendint a discursos de caràcter més regionalista que no promouen una ruptura real.
Tot i això, com ja he comentat, aquestes experiències poden crear precedents tant en l’àmbit polític com pel que fa a encoratjar a territoris com el nostre.
4. És cert que existeix aquest sentiment de pertinença que es veu reflectit en algunes lluites com la defensa del territori o en la lluita duta a terme contra el til, però pens que en algunes ocasions es veu desvinculat del que és polític i s’entén com un tret o característica illenca que no es materialitza o no es tradueix amb un sentiment identitari relacionat amb la catalanitat. Per tant, és complicat trobar la fórmula per vincular o fusionar aquest sentiment de pertinença amb un sentiment de Països Catalans. No es tracta de res estrany, ja que l’espanyolisme, en totes les seves formes, ha dedicat molt temps i molts esforços a dividir i desconnectar aquests territoris diversos però enllaçats per una cultura, una llengua, etc.
La defensa de la sobirania, no només com a poble, sinó de totes les sobiranies per lluitar en contra del que ens oprimeix (com a dones, com a classe, etc.) i per treballar en pro d’allò que necessitam, és una bona òptica o perspectiva des de la qual articular-se per construir lligams i xarxes que fomentin aquest sentiment de poble.
