Mallorca es convertí en un dels llocs de l’Estat espanyol on hi germinà un considerable moviment obrer i un incipient feminisme arran de l’arribada de les idees de la Primera Internacional (creada a Londres el 1864).
Aquest moviment no es produí perquè sí, sinó que va ser fruit d’uns treballs previs que tingueren com a objectiu sembrar les idees republicanes i socialistes. Ara, gràcies a les noves mirades que s’han fet recentment sobre la història de les Illes Balears podem apreciar com des de la meitat del segle XIX arriben noves idees emancipadores a l’illa de Mallorca. A mitjan segle XIX trobem veus que es van aixecar contra els poders tradicionals: la monarquia, el clero i les classes benestant –noblesa i alta burgesia-. No ens estendrem a parlar dels primers republicans mallorquins com Joan Baptista Picornell (que el 1795 participà a la revolució de San Blas) o Antoni Ignasi Cervera, a qui els anarquistes de la Revista Blanca en l’efemèride de la seva mort el recordaven com un dels fundadors de les escoles obreres i populars de Madrid. D’alguna manera, el pensament d’aquests homes, amb una trajectòria fora de Mallorca, era prou coneguda entre els mallorquins (i potser algunes mallorquines) i malgrat la clandestinitat es crearen escoles obreres i es divulgaren les idees republicanes i socialistes. El més llegit degué ser l’utòpic Charles Fourier, autor que havia influït molt en el pensament de la colònia de mallorquins com Cervera, que es trobaven a Madrid en el decenni dels anys cinquanta i que foren membres i fundadors de la societat secreta Los Hijos del Pueblo.
Per aquest motiu, a les societats secretes, a les escoles obreres o bé als cafès i tavernes de Palma també es començava a parlar d’igualtat entre homes i dones tal com defensava Fourier. No és d’estranyar doncs, que a Mallorca un cop esclatada la Revolució de 1868 les dones s’unissin als seus companys i participessin activament en les protestes i manifestacions. Aquest fet, esdevingué tot un nou món per una societat mallorquina que es trobava en canvi. Aquests canvis no foren ben païts pels poders tradicionals, que res ja no podien fer per aturar les demandes del poble. Així durant els sis anys que durà el Sexenni Democràtic (1868-1874), en el qual s’establiren llibertats bàsiques com la llibertat d’expressió o la llibertat d’associació (fins aleshores prohibida), es teixí un important primer moviment obrer. Per altra banda, aquest corrent també entenia de l’opressió que patien les dones, per això animaren les seves companyes a organitzar societats obreres contra l’explotació capitalista.
Però les dones, ja el 1869, moment en qual es creà el Centre Federal de Societats Obreres (CFSO), no necessitaven anar de la mà dels seus companys sinó que elles mateixes organitzaren les seves pròpies societats i prengueren autonomia de les seves lluites. Per una banda, lluitaren contra la desigualtat que suposava ser dona, ja que s’havien de veure tota la seva vida sotmeses al seu pare o marit i, per altre costat, compartien la lluita amb els seus companys contra l’explotació a la fàbrica. Ambdós, estaven d’acord que el camí cap a l’emancipació tenia un important obstacle, que era l’Església catòlica, un dels grans poders que vetllava per controlar i manipular la meitat de la població. Les dones patien una manca d’educació, només se’ls ensenyava a ser bones esposes i mares, amb prou feines eren escolaritzades i l’educació que rebien anava encaminada a conèixer les labors de la casa i la cura dels fills. Aleshores, la ignorància era aprofitada per l’Església catòlica, que exercia una gran influència sobre elles.
Segell del Centre Federal de Societats Obreres de Palma.
A partir d’aquí, les crítiques i reivindicacions que es feien des de les societats obreres i premsa de caire anarquista (i també la federal) anaven encaminades a combatre l’Església catòlica, a reivindicar una millora en l’educació de les classes obreres i populars i també a donar instrucció a les dones. Amb aquest context social de canvi, aparegueren nous espais com són els casinos republicans, en els quals sobretot la petita burgesia i les classes obreres participaren de debats, lectures, formació a través de xerrades. D’altra banda, també crearen escoles als seus locals enfocades tant per a nins com per a nines i també per a adults. A més d’obrir-se casinos arreu de Palma i a tots els pobles on hi havia organització republicana, també fou ben important l’obertura del Centre Federal de Societats Obreres, espai des d’on actuaren els anarquistes de l’AIT.
Els anarquistes sempre varen fer una passa més enllà i van ser els primers a establir una escola mixta, és a dir, mesclaren nins i nines dins una mateixa aula. Un avanç que des de la historiografia més oficialista sempre s’ha atribuït als homes de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) i que, en aquest cas, el mèrit a Mallorca, se l’han emportat republicans burgesos com Alexandre Rosselló i Pastors o Guillem Cifre de Colonya. Ambdós, a la dècada dels vuitanta, van obrir uns importants centres educatius trencadors que amenaçaven el monopoli educatiu del qual gaudia l’Església. Però, cal tenir present l’antecedent format el 1872 quan s’organitzà una escola mixta dintre de la Federació Local de Palma. De ben segur que el grup organitzador era el que havia passat per l’Escola Democràtica Federal, una escola creada pels federals el 1869 a Palma i en la qual hi participà com a secretari Francesc Tomàs Oliver. Poc després, com és ben sabut, aquest abandonà les files republicanes (maig de 1870), deixà l’escola i trencà els vincles amb els federals. Aleshores, aquest mateix grup, el qual també girava al voltant del setmanari El Obrero (1869-1870) es decantaren per la Internacional anarquista. Una Internacional que a partir d’aquell moment agafà volada. Tanta embranzida va prendre, que el 1870 ja va ser capaç d’organitzar 23 societats obreres i que va participar activament al Congrés Obrer de Barcelona del juny de 1870. La reacció no tardà a arribar i els governs de torn s’encarregaren de fer caure el pes que anava prenent la Internacional a ciutats com Palma. Una organització que tot ho qüestionava i que no tots els que es posaven sota la màscara del federalisme feien comptes tolerar. Per això un dels governs més durs, en el cas de Mallorca fou el de la Primera República, que reprimí els seus antics companys. Ara bé, les forces repressores feia temps que actuaven a Mallorca i ho feien de la mà de governs monàrquics liberals. Per exemple, el 1871 l’epidèmia de la febre groga i la repressió a nivell europeu dels fets de la Comuna de Paris reduïren considerablement el paper dels anarquistes. Aquest col·lectiu no reviscolà fins el 1873, en un marc favorable per l’associació i reivindicació social i obrera. Per aquest motiu, prepararen la Revolució Social, que era el seu fi. Els obrers i les obreres mallorquines tenien clar que aquesta revolució s’havia de fer conjuntament, per això dins la Internacional mallorquina es clamà a favor de l’emancipació social ja que s’entenia que amb aquesta també havia d’arribar l’emancipació de les dones.
Les internacionalistes mallorquines i l’organització de societats obreres femenines
De les 23 societats obreres mallorquines que hem esmentat, sols dues eren de dones. Però així i tot, hi hagué intents de crear-ne d’altres. Entre elles tingueren un fort paper les cosidores, que des de ben prest, el 1870, organitzaren la societat obrera La Virtud Social. El 1873 se li uniren les esparteres (març 1873) i amb anterioritat havien sorgits intents per organitzar una societat femenina del món de la sabata, impulsada sobretot pels seus companys. També apunt estigué d’organitzar-se el 1873 una altra societat de dones, la Sociedad de Obreras Aparadoras, però el cop d’estat de Pavía (gener 1874) acabà de posar fre a qualsevol intent d’organització obrera. A partir d’aquí la Internacional fou prohibida i patí represàlies.
les obreres van estar molt actives dins la vida política mallorquina
La Virtud Social fou la societat femenina de més recorregut. Es va constituir el febrer de 1870 i el març El Obrero anunciava que quedava fundada dintre del CFSO i adscrita a l’AIT. La seva trajectòria fou intermitent, estigueren actives fins el 1871, moment en el qual la repressió per la Comuna de París i l’arribada de l’epidèmia de febre groga a la ciutat impediren continuar la seva tasca. Però, aquesta tasca va ser represa el 1873 dins el marc de la República. En qualsevol cas, La Virtud Social es convertí en la primera organització obrera exclusivament femenina a Mallorca, fet que suposava el trencament amb tot allò existent fins al moment. Un cop organitzades, lluitaren juntament amb els seus companys per aconseguir acabar amb el capitalisme i aconseguir la redempció dels obrers, entenent que la formació i la instrucció eren els pilars fonamentals que ajudarien a produir aquesta transformació de la societat. Així, durant aquests anys, les obreres van estar molt actives dins la vida política mallorquina: organitzaren vagues, participaren en les manifestacions contra les quintes, denunciaren de la mateixa manera que els seus companys l’explotació que patien a la fàbrica, protestaren pel miserable salari que guanyaven i per les llargues jornades de 12 hores que realitzaven i també reivindicaren millores en la seva instrucció i formació. Per elles la solució passava per lluitar contra l’Església que exercia un control sobre les dones i la seva educació. Creien que només amb un ensenyament basat en la raó es podria canviar l’ordre social i s’acabaria amb les classes socials, la teocràcia i l’estat. A més, tingueren temps per denunciar la prostitució. D’aquesta manera van ser, segurament, un dels primers col·lectius en plantejar-se de manera seriosa el problema a Mallorca.
Per exemple, una de les manifestacions més importants contra les quintes, que va tenir lloc a Palma l’abril de 1870, va ser encapçalada per aquelles dones. Això no ens ha d’estranyar gens ja que les dones de les classes populars, les mares més concretament, eren les que més patien veient els seus fills marxar a la guerra (que era sinònim de marxar a la mort, per això les quintes eren també conegudes com el tribut de sang). També és coneguda la implicació de les dones en els fets de la Revolució de Setembre a Palma. Això convertí les dones en un dels col·lectius que més es manifestà i féu seu el crit “¡Abajo las quintas!”.
de la societat de cosidores La Virtud Social
i més endavant fou mestra a l’escola
de la Unió Obrera Balear.
Sobre qui eren aquestes primeres dones lluitadores contra el patriarcat i el capital, hem de dir que poca cosa sabem del conjunt de persones que integraven societats com La Virtud Social. Tot i que, poc a poc podem anar filant més sobre algunes de les seves militants com Josefa Sánchez, que n’era la presidenta, o Francisca Vidal. Tant l’una com l’altra sembla que eren mestres. Josefa Sánchez es va treure el títol de mestra a Palma el 1873 i en el cas de Francisca Vidal no hem pogut esbrinar on es formà i quins estudis tenia, però sabem que a la dècada dels vuitanta fou la mestra de l’escola de nines nascuda dins la mútua i cooperativa Unió Obrera Balear (UOB). Les seves filles, Francisca i Antònia Mateu, sí que estudiaren magisteri a Palma i obtingueren el títol el 1900 i ajudaren a formar els obrers i les obreres associades a la UOB.
Fos com fos, ambdues compaginaven la feina de modista amb els estudis. En el cas de Josefa Sánchez, procedia de Cadis i no sabem els motius que la van empènyer a traslladar-se a Mallorca, però el 1873 s’examinà a la Normal de Mestres de Palma i es va treure el títol de mestra. El mateix perfil tenia una de les internacionalistes del moment: Guillermina Rojas, una mestra que es guanyava la vida com a modista. Guillermina primerament havia organitzat l’Associació Republicana Mariana Pineda a Cadis i més endavant marxà a Madrid on abraçà les idees de l’anarquisme i participà activament dins la Federació madrilenya.
En el cas de Sánchez, un cop finalitzat el període del Sexenni no tornem a trobar més notícies sobre ella, ni molt menys sobre la societat obrera de modistes que amb l’entrada de la Restauració borbònica va ser prohibida. Sens dubte devia ser una dona ben formada i el seu treball a la fàbrica li permeté obtenir independència per emancipar-se sense haver de passar pel control d’un pare o d’un marit. D’alguna manera coneixia els antecedents de les conciutadanes gaditanes, les quals als anys cinquanta decidiren emprendre la redacció d’un diari, El Pensil Gaditano, de tendència fourierista. També, possiblement coneixia i tenia relació amb Guillermina Rojas, la qual com ella havia residit durant la seva infantesa i adolescència a Cadis.
En aquell món de clandestinitat les dones participaven en lògies maçòniques i eren ben presents dins el món espiritista
Mentre que Vidal procedia d’una família de modistes i paral·lelament s’anà formant per més endavant donar classes a les nines i dones adultes. La seva germana Isabel també l’acompanyava en les seves tasques docents. Dins el món de la lluita en el qual s’havia submergit Francisca Vidal, segurament hi influí l’emparellament amb el líder intransigent Fèlix Mateu Domeray, qui el 1873 havia llançat el setmanari El Cantón Balear i el 1881 es convertí en una de les ànimes del projecte de la Unió Obrera Balear, que arreplegà als federals intransigents i als anarquistes. Josefa ja no hi era, però Francisca continuava al capdavant de la lluita feminista i obrera, per aquest motiu formà part de la Junta de Senyores que el 1883 intentà organitzar un Congrés Nacional Femení. Dins aquella Junta de Senyores hi prengueren part les esposes dels principals líders federals i anarquistes com Francesc Roca o Sebastià Alorda que mantingueren viva la flama anarquista els decennis dels 80 i 90 del segle XIX. Amb els anys, però, guanyà terreny la via reformista i deixà en segon pla la revolucionària. Ara bé, malgrat la feblesa del vessant més transformador, a Mallorca es conservà i fou força importat aquest espai d’homes i dones que reivindicava la igualtat. En aquell món de clandestinitat les dones participaven en lògies maçòniques i eren ben presents dins el món espiritista que s’obria pas i que d’alguna manera aixoplugava la societat Unió Obrera Balear.
Retornant a La Virtud Social, sabem que en un primer recompte tenia 56 afiliades i més endavant augmentà fins a 71 (tot dins l’any 1870). Mentre que cap al març de 1873, un cop reorganitzada l’entitat tenia 60 obreres afiliades. Tot i l’anonimat de la majoria d’aquestes dones, no hi ha dubte que varen ser pioneres en el seu temps. Les seves reivindicacions eren de les més avançades, per això tal vegada ben aviat entraren en contacte amb les obreres internacionalistes de la península. Establiren contacte amb la madrilenya María Rodríguez Fernández, del diari internacionalista La Solidaridad, la qual felicitava a les mallorquines per la seva tasca. També Elisa Huigon de La Federación de Barcelona adreçava una carta a totes les que ella considerava capdavanteres de l’emancipació femenina, aquestes eren: Maria Rodríguez, de Madrid; Modesta Periu, de Saragossa; Narcisa de Paz, de Granada, i anomenava Josefa Sánchez, de Mallorca. Huigon militava a l’Ateneu Català de la Classe Obrera, un ateneu que des de 1865 mantenia estrets lligams amb els primers socialistes i cooperativistes mallorquins com Benet Seguí Ros.
També s’ha de tenir present el paper de la dona en la xarxa clandestina, sobretot a partir dels fets de la Comuna quan l’AIT va ser il·legalitzada. En el cas de Mallorca hi jugà un paper clau, Joana Maria Palmer. Per exemple la seu de l’escola i la biblioteca era la seva casa. Ja durant la Primera República, aquesta mateixa casa es convertí en la seu de la Federació Local de Palma. A més era on es rebia el correu postal dirigit a l’AIT i el punt des d’on es distribuïa l’obra Lo que es el partido republicano (al carrer Pietat, 15 de Palma). Tot, coincidint en el moment en què Francesc Tomàs es trobava a Alcoi. De Palmer no hem pogut localitzar més informació i no sabem si era la companya o filla d’algun membre de la Internacional mallorquina, pel que sembla tampoc pertanyia a les societats obreres femenines organitzades.
Per acabar, cal tenir present que a altres indrets no succeí el mateix que a Mallorca on les reivindicacions de les dones dins les pròpies organitzacions anarquistes no foren tan ben acollides. El fet que a Mallorca hi hagués homes que participessin activament en la lluita per l’emancipació de la dona, ja fos donant suport a la seva causa o intentant crear nous col·lectius femenins, segurament ajudà que -tan prest com en els temps del Sexenni- les dones de Palma es convertissin en un referent a nivell d’Espanya. També, segurament, va propiciar que el 1883 organitzessin un Congrés Nacional Femení, el qual es difongué per les xarxes de la maçoneria i del lliurepensament, moviments propers als corrents del republicanisme i de l’anarquisme.
La manca de premsa anarquista, de després de 1874, impedeix que poguem refer la història de les anarquistes fins a l’aparició de El Rayo (1912-1914). Tot i així, pel que fa als inicis del segle XX, hi ha pocs estudis on s’examini el paper de l’anarquisme i de la dona a les Balears. Esperem, doncs, que en breu aparegui algun estudi que ens aporti més llum sobre aquestes primeres revolucionàries.
- Els antecedents de la llibertat d’associació es remunten al març de 1854, abans del triomf del cop d’estat progressista, moment en el qual a Barcelona es visqué una agitació obrera. Els treballadors reclamaren al capità general la llibertat d’associació, legislació laboral i l’arbitratge de l’Estat en els conflictes socials. Més endavant el 2 de juliol de 1855 es va declarar una vaga general –la primera d’Espanya- que durà fins al dia 11. Es demanava el reconeixement legal del dret d’associació, però no s’aconseguí. Arran del triomf de la Revolució de 1868 s’establí el dret d’associació obrera.
- Això en el cas de Mallorca. La propaganda en favor de la incorporació de la dona a la lluita obrera es veu sobretot a través del setmanari El Obrero, portaveu del Centre Federal de Societats Obreres i que estigué encapçalat pel grup lligat a la Internacional anarquista.
- El CFSO es creà cap el 1869 i estava situat al Casino Republicà i en els seus inicis romangué molt influenciat pel republicanisme federal, però ja els primers mesos de 1870 el Centre s’adherí a l’AIT.
- El gener es crea una escola al local de la Federació Palmesana, La Federación, 28-01-1872.
- El paper d’aquest col·lectiu ha estat analitzat al llibre Dissidències. Història i “Cultura Obrera” a la Mallorca contemporània. Un llibre elaborat pel Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats, publicat el 2013 i que compta amb un capítol dedicat a Dones, feminismes i anarquismes on s’hi pot llegir l’article “La societat obrera de costureres La Virtud Social (1870-1873). Els precedents de la lluita per l’emancipació de la dona a Mallorca”.
- Al Boletín de la Federación Regional Española (Alcoi), 15-03-1873, es deia: “se está organizando activamente una sección de obreras aparadoras”.
- Alertaven mitjançant El Obrero que moltes dones joves es veien obligades a exercir la prostitució.
- Hi ha alguns estudis interessants sobre Guillermina Rojas com el que féu Gloria Espigado: ESPIGADO, G.: “Experiencia e identidad de una internacionalista: trazos biográficos de Guillermina Rojas Orgis”, Arenal, 12, (2005), p 255-280.
- La junta de La Virtud Social estava composada per: Josefa Sánchez, presidenta; Francisca Gayá, vicepresidenta; Bárbara Gayá, tresorera; Maria Sánchez, comptadora; la secretaria Francisca Desclaus; la vicesecretària Catalina Picó i les vocals Magdalena Mulet, Magdalena Alemany, Francisca Aguiló i Francisca Vidal.
- Se sap que el 1865 set catalans d’aquest ateneu visitaren l’illa de Mallorca per ajudar els malalts de l’epidèmia de còlera que patí la ciutat aquell any. Entre aquest grup titllat de radical segons les fonts mallorquines hi viatjava una dona. Era Elisa Huigon? Calen més estudis també sobre les internacionals catalanes per donar resposta a aquest buit d’informació.
