“Definesc la no-violència com un intent d’imposar una forma única de lluitar”

U d’octubre, tres d’octubre, dies recordats per una forta desobediència i accions amb molta combativitat. A la Fira del Llibre Anarquista de Mallorca parlam amb Peter Gelderloos, activista convidat a la fira que no es considera un investigador peró que ha reflexionat molt sobre la no-violència, les tàctiques de lluita i les lluites emancipadores i ho ha plasmat als llibres “Com la no violència protegeix a l’Estat” i “El fracàs de la no violència”. No vol definir la violència, no creu que sigui el debat. Prefereix parlar d’accions alliberadores segons el context de lluita en cada cas i, sobretot, expressa la necessitat d’una diversitat de tàctiques per un èxit en els objectius d’un moviment que pregona una emancipació social. Parlam de les tàctiques, del context català, dels anarquistes i el seu paper al procés i de les bases independentistes.

…

Veim com en mitjans, al govern o també activistes usen el terme de violència amb facilitat. Als teus llibres i xerrades comentes que el debat sobre la definició de la violència o la no violència és absurd i moralista i que sols beneficia als poderosos. Perquè ho interpretes així?

Per diversos motius. El concepte ‘violència’ és molt ambigu. Té un significat diferent per a cada persona. Els mitjans de comunicació, la policia, els polítics o altres institucions amb molt de poder per incidir en els nostres discursos sempre tiren cap a una definició interessada del què és la violència, totalment desconnectada de si fa mal a les persones.

El concepte ‘violència’ és molt ambigu. Té un significat diferent per a cada persona

Qualsevol cosa que està fora del normal és molt més fàcil tatxar-la de violència perquè la paraula té un fonament més emocional o moralista. No és una paraula gens precisa, no ens aporta cap precisió analítica en el moment de valorar les nostres tàctiques. Jo prefereixo parlar sense eufemismes de si una tàctica o una situació és combativa, il·legal, contundent, conflictiva, etc. Hi ha accions que són molt il·legals però que no són perilloses o combatives, o a l’inrevés. Hem de ser més concrets alhora de valorar les nostres accions i no hauríem d’usar un terme que ja de per si utilitza tant l’Estat o les institucions de poder per a crear una idea del que és normal, del que és acceptable.

Violència i no-violència són termes ambigus i confusos, què podem fer per aclarir-los o canviar-los el significat?

A mi no m’interessa ni defensar la violència ni considerar-me partidari d’ella perquè no crec que això tengui gaire sentit. Parlo d’una diversitat de tàctiques dins lluites heterogènies antiautoritàries que també són molt diferents d’altres conceptes com el camí de la lluita armada, l’estratègia de partits vanguardistes, el nihilisme o el terrorisme. Són coses molt diferents i si entram en la dicotomia de la no violència ens obliguen a defensar coses amb les qual no estam d’acord com podria ser el terrorisme, que sí era una estratègia de la lluita obrera de fa 100 anys però que en l’actualitat és fonamentalment l’Estat o organitzacions proto-estatals -com podria ser l’estat islàmic- qui utilitza aquestes pràctiques terroristes. Això no m’interessa, l’estratègia de partit vanguardista tampoc. A mi m’interessen lluites descentralitzades, heterogènies, en les quals s’estan utilitzant una gran diversitat de tàctiques, on hi ha conflictes i desacords entre diferents corrents que busquen la solidaritat i el debat. Per tant, defineixo la no-violència com un intent d’imposar una forma única de lluitar i, així, excloure a totes les persones que no s’hi adhereixen.

Planteges quatre criteris a l’hora de valorar si una lluita té poder de canvi, de si és emancipadora. Quins són?

Un és la capacitat d’un moviment d’ocupar espais i defensar-lo, i d’allà anar creant altres relacions socials transformadores. Aquest és un pensament d’una autonomia temporal o puntual que fins que destruïm l’estat no podem tenir una autonomia permanent però on les experiències són molt importants en el desenvolupament del creixement de les nostres lluites.

Un altre és que una lluita o un moviment estigui vinculat amb la difusió de crítiques profundes al sistema o de la creació de nous pensaments, en comptes de ser vinculat només a un símbol i uns lemes molt superficials.

El següent és si un moviment té el recolzament de les elits, de les institucions de poder. Això pot ser que sigui simplement un rentat de cara o que l’Estat està aprofitant aquest moviment i que no sigui pas una lluita que vagi a l’arrel del problema.

I també, clar, quines tàctiques es produeixen. Si és pacífica, si té diversitat de tàctiques o si presenta homogeneïtat.

I hi ha experiències de lluita essencialment no violentes que hagin aconseguit aquests criteris que tu planteges?

M’interessen lluites descentralitzades, heterogènies, en les quals s’estan utilitzant una gran diversitat de tàctiques

Des de finals de la guerra freda quasi no hi ha hagut moviments que hagin estat capaços d’ocupar espai i defensar-lo si l’Estat decidia fer-los fora. Tenim moviments no violents que han estat molt massius que han aconseguit ocupar espai públic però no s’han pogut defensar. També existeixen moviments exitosos -com les revolucions de colors- on veim el recolzament d’una part de les elits i l’Estat ha decidit no enviar la policia. Altres lluites poden estar vinculades a una motivació populista i sense molt de contingut -sense molta crítica- i, per tant, encara que trobes moltes persones en una plaça no té tanta diferència amb un partit de fútbol perquè no estan qüestionant les arrels dels problemes socials ni s’estan creant relacions transformadores. La gran majoria de lluites que han aconseguit ocupar, defensar i transformar espai, des del final de la guerra freda, han estat moviments que han usat la defensa col·lectiva i el sabotatge.

Hi ha un debat sobre la violència, però marques que el debat hauria de ser sobre les tàctiques alliberadores. Com podem dur aquest debat al centre, sense tenir en compte com se’ns presentarà a l’opinió pública?  

És realment difícil. Per una banda, certes perspectives són castigades per l’Estat. Les pacifistes poden parlar en qualsevol lloc, però persones que reivindiquen el sabotatge han de tenir molta cura quan, on i com fan aquestes coses. S’ha de fer amb cura respecte a les conseqüències legals, ja que l’Estat vol que siguem no violents i per això ens castiga quan no ho som.

No podem tractar les companyes, les trans, queer, etc. com persones vulnerables però tampoc podem seguir reproduint aquesta masculinització de la violència, del combat.

També necessitam molta cura per la qüestió de certes jerarquies de tasques dins els moviments socials, on tenim moltes vegades una visió molt masculinitzada i es dona molta més importància a la militància, a parlar en públic, a ser un líder o a lluitar a primera línia -sigui de forma no violenta o combativa-. Molts cops invisibilitzam tàctiques igual o més importants.

I molt important, hem de tenir en compte la desigualtat en l’accés a la violència. Vivim en una societat en que estam ensenyats que els homes heterosexuals podem recurrir més fàcilment al xoc intercorporal i a l’autodefensa. No podem tractar les companyes, les trans, queer, etc. com persones vulnerables però tampoc podem seguir reproduint aquesta masculinització de la violència, del combat. Hi ha moltíssimes companyes, racialitzades, trans que tota la vida han necessitat estratègies i pràctiques d’autodefensa que cada vegada s’estan visibilitzant més i mostrant la seva importància revolucionària. Hem de donar espai a això i seguir una mica les seves iniciatives.

Una altra cosa molt important és el context. Un grup de companys i companyes amb afinitat, que tenen confiança, han de poder parlar de en quina situació estan i quines eines tenen,  quines no i quines poden recuperar. Molt d’això depèn de la resta de la societat, de si quedarem marginades o criminalitzades. No hem d’acceptar això, hem de pensar que les actituds de les persones estan canviant sempre i com nosaltres podem participar en aquest canvi al nostre favor per recuperar i difondre aquestes eines de lluita. Això és molt important, és un dels assumptes estratègics cabdals de com generar més força, no tan sols als nostres grups sinó també de forma horitzontal entre totes les explotades i oprimides.

En el cas de Catalunya, quin és el paper de la no violència?

La forma més directa de dir-ho és que la no-violència al procès té el paper d’ensenyar als estats europeus, a la Unió Europea, que amb la classe dirigent catalana es pot confiar per ser els dirigents d’un estat independent, que tenen la força per disciplinar a la turba catalana convertint-les en pacífiques, responsables i obedients. I de l’altre costat tenim l’Estat espanyol que està vivint una crisi de legitimitat democràtica molt forta i que no ha pogut pacificar la seva població, el cas català és un cas clar on l’estat central atia el conflicte. Si els polítics catalans poden posar disciplina, els polítics europeus començaran a pensar que igual sí que s’hauria de donar legitimitat a la independència perquè si Espanya no pot aconseguir la pau social i Catalunya sí també diran “Visca Catalunya”.

Està clar que hi ha un moviment pacifista que en molts casos sorgeix de la dreta. En el cas de la lluita independentista, a més hi ha organitzacions com Som gent de Pau, el manifest EnPeudePau o la denominació de ‘La revolució dels somriures’ que sorgeixen d’altres corrents que no són la dreta catalana. Com creus que han incidit aquests grups en aquest sector del moviment independentista?

Han incidit molt. També es podria mencionar a la CUP, que des de la seva cúpula han anat imposant la no violència, on s’escolten cada cop més crítiques des de les bases sobre això. Els que estan interessats a gestionar l’Estat des d’un moviment independentista estan intentant imposar la no violència i ho han fet de molt males maneres: mitjançant l’exclusió, la manipulació i la complicitat amb la violència policial.

Els interessats a gestionar l’Estat des d’un moviment independentista estan intentant imposar la no violència i ho han fet de molt males maneres

El dia de l’aturada nacional, el 3 d’octubre, amb tots els recursos que tenien, estaven difonent per whatssap, twitter, facebook, etc. missatges com ”Alerta, alerta, encaputxats, infiltrats, provocadors” que van arribar a milions de persones. Quan hi ha una llarga tradició a Catalunya de protegir-se la identitat per lluitar contra els poderosos, aquests van començar a sembrar una paranoia totalment deshonesta que tenia l’únic propòsit de marginalitzar, controlar i exposar a l’exclusió a aquells que no estaven d’acord amb les pràctiques no violentes, que recordem, són aquelles que porten més temps al carrer i als moviments socials. Això era totalment deshonest i exposaven conscientment les persones que han fet la feina de formiga tant en ambient llibertaris com en ambients independentistes. Les manifestacions tan grans del procés eren molt perilloses per a la dissidència, per a la dissidència solidària, per a persones de l’esquerra indepe de tota la vida que no estaven d’acord amb l’acord del David Fernàndez i el Quim Arrufat quan parlaven a favor de la no violència.

Molt abans de l’u d’octubre ja estaven en funcionament assemblees de barris. Com es gestiona aquest debat, amb la disponibilitat de les persones, en aquests ambients tant heterogenis?

Amb molta solidaritat i humilitat. La diversitat d’opinions hi és a altres llocs però hi ha idees que es consideren legitimades i altres marginalitzades. En la meva experiència, les assemblees de barri com els CDRs són espais on es poden tenir aquests debats, es pot plantejar què podem fer en aquest context. Veig que són espais on s’està trencant el sectarisme i, també per això, se’ls està exposant amb més virulència dient que són terroristes.

Parles sobre que els moviments llibertaris han propiciat en molts moviments aquests tipus d’accions alliberadores, com l’acció directa. En el cas de Catalunya, la inscripció d’anarquistes a un discurs hegemònic o l’absència d’aquests en el moviment ha impossibilitat que es radicalitzàs el procés?

Sí, moltes persones llibertàries s’han fet populistes. S’han oblidat del temps en que estaven molt aïllats per fets socials, ja que vivíem en temps de pau social i l’aïllament ens estava imposat. Crec que tenen la idea, molt equivocada, de que ara no estam tan aïllats perquè han començat a vestir més “normal” i a adoptar discursos més populars. Pens que s’ha viscut una transformació social independent de les llibertàries i crec que s’està perdent el seu paper històric de fer les crítiques que moltes altres corrents no poden fer sobre compartir pràctiques i discursos més radicals. S’està perdent l’autonomia d’acció, sense aquesta autonomia no som res més que una addició multicultural a un projecte que, si segueixen controlant els grans partits, no és res més que un projecte nacionalista i capitalista. Aquesta poca autonomia també fa que servim com la “carn de canó” per a aquests reformistes.

A Catalunya s’estan donant molts indicadors per a una revolta generalitzada -persecució judicial, control policial, violència feixista i proclames incomplertes pels governants-. Què fa que la gent segueixi aferrant-se al dogma del pacifisme i les vies institucionals?

Els partits tenen molt de poder en tot això, quan un procés és principalment polític -i no social- el dominen els polítics. Sí que hi ha tota una altra experiència que està intentant fomentar totes les línies socials que poden ser emancipadores i no pas únicament dirigides a contruir un altre estat.

És sa tenir por, però no crec que sigui real pensar que podem canviar-ho tot -ni la meitat- sense sobreviure a un nivell de repressió molt més alt

També hem de tenir en compte que aquests són mites fonamentals de la nostra societat i és molt difícil desmentir-los perquè la història, normalment, no posa dues realitats alternatives una al costat de l’altre per facilitar a la gent la comparació sobre què funciona i què no. Crec que s’hauria pogut fer fora de Catalunya la Guardia Civil, però l’estat espanyol també té un exèrcit i una policia militar que usa armes. Així és normal que la gent tengui por que la lluita arribi a aquest punt. És sa tenir por, però no crec que sigui real pensar que podem canviar-ho tot -ni la meitat- sense sobreviure a un nivell de repressió molt més alt.

Quines línies d’agitació es podrien engegar per trencar aquesta alienació de la no violència al voltant del procés independentista?

En un procés polític és normal que la gent estigui més alienada de les seves pròpies experiències, que són més fàcil de pacificar, perquè és un procés que ha de desembocar en un nou estat. Per aquest motiu els polítics són els líders i el poble són espectadors, però en el moment que es trenca aquell monotemàtic i, realment, es comença a parlar del tot en altres àmbits, les mateixes persones no seran tan passives seguint les consignes de dalt sinó que confiaran en les seves pròpies necessitats i desitjos. També quan a la gent els toquin els propis cossos més d’un dia -que vull recordar que no a totes les zones han estat pacífiques- les persones s’aixecaran contundentment defensant-se i entendran que és totalment legítim.

A la vaga del 3 d’octubre hi havia sectors que plantejaven que aquella no havia de ser una vaga d’un dia, una vaga continuada ajudaria tant a aconseguir la independència com a rompre el discurs de la no-violència com única forma de lluita?

Segurament, perquè seria difícil controlar des de dalt. Donaria més oportunitats per al conflicte, per a formes autònomes de lluita. Moltes vegades hem vist com els que volen ser els líders prefereixen aturar unes setmanes la mobilització que perdre el control del moviment.