La realitat de les Kellys (del castellà “las que limpian”) és molt desconeguda per a moltes de nosaltres, tot i ser una peça fonamental de la indústria turística i de l’engranatge social. Per això, dedicarem diverses publicacions per a conèixer el seu dia a dia, les seves demandes i les seves pors… en poques paraules: la quotidianitat de la seva lluita. Arran del curtmetratge Organizar lo (im)posible, de Tonina Matamales i Carme Gomila, poguerem aprofundir en les necessitats de les companyes de Barcelona, amb la publicació d’aquestes converses amb Paqui Martínez i Isabel Cantero -acompanyades sempre de cafè- coneixerem la realitat mallorquina de les cambreres de pis.
Sílvia: I no parlem de l’automedicació per poder seguir treballant…
Isabel: Hauries de venir cada matí a veure allò… Les pastilles…
Paqui: Per poder aguantar la jornada laboral l’ibuprofèn -que ara a mi me l’han llevat-… pren un paracetamol, un tramadol… hi ha gent que aquest li cau molt malament. A mi no em cau bé… jo he d’estar desperta; agaf un cotxe i he de fer quinze apartaments cada dia! No puc anar adormida a la feina! Els relaxants musculars… una altra tassa d’això. Hi ha gent que en pren un i el dia següent s’aixeca com a nova… però a mi em fa efecte a les 8 hores: me l’hauria de prendre al matí quan vaig a treballar perquè em faci efecte el vespre! Però això sí: nolotils, efferalgan… però ja no em fan res.
I tot això també acaba afectant la salut, com no han d’afectar tots aquests medicaments… però parlem de les vostres reivindicacions: la realitat d’aquí no és la mateixa que la de Barcelona, que la de Madrid… i a Mallorca la indústria turística ve marcada per la idiosincràsia dels nostres hostalers. Com les podríem resumir?
Molt fàcil: la càrrega laboral, la jubilació i…
Com teniu la jubilació ara?
Fins que no tens els 35 anys de vida laboral cotitzats, res. I ara amb la reforma laboral que ho han pujat als 67… tu creus que jo, que ara tenc 54 i ja estic com estic, arribaré als 67 fent 15 apartaments diaris?
Jo en tenc 50 i tenc al genoll un mal constant…
Nosaltres demanam que se’ns reconegui com als miners… o com a les hostesses de vol, que elles no fan, ni d’enfora, l’esforç físic que feim nosaltres, però es jubilen abans per perillositat. O un picapedrer… no entenem per què ells i les cambreres de pes, que tot és esforç físic, no podem tenir una jubilació reconeguda per l’esforç físic que feim.
És una qüestió d’estatus social…
Clar… També demanam que es facin estudis ergonòmics psicosocials. L’estrés ens afecta molt… aquests estudis serveixen per analitzar l’esforç físic realitzat, depenent de les característiques de cada hotel: no és el mateix fer habitacions que fer apartaments; no és el mateix ser a planta que al carrer; no és el mateix fer dos metres quadrats que fer-ne 20… Perquè els nostres apartamentssón més grossos que un estudi per viure-hi. Bany, cuina, menjador, terrassa, dormitori… Sí, que hi pots viure perfectament. Cal que s’estudiïn els m², el mobiliari, la quantitat de peces que s’han de netejar, els moviments que fas… no només pel nostre mal, sinó pel temps real que uses treballant. Així, es podria adaptar la càrrega de treball a la teva realitat en aquell hotel.
És que tota aquesta mala planificació ens provoca molt d’estrès i ansietat. Jo li vaig dir a la meva cap: jo he fet feina a molts de llocs, però mai havia estat com ara. Just aquell dia em va pegar un atac d’ansietat… i jo no em puc agafar més per anar a treballar. No puc viure així… per això em va canviar de mòdul perquè sabia que el que li deia era veritat.
Una altra cosa més: que l’hotel contracti directament el personal. I, si el qualque cas no pot ser així, que no les contractin a categories inferiors. Que no contractin per manco hores de l’horari ordinari de feina, que són quaranta setmanals amb dos dies lliures. Que es respectin els diez lliures, que hi ha molta de gent a l’atur. Et fa treballar un dia més… què passa? Que te’l paguen però no te’l paguen com a extra, sinó fins i tot menys del que es paga a la nòmina un dia ordinari. I la gent a l’atur… El conveni de les Balears està molt ben redactat i és preciós, sí. Idò que el respectin.
Està molt ben fet però no el respecten els hostalers…
Què passa? Als llocs on hi ha comitès d’empresa implicats, més o manco funciona. Allà on el comitè no fa la seva tasca, s’ha acabat el tema: allà comana l’hostaler i punt. Se’n va amenaçar i ens digueren que ens xaparien el torn. A una cambrera de pis no li pots fer perquè, per començar, un client que vol que vagis a les 17 h a fer-li l’apartament net. Quan torna de dinar, vol arribar i descansar, sense molèsties perquè està de vacances. Fins i tot, hi ha clients que, si a les 15 h no hi has anat, ja criden per avisar que no hi han netejat. Com ens xaparien l’horari? Com? Idò totes aquestes coses les proven… Enfrontar les companyes, constantment: “no xerris amb les velles”, “no parlis amb les fixes”… perquè no els interessa.
Exacte! No els interessa que ningú estigui informat; no els interessa que la gent conegui els seus drets; no els interessa que la gent exigeixi allò que és seu… Si demanes el dia d’assumptes propis…
Allò deu ser pitjor que un desastre natural…
Nosaltres mai ho havíem demanat, idò ara ja fa dos anys que ho feim, perquè no teníem
un comitè que ens donés suport. Idò ja ens ha arribat que, a la temporada vinent, qui demana el dia d’assumptes propis carregarà amb un apartament més. Això és una amenaça, no?
I tant!
Com veus, podem escriure un llibre! Si fas res mal fet o no pujam de puntuació… renyada,
renyada i renyada!
És la dictadura d’Internet no?
Que puja la puntuació… ningú ho sap!
Ningú us felicita, així com sí que us increpen?
Què va! Ni un reconeixement, ni felicitació… res, res!
Què hem tengut molt bona puntuació enguany i hem guanyat molts de diners? Nosaltres no veim ni un duro! Què al juny, juliol i agost tenim overbooking?
Ens diuen: “ara arriba l’època de la feina, noies, vinga, un mica d’esforç… tal i qual”
Com si no t’esforçares sempre… Idò si apartaments de dos s’omplen amb 4 o 5 persones, no crec que els cobris per dos. Els hostalers guanyen més, no? Tu cobres el mateix… però fas el triple de llits per apartament! Perquè quan tens 15 apartaments, on hi són 4 o 5 persones… és que és molta la diferència! A part, de la sobrecàrrega de pujar, perquè no puges robes per dos, sinó per quatre; treu els fems de quatre… Tu fas el triple d’esforç, però cobres el mateix a final de mes. O te diuen: “enguany us donarem els dies festius, perquè no els volem pagar”. I te’ls donen per lliurar. Se suposa queels dies d’assumptes propis, en temporada alta, no els pots demanar perquè és quan hi ha més feina. Això sí, quan baixa el nombre de clients, ja et donen el festiu, però i si jo el vull cobrar i no lliurar?
És que no tenen cap detall de cures… Ara ja ens lleven els festius, que cobràvem més.
Si tu els gaudeixes, no te’ls paguen. Però no és obligatori: és a convenir entre la treballadora i l’empresa. Aquí no hi ha opció de convenir. Te’ls donen i els has d’agafar, et vagin bé o no. Ells, les lleis, les coneixen perfectament, però per botar-se-les. Aquí les beneites som nosaltres, les treballadores. Una altra modalitat que susa ara a Mallorca: el “tot inclòs”, no pel client, sinó pel treballador. El conveni diu que les pagues extres es paguen per juliol i quan s’acaba la temporada, a la liquidació. Què fan ara? Els contractes nous que fan ara són tot inclòs: contracten per 6 hores i diuen: “guanyes més”. Per què? Perquè et fiquen els festius, les pagues extres i les vacances i tu comences i acabes amb el mateix sou.
És una trampa.
L’hostaler diu que a ell li és igual pagar per juliol… no, senyor, per qualque cosa estàs interessat a posar-ho tot inclòs. Idò enguany, fins i tot a les fixes, ens volien ficar les pagues extres prorratejades. Vàrem dir que no… perquè quan ho diguérem, ja ho havien ingressat. Però necessitaven una signatura per poder fer, no la tengueren i hagueren de tornar enrere totes les nòmines. Ara sabem que l’any vinent ho volen fer amb tot (vacances, pagues extres, etc.)… per això hem d’anar alerta amb tot allò que signem, perquè si ens volen enganar, ho intentaran.
I amb els sindicats, què tal? Perquè al documental de Barcelona es veia molt la mala actuació d’aquests.
Aquí els comitès solen funcionar molt bé… però hi ha hotels que no. Cada una ha de lluitar al seu hotel: si tu no ho fas al teu lloc de feina, no serveix de res que et fiquis a cap associació. Si tu protestes a qualque banda, però a la feina t’ho empasses tot… no és lògic! A més, si tens la llei del teu costat! Tu tens un conveni que, per molta reforma que hi hagi, segueix sent vàlid. La reforma la feren per la crisi… però a l’hostaleria no n’hi ha hagut! Cada any hem anat a més: amb major ocupació, amb el doble de feina! Per això, la reforma laboral no s’entén al nostre sector. Però els gran empresaris han vist la seva gallina dels ous d’or: “jo contractaré per 6 hores; en lloc de per cambreres de pis, per netejadores… i on en tenia dues, ara només tenc una persona!” I punt… s’han fet d’or! Però, si tu tens un conveni, hi ha coses que no es poden botar per molta reforma laboral que hi hagi perquè estan estipulades.
Idò, la relació de les kellys aquí amb els sindicats és bona, no?
A veure… per començar, els sindicats s’han acomodat molt. Una altra cosa és que arrel dels moviments de les kellys s’han hagut de moure una altra vegada: veuen que sortim al carrer i ells, llavors, estan obligats a donar-mos suport. Per què em vaig apuntar com a candidata al comité?
A quin ets?
A la UGT… però hi som perquè he d’estar sindicada per poder fer coses al comité… si no, no hi estaria… jo som a-sindical: és per poder tenir una representació real i justa. El nostre objectius és que les kellys siguem considerades com a part integrant quan es signen els convenis: és la nostra feina i ens afecta! Els del comitè sí que parlen de l’hostaleria, però els del sindicat, qui va a negociar… tal volta no l’hem vist mai! Com ha d’anar a saber ell quin és el nostre esforç a la feina? Com sap el que demanam? No podem ser a la taula negociadora, idò que se’ns consulti als comitès per les nostres necessitats i exigències, perquè així, quan sigui l’hora de signar el conveni, sigui una redacció justa! Els sindicats són necessaris per a nosaltres… Abans, quan es finançaven amb els diners dels associats, lluitaven pels drets dels treballadors. Ara, des que funcionen a base de subvencions, s’ha acomodat. Per això, depenent dels qui treguin a cada empresa per al comitè, tindrem més o manco subvenció. Idò ara s’han posat les piles perquè les cambreres els donem el nostre suport a les votacions.
A Barcelona, les cambreres comentaven que tenien molts problemes amb ells. Per
exemple, record que CCOO i UGT es reunien amb la patronal i elles demanaven un fet tan senzill com veure les actes i es negaven a passar-les! Em pareix molt greu perquè són les decisions que prenen altres sobre la feina d’aquestes dones…
El problema, a Barcelona, és que com estan externalitzades, no tenen comitè. Aquí està legislat també per protegir la persona externa que ve a treballar… però com una cosa puntual: no es pot contractar a una persona per tota una temporada en aquelles condicions. Idò, elles no treballen per a l’hotel sinó per l’empresa externa… i les seves demandes no estan representades al comitè i no tenen els mateixos drets que les cambreres. Cal anar a l’arrel del problema: prohibir l’externalització, no posar pegats. La por és un altre fet que va en contra de nosaltres: no entenen que si aturéssim un dia, només un dia, tota Mallorca… tu saps la pèrdua de milions que seria pels hostalers si no es fessin els apartaments nets només un dia de vaga? Però, TOTES. Aquí, a l’illa, la manca d’unitat per fer vaga és increïble… la gent no es mobilitza.
També té a veure el factor temporer, no?
Però és que ara tampoc compensa! Per això va ser tan important la manifestació del 23-S [contra la massificació turística]: ara tot està ple i els pisos que abans es llogaven a famílies que venien a treballar, per un preu raonable. Per ara, imagina’t, que et contracten per 6 hores i et paguen 800 o 900 euros i te’n demanen 600-700… Què t’ofereixen? Que facis hores extres, que treballis els dies lliures… i així podràs menjar, si menges amb 200€. Et compensa?
A més, aquí la vida és més cara…
I paga el teu bitllet i els dels teus!
Compensa ara venir a treballar a Mallorca? Mira, fa uns 30 anys et donaven habitació, si venies de fora, menjaves i sopaves a l’hotel… te’n portaves el sou net cap a la teva terra. El turisme va créixer… i molta gent va quedar a veure aquí. Jo vaig néixer a Pollença i ma mare tenia quinze anys quan va venir i ara en té 78. Ella treballava a l’hotel Formentor, exclusiu! Quan li cont el que faig a la feina, no s’ho creu. Ella diu: “érem senyoretes”. Tot molt net, ordenat… li donaven menjar, habitació, transport fins a la feina… Havien d’anar molt ben pentinades, mudades… anaven de dos en dos i res córrer perquè això fa molt mala imatge!
És que és molt lleig! Hi ha hagut clients que m’han dit que aturi… jo els de mostrar el paper amb tota la feina que em queda aquell dia!
L’any passat, em deien una cosa que jo no sabia que significava fins que m’ho digué la meva filla, que treballa amb jo i té 32 anys i ja comença amb els mateixos dolor que la seva mare que en té 54! Bé, portava una temporada que els clients em deien “bisi, bisi, bisi, bisi” (“busy”, en anglès) i jo li vaig demanar què significava i ella em digué “mamà, que no corris tant!”. ¨Si et veuen ràpid, pensen que no em netejat bé… i tenen raó perquè no tenim temps!
A mi m’ho diuen constantment… i que aturi un poc. Aturar? Jo? No m’ho puc ni plantejar
