Apunts per aprendre de la solidaritat internacionalista (I)

Quan era nina, a una manifestació celebrada en el “Zócalo” de Ciudad de México, un grup de gent començà a cantar la Internacional Socialista. Record veure el meu pare cantant i amb llàgrimes als ulls per l’emoció. No sé si eren moltes o poques persones però jo em vaig sentir en mig d’una multitud. En cada estrofa vaig sentir el cansament i la ràbia per tants greuges i injustícies, vaig sentir l’alegria i la força d’estar juntes desafiant al poder en una època al meu país en la que, com ara, la dissidència et podia portar a la presó, la desaparició forçada o la mort.

Entre les dècades dels 70 i 80 van tenir lloc el cop d’estat a Xile, la revolució encapçalada pel Frente Sandinista de Liberación Nacional a Nicaragua i la del Frente Militar Farabundo Martí a El Salvador, els cops militars a Argentina i Uruguai, la invasió nord-americana a Granada i Panamà, la Guerra a Guatemala. Tansols uns anys enrere succeïa el moviment estudiantil a França i a Mèxic, la invasió a Badia de Cochinos, la lluita camperola de César Chávez, el moviment pels drets civils d’Ángela Davis i Martin Luther King i la lluita del Poder Negre a Estats Units, la guerra de Vietnam, la construcció del socialisme a Cuba des de 1959 i la permanent lluita dels porto-riquenys per la independència del seu país Section 1. De l’altre costat de l’oceà, el poble es revelava contra la dictadura en filipines i a Sud-àfrica es lliurava la històrica lluita contra l’apartheid.

En aquella època es van gestar moltes de les iniciatives que van donar sentit i contingut a l’anomenada solidaritat internacionalista. Iniciatives que segueixen sent una motivació i inspiració per a les generacions posteriors que solament les vivim de sentides, de llegir sobre elles o de veure als nostres pares i mares empenyorant els seus millors anys per una revolució que arribés a tots els pobles del món.

Aquest article sorgeix de la necessitat de conèixer una mica més d’aquesta història. Fer-ho ha estat possible gràcies a les aportacions de persones que van participar directament en aquests processos i que generoses van accedir a fer una entrevista, cadascuna de les quals mereix ser publicada en el futur. Anthar López de Mèxic, exmilitant del Partit Comunista, cantautor i creador juntament amb Margarita Cruz de la Peña Tecuicanime, lloc de trobada d’artistes compromesos i exiliats de tota Amèrica Llatina. Phumi Mtetwa, reconeguda feminista queer i històrica combatent contra l’apartheid a Sud-àfrica. Valerie Miller, dels Estats Units, educadora popular que va participar en la Croada per l’Alfabetització i en nombroses iniciatives diplomàtiques i de moviments socials en suport a la revolució Sandinista. Manel Domènech, dels Països Catalans, històric militant i activista de diferents moviments socials a Mallorca.

Totes les lluites anticolonials eren lluites de l’esquerra. Anthar López

No hi havia Twitter, ni Facebook, no hi havia dos vols o més diaris a qualsevol lloc del món, però els moviments socials trobaven múltiples formes d’organitzar-se per donar suport a les lluites d’alliberament que emergien per tot el món. En aquella època ser d’esquerra era transformar les condicions d’explotació no sols en el propi territori sinó lluitar també per l’internacionalisme proletari, s’havia de tenir consciència plena que el capitalisme era una lògica mundial i que no es podria aspirar a una revolució que tornés la dignitat i els drets a tots els pobles sense una lluita articulada internacionalment  2.

A Sud-àfrica  3, per exemple, pels qui lluitaven contra el jou de l’apartheid la solidaritat internacionalista era quelcom molt evident i concret. Significava que veus d’altres territoris amplifiquessin el que estava passant al país perquè el govern tingués més reflectors al moment d’intentar reprimir o controlar el procés alliberador. A més, era part de l’educació política del moviment, permetia entendre l’impacte que la seva lluita estava tenint al món i també era una forma de comprometre a les persones sud-africanes que vivien fora del país. Gràcies a aquest suport es van aconseguir sancions econòmiques contra el govern, boicots als productes nacionals d’exportació però, sobretot, es va donar un suport als moviments del país que va ser fonamental per contenir la repressió i la violència.

Sense la solidaritat internacional la gent que lluitava dins del país hagués estat massacrada. Si vas viure els horrors de l’apartheid, veure la seva eliminació va donar un respir, encara que no es van aconseguir tots els canvis va permetre seguir lluitant. Phumi Mtetwa

Un altre centre fonamental de la solidaritat internacionalista va ser Nicaragua i la seva revolució. Va mobilitzar a moltes persones, organitzacions i comunitats a tot el món, que van veure en aquest procés revolucionari l’oportunitat d’enderrocar els poders capitalistes que mantenien a la majoria de les persones en condicions d’explotació, pobresa i desigualtat a través de la despulla, la manipulació i la violència.

Recórrer el territori de Nicaragua en temps de Somoza em va donar el coneixement de la situació però sobretot la indignació en veure com assassinaven o empresonaven a persones que estaven impulsant cooperatives i lluitaven pel canvi social. Valerie Miller

En llocs tan diferents com els Estats Units i l’Estat espanyol, la revolució nicaragüenca va activar un enorme suport i compromís que es va expressar de moltes formes. Als Estats Units xarxes de solidaritat integrades per actors diversos i en aliança directa amb les organitzacions de la regió, es van vincular per denunciar les polítiques perverses del govern nord-americà, formular propostes de polítiques no imperialistes i enfortir lideratges i xarxes locals als Estats Units 4 per augmentar la consciència i combatre la manipulació informativa. Avui dia, activistes i comitès de solidaritat d’aquests temps segueixen recolzant i impulsant canvis inspirats en la visió originària de la revolució…5

A l’Estat espanyol els Comitès de Solidaritat –van ser un espai fonamental per articular el suport a la revolució6 , un planter d’activistes i organitzacions que fins al dia d’avui segueixen apostant per canvis sistèmics en la societat. Moltes persones anaren a donar el seu suport directe a Nicaragua, moltes més es van activar per aconseguir suport financer, fer campanyes informatives o pressionar a l’Estat espanyol.

Un element important d’aquesta història fou la diversitat d’actors i persones que es van articular i la diversitat també de formes en les quals es van establir relacions amb els moviments, partits i comunitats locals. Aquesta diversitat va permetre que es multipliquessin les formes de recolzar i comprometre’s però també era expressió de les diferències ideològiques, estratègiques i organitzatives. Un altre element important va ser la participació directa de persones originàries dels països en conflicte o immersos en processos revolucionaris del país en què vivien a l’exterior i que van activar moltes de les respostes solidàries, encara que no sempre la seva aportació fos visible.

La solidaritat no sols era un suport unidireccional de persones preocupades per la situació en altres latituds. Va ser sobretot una oportunitat d’aprenentatge que va enfortir les lluites als propis territoris, una experiència que permetia trobar en la pràctica solidària punts de trobada per a una transformació global7. Aquest procés d’aprenentatge va permetre també fer visibles diferents contradiccions, pràctiques discriminatòries, colonials o masclistes que es reproduïen individual i col·lectivament. Les dones, els seus drets i la seva aportació eren poc reconeguts i respectats i les relacions de desigualtat nord-sud es feien presents de diverses formes.

Estant a Cuba ajudarem a la construcció d’uns blocs d’habitatge, anàrem al magatzem on estaven unes portes que havíem de traslladar als diferents habitatges. Els europeus començarem a veure com agafàvem cada porta entre dues persones, una companya cubana que ens estava observant va carregar sola una porta i va sortir. Va ser una lliçó per a tots…Manel Domènech

D’altra banda una visió moltes vegades romàntica i complaent dels processos revolucionaris que s’estaven recolzant i en els quals hi havien dipositades tantes esperances, no va deixar reconèixer o va afavorir que es guardés silenci davant incongruències importants que van anar desgastant i allunyant aquests processos de la seva inspiració transformadora original. Va ser el cas de Nicaragua on el règim actual ha usat la història i el discurs de l’esquerra per impulsar polítiques neoliberals i extractives que afavoreixen al gran capital, reprimir i assassinar en el marc de protestes pacífiques, mantenir en el poder a un president acusat de violació, penalitzar l’avortament terapèutic, entre altres mesures.

Amb les seves llums i ombres, pròpies de qualsevol procés de canvi social, aquesta història constitueix un llegat fonamental del qual molt hem de seguir aprenent i recuperant en l’actualitat.

La solidaritat té a veure amb la visió del món que tenim, amb el tipus de món que volem, permet no sols entendre la pròpia opressió sinó reconèixer que això pansa i es multiplica en milers de persones als qui se’ls lleva la seva condició d’humanitat. Phumi Mtetwa

Les causes que van motivar totes aquestes experiències de solidaritat internacionalista segueixen vigents. L’enorme sofriment de milions de persones per aquest sistema de depredació i mort, segueix fent urgent una lluita col·lectiva que destrueixi totes les fronteres.  Per això hem de seguir aprenent i honrant a les persones, comunitats i moviments que amb la seva pràctica solidària han connectat les resistències, han confrontat els privilegis i pràctiques discriminatòries i, en suma, han enfortit el poder col·lectiu per a la transformació social.