La història del moviment obrer antifranquista, després de la desfeta dels darrers nuclis del sindicalisme històric als anys 40, no és una història plena d’èpica i grans conflictes obrers. A Mallorca no va ser fins al 1968 que es varen crear les Comissions Obreres (CCOO), que no varen ser fruit de la conflictivitat laboral, sinó d’una decisió del Partit Comunista d’Espanya (PCE) local. Per això les CCOO varen tenir un abast minoritari en un principi, al contrari del que passava a altres zones de l’estat, ja que fins i tot el propi partit tenia una implantació molt limitada.
“A Mallorca no va ser fins al 1968 que es varen crear les CCOO i no varen ser fruit de la conflictivitat laboral”
Al marge d’aquestes CCOO, també es varen començar a organitzar per aquelles dates les anomenades CCOO de Sector, impulsades per sectors cristians progressistes provinents principalment d’organitzacions com la Juventud Obrera Cristiana (JOC) o la Hermandad de Obreros de Acción Católica (HOAC), que més endavant, el 1972, fundaren la Organización Comunista de España – Bandera Roja (OCE-BR) a Mallorca. Vinculades a les CCOO de sector de Catalunya, aquestes CCOO tingueren el seu origen a Mallorca en un grup de religiosos, entre altres, que s’incorporaren al món del treball en el sector de l’hoteleria durant els anys 60, a la vegada que impulsaven una xarxa de locals d’acollida de l’església, situats a zones turístiques, que comptaven amb serveis d’assessorament laboral, guarderia, bar i que estaven dirigits als obrers i als sectors més marginats de la societat. Aquests locals varen ser claus per a la expansió de l’obrerisme. Això va fer possible que des de 1969 s’impulsessin petits conflictes en hotels on tenien presència com el Bellver, el Punta Negra, el Santana i l’hotel Jumbo Park.
Tot i això, la realitat és que, com explica David Ginard, ni el nucli relacionat amb el PCE ni el vinculat amb l’Església Catòlica varen ser capaços d’impulsar uns nivells d’agitació obrera mínimament comparables amb els que se registraven a altres llocs de l’Estat espanyol.
El 1970 la Organització d’Esquerra Comunista (OEC) va impulsar un moviment sindical anomenat Comissions Obreres i Plataformes Anticapitalistes o directament CCOO Anticapitalistes, de caràcter consellista i anticapitalista. Tot i que a Mallorca no varen tenir una implantació tant important com les CCOO, sí que varen tenir un paper destacat dins l’antifranquisme illenc i a diverses empreses i sectors.
Tot i això, des de 1970 fins al 1973 el creixement de les diferents CCOO va ser molt lent i la conflictivitat laboral i política molt escassa, tot i el desenvolupament de l’antifranquisme, que aquelles dates s’estava començant a organitzar.
El punt d’inflexió potser sigui el 1973, quan es va crear la primera Coordinadora General de Comissions Obreres de Mallorca, que va agrupar a militants de diferents tendències i sectors. A partir d’aquell moment la lluita obrera, que fins llavors havia tengut un caràcter més o menys individualista i de denuncia davant els organismes competents, es va intensificar i va créixer el número de conflictes laborals. Això va ser conseqüència de la major organització obrera, però sobretot de l’impacte de la crisi econòmica que va començar a afectar a les Illes. En aquell moment es va produir una reducció de la demanda turística i, com a conseqüència, una disminució a la construcció de la planta hotelera. D’aquesta manera els conflictes que es varen gestar a partir d’aquelles dates naixeren de la necessitat de defensa davant les repercussions de la crisis en els dos sectors més importants i afectats per ella: l’hoteleria i la construcció.
Hotel Bellver, 1973. El primer conflicte obrer de certa entitat
El primer conflicte de certa entitat va succeir l’estiu de 1973 a l’hotel Bellver. L’hotel Bellver era un hotel d’uns 300 treballadors i amb una capacitat per uns 800 o 900 clients a la ciutat de Palma en el que des de 1971 hi havia més o manco organitzada una comissió obrera que havia aconseguit algunes millores laborals.
“aquesta comissió obrera va organitzar una assemblea i es va decidir demanar 2.000 pessetes més per a tots”
A l’abril de 1973, vista la necessitat d’un augment de salari, i coincidint amb la notícia de l’augment de salari mínim oficial, aquesta comissió obrera va organitzar una assemblea i es va decidir demanar 2.000 pessetes més per a tots i, si no s’accedia a la demanda, començar un baix rendiment o treball lent. L’empresa es va negar a acceptar la petició.
Després de tres dies es va iniciar el baix rendiment. El treball lent va comportar de 60 a 80 habitacions per dia sense fer, menjars d’una hora i mitja i clients que se n’anaven a la meitat del dinar, esperes llarguíssimes als remuntatges de taules i serveis molt llargs de bar (la caixa va disminuir de 15.000 a 20.000 pessetes diàries i els treballadors calcularen que les pèrdues dels 20 primers dies varen ser d’uns 2 milions de pessetes.).
L’empresa va reaccionar traslladant als clients a hotels d’altres companyies. També es va contractar a personal d’altres hotels que, per ordre de la direcció, menjava i feia feina al marge del personal de l’hotel. L’objectiu d’aquesta mesura era que tinguessin el mínim contacte amb els treballadors que estaven en conflicte perquè no els contagiessin la necessitat de mobilitzar-se. Però això no va donar els fruits esperats a la direcció de l’empresa ja que els treballadors de l’hotel es varen negar a servir-los i els explicaren el conflicte. Molts dels nous decidiren no tornar a treballar a aquell hotel i estengueren la informació a altres hotels.
L’empresa, al tercer dia, va citar als jurats de l’empresa (delegats dels treballadors) i va amenaçar amb acomiadaments i sancions. A la vegada, l’empresa va implantar un sistema de control del treball individualitzat, amb uns controls horaris que s’havien de completar amb feines fetes. La resposta dels treballadors va ser retirar els rellotges i fer contínues telefonades a recepció o al director per saber l’hora. Es va crear un caos i l’empresa va decidir llevar aquells controls. Llavors varen començar les sancions i amenaces, primes per a que acabessin la feina, vigilància constant, etc.
El baix rendiment es va mantenir més o manco tres mesos, tot i que de forma irregular. A l’agost varen acomiadar els dos jurats de l’empresa, entre ells Maria Bonnín, que era membre de les CCOO de sector. Varen ser suspesos de treball i salari fins que la Magistratura de Treball (organisme competent en matèria laboral) decidís. D’aquesta manera es va iniciar una nova etapa amb una campanya d’extensió, informació i solidaritat a diferents nivells i en diferents zones, convocant assemblees a barris, entre estudiants i treballadors de la construcció, a més d’altres zones hoteleres, on es va donar a conèixer la lluita i es va cercar solidaritat econòmica i activa.
Pel judici per l’acomiadament dels jurats d’empresa es va aconseguir reunir a unes 100 persones a la Magistratura. La Organización Sindical Española (més conegut com Sindicat Vertical), en el judici, fins i tot va aconsellar l’acomiadament a uns jurats que només havien actuat defensant el que els seus companys els havien demanat després de decidir-ho a diferents assemblees. Finalment, els obrers més destacats varen sofrir importants represàlies i es va acomiadar als dos jurats d’empresa, que encapçalaren el conflicte. L’empresa, per la seva part, va decidir donar un augment de 600 pessetes a tot el personal, quan els treballadors en demanaven 2000.
“Un conflicte que va encendre la flama d’altres reivindicacions a molts altres hotels”
Més enllà de l’hotel Bellver, el 1973 també es varen donar conflictes laborals de més escassa rellevància a altres hotels com el Vikingo, on les cambreres de pis aconseguiren no fer guàrdies i tenir una jornada de 42 hores setmanals. O a l’hotel Playa Morea, a s’Illot, on els treballadors s’organitzaren per fer peticions laborals. Igualment els treballadors de l’hotel Palma Nova aconseguiren no fer guàrdies mitjançant accions al seu hotel. A l’Ayamans també lluitaren per aconseguir millores laborals i salarials. I ja a l’hivern es va produir un conflicte a l’hotel Timor, quan l’empresa va voler abaixar el salari als treballadors els mesos de temporada baixa. Tot i que la Magistratura de Treball va donar la raó a l’empresa, en el tema salarial, es varen aconseguir les vuit hores de treball diari, no fer guàrdies i es va readmetre a un acomiadat. D’aquesta manera va acabar un dels primers conflictes laborals de certa entitat. Un conflicte que va encendre la flama d’altres reivindicacions a molts altres hotels. I un conflicte que deixà una forta empremta al mateix hotel Bellver, en el que els treballadors un any després iniciaren un nou conflicte de dimensions encara més grans.
