Una dona busca al seu familiar desaparegut per l’exèrcit i el crim organitzat, un nen abandonat als carrers busca alguna cosa que menjar, una activista indígena és empresonada per defensar els seus drets, un cos mutilat és penjat en un pont… Aquesta és la realitat a Mèxic des de fa dècades. Mentre la comunitat internacional volteja per a un altre costat, una dona és assassinada cada 7 hores, 27 milions de persones sofreixen pobresa extrema i solament en els dos últims períodes presidencials 200 mil persones van ser assassinades i 32 mil desaparegudes, en la seva majoria joves.
La meva generació va néixer amb el Partit Revolucionari Institucional (PRI), solament ha conegut la corrupció, la violència i l’autoritarisme d’un partit que s’ha dedicat a empobrir, denigrar, assassinar i despullar de drets fonamentals a milions de persones per assegurar els privilegis i interessos del poder corporatiu, el crim organitzat, les esglésies fonamentalistes, els cacics i altres grups de poder. Un partit que va fer de la necropolítica i la simulació democràtica elements constitutius de l’acció pública i que va portar al país a una crisi de violència i violacions a drets humans sense precedents en la seva història recent.
El passat 1 de juliol de 2018, més de 30 milions de persones van sortir a votar en contra del PRI, malgrat les campanyes de por, de la compra i coacció del vot, del risc de votar en contra del cacic del poble van sortir de les seves cases i van esperar hores per exercir un dret històricament negat. El principal triomf de les passades eleccions va ser el triomf del poder col·lectiu manifestant-se, superant la por i la desesperança, cridant prou, creient que els canvis són possibles. Veure als qui han estat tantes i de tantes formes discriminades, plorant d’alegria, prenent els carrers, sabent-se protagonistes de la història és potser el més bell que recordarem d’aquest dia. I és precisament la consciència d’aquest poder col·lectiu el que pot iniciar un camí de transformació que, com el EZLN i altres moviments llibertaris ens han ensenyat, solament pot fer-se “a baix i a l’esquerra” i més enllà de les institucions.
Morena, la força política que dirigirà el govern des del proper 1 de desembre enfrontarà sens dubte múltiples obstacles i limitacions. Les possibilitats de veure grans canvis des de les institucions seran limitades tenint en compte el disseny institucional mateix i la burocràcia feta per obstaculitzar qualsevol política que realment atengui les necessitats de la població i les contradiccions internes i les aliances que Morena va fer amb grups de poder econòmic i fonamentalistes religiosos durant el procés electoral.
Encara així hi ha coses que sí podrà fer i que seran fonamentals: podrà i haurà d’abstenir-se de reprimir i criminalitzar la protesta i els moviments socials, podrà i haurà d’atendre les necessitats urgents de supervivència que milions de persones tenen, podrà i haurà de posar un fre contundent a la corrupció i la impunitat i resoldre les exigències de justícia de les víctimes de la violència. Les dones i els nostres drets, inclòs el dret a l’avortament, els pobles originaris i els béns comuns que protegeixen, hauran de ser prioritat de l’Estat almenys per no retrocedir en drets ja conquerits.
Aquesta agenda mínima aplicable no solament als i les mexicanes sinó a les milers de persones emigrants que recorren i viuen al país, no canviarà el sistema però si donarà un alè i uns mínims de dignitat a les persones que permetran a les organitzacions i comunitats en resistència rearticular-se i enfortir-se. Els propers sis anys seran una oportunitat de sanar un teixit social profundament ferit per la violència, la desigualtat i el saqueig. Caldrà vigilar i exigir al nou govern, sabent el poc que es pot avançar des de les institucions, però caldrà dedicar molt més temps i energia a construir comunitats solidàries, a enfortir el poder col·lectiu, a eradicar la misogínia, el classisme i el racisme profundament arrelats en la nostra societat. És temps de mirar cap a dins dels nostres moviments i enfrontar les contradiccions de les nostres pràctiques polítiques, d’avançar en processos d’autogestió i construcció de territoris alliberats.
Des de les diverses expressions de la solidaritat internacionalista en l’Estat espanyol és molt el que pot fer-se en aquest nou escenari. Mèxic, com tota Llatinoamèrica, sofreix la despulla i violència de les empreses extractives de capital espanyol –des de les eòliques fins a les turístiques- pel que caldrà vigilar molt d’a prop els acords comercials que fins ara han estat sostinguts en la violació de drets. Hi ha a més una agenda pendent d’alliberament de presos i preses polítiques i de justícia per a organitzacions i activistes víctimes de la repressió que haurà de seguir denunciant-se a nivell internacional. En aquest nou escenari serà necessari més que mai unir i acompanyar els esforços i iniciatives dels moviments socials, articular les lluites i construir aprenentatges comuns.
