I què he de fer jo com a home-cis durant la vaga de dones del 8 Març? Aquesta pregunta se’ns ha aparegut de forma repetida a les pantalles dels nostres mòbils i ordinadors des de fa uns dies. No estaria essent sincer amb jo mateix si digués que, com molts d’altres, no m’he fet aquesta pregunta en alguna ocasió les darreres setmanes.
Indubtablement el 8 de març de 2018 serà un dia per recordar per al moviment feminista d’arreu i som molts els homes que, en diferents nivells de sensibilització i contexts, ens hem preocupat en saber quin ha de ser el nostre paper en la vaga de dones. Aquesta preocupació, com no pot ser d’una altra manera – notis la ironia – l’hem externalitzada a les nostres companyes més properes fins a un punt còmic i superflu. Còmic, perquè no deixam de caricaturitzar aquell tio pesat que només parla de feminisme amb tota dona que es troba. I superflu, perquè la seva preocupació no va més enllà del paper que ha de tenir l’home al llarg d’un dia on hauríem de ser invisibles.
Els darrers dies, donant una ullada a les xarxes de les meves amistats, vaig observar com companyes-amigues-conegudes havien començat a queixar-se de la pesadura que suposa haver d’estar constantment justificant-se a la feina, amb el grup d’amics, amb la família, del per què elles, i només ELLES, han decidit secundar la vaga de dones. Tot i que crec que el fet d’explicar-se és una acció intrínseca a qualsevol reivindicació, de fet si no la pots verbalitzar i fer-la entenedora per a tothom difícilment arribarà a bon port, personalment em deman si a més d’aquesta situació que – també – pateixen d’haver-se d’estar explicant contínuament, realment ajudam a les nostres companyes-amigues-conegudes o les tornam a fer càrrec, un cop més, de nosaltres demanant repetidament i insistentment quin és el nostre paper, el dels homes, a la vaga de dones del 8 de març?
La insistent pregunta, que alguns mitjans estatals “progres” han reproduït com si fos la gran preocupació de la mobilització que es preveu el dijous vinent, no és més que un reflex del que com a homes encara hem de superar. En altres paraules, eh! Encarrega’t de mi. Si com a homes encara no podem veure el requeriment de cura que feim a les nostres parelles- amigues- conegudes amb aquesta pregunta encara ens queda feina per fer, estam en camí, però en queda feina per fer.
Més que demanar-nos quin és el nostre paper com a homes el pròxim 8 de març ens hauríem d’estar sucant el cap sobre què hem estat fent o no fins ara i què començarem a treballar el dia 9 de març. L’acció imprescindible que com a homes hem de realitzar ha de ser la de prendre consciència que la realitat còmoda on ens hem desenvolupat al llarg de la nostra vida ha estat plantejada sobre la submissió de qui han de ser les nostres companyes, amigues i parelles de camí. Assumida la nova perspectiva identifiquem quins són els rols i privilegis que inconscientment o no – la comoditat pot ser una gran enemiga – hem interioritzat i no fan més que aprofundir en la desigualtat amb l’altre cinquanta per cent de la societat. La tercera passa, sense dubte la més difícil, serà abandonar-los. És en aquesta darrera fase on hem de lluitar amb nosaltres mateixos, on veurem les nostres contradiccions i les nostres febleses. A molts ens costarà una vida sencera aconseguir-ho però haurem aportat més a la lluita amb aquest fet que no aguantant una pancarta un dijous horabaixa.
Lluitem amb elles i amb les seves regles, unes noves normes del joc per a tothom, per aconseguir una societat feminista. Però no ens equivoquem, per molt desconstruïts, per molt treballats que estiguem mai, però mai, podrem arribar a entendre el que suposa ser dona en una societat on et maten per ser dona, cobres un salari menor per la mateixa feina o els rols socials en recorden constantment que estàs a un altre nivell.
Dia 8 de març hem d’estar amb totes elles, sense protagonismes, però la nostra gran col·laboració a la lluita començarà el dia 9 i no pot esperar més.
