Un dia em paren pel carrer per fer-me una breu enquesta sobre cultura general. Accept participar, pens què serà molt fàcil. I així és. Un jove molt simpàtic comença amb la bateria de preguntes que porta preparades. Primer em demana que anomeni quatre persones que hagin marcat algun punt d’inflexió en el camí de la història. Fàcil, Adolf Hitler, Isaac Newton, Thomas Edison i Simón Bolívar. Segona pregunta: podria enumerar quatre persones que hagin deixat un llegat pictòric important? D’acord, Leonardo da Vinci, Marcel Duchamp, Vincent van Gogh i Jackson Pollock. El tercer enunciat torna a ser més del mateix, però en aquesta ocasió es tracta d’anomenar persones que hagin escrit algun llibre, i els primers que se m’acuden són William Shakespear, Gustave Flaubert i Gabriel García Márquez…
Em sembla força repetitiva, aquesta prova. Però la darrera pregunta em fa reflexionar i plantejar-me el perquè de les coses. Em sorprèn. Comença així: digues exactament el nombre de dones que has anomenat al llarg de tota l’enquesta. Ara he quedat de pedra. No n’he dita ni una! Em fa ràbia. Em faig molta ràbia. Jo, que sempre m’he considerat feminista i que crec lluitar per la igualtat, he estat incapaç d’esmentar el nom de cap dona. Què passa? No hi ha hagut polítiques, reines, pintores, escultores, filòsofes, poetesses ni cronistes al llarg de la història? No hem existit sempre, les dones? No hem fet mai res important?
“Què passa? No hi ha hagut polítiques, reines, pintores, escultores, filòsofes, poetesses ni cronistes al llarg de la història?”
“Realment creus que tot el que es diu dels homes –i de les dones– és veritat? Totes aquestes històries van ser escrites per homes que, únicament, deien la veritat per accident”, clamava l’escriptora i profeminista Moderata Fonte a finals del segle XVI. Potser la renaixentista té raó. Pot ser que el fet que la història estigui escrita pels homes justifiqui que estigui al seu gust i, de casualitat, alguna cosa és veritat. Pot ser, perquè el context social i religiós els hi ha permès, només han plasmat amb blanc sobre negre els noms dels homes que ells han considerat dignes de ser recordats. Amb això, la història es converteix en un àmbit dels homes i pels homes. Ells són gairebé els únics protagonistes. Moderata Fonte ja ho detectava, i avui, en ple segle XXI i immerses en la més gran onada feminista, la indignació és majúscula.
Perquè sí que hi ha hagut reines, pintores i polítiques. Científiques, poetesses i filòsofes. Però van ser invisibilitzades. És clar que n’hi ha hagut que han fet coses importants, que han lluitat, que han estat innovadores i que han tingut el poder suficient per canviar situacions. Podria posar-ne molts, d’exemples, i algunes de les que s’han fet més eco són l’escriptora Virgina Woolf, la pintora mexicana Frida Kalho i la reconeguda científica Marie Curie. Elles són uns dels noms femenins que més ressonen dins la memòria col·lectiva, i totes han estat i són un referent en el seu àmbit. Tot i no ser les úniques que han marcat la història, són de les poques que han tingut la sort de fer-se un lloc en aquest món patriarcal. Vivim en una societat on se’ns explica una història escrita, amb massa freqüència, per historiadors i cronistes. En masculí.
Els relats oficials i tradicionals tendeixen a mostrar-nos una comunitat on els homes ocupen l’esfera pública i política. Ja a la Grècia antiga veiem com les dones eren considerades unes eternes menors d’edat, el que suposava que no tenien poder ni de decisió ni d’influència en cap dels àmbits considerats vitals. Bé, sempre se’ns ha venerat per ser mares. I passa a l’època que sigui. En part, la culpable que no apareguem als llibres d’història és aquesta mentalitat retrògrada.
“La culpable de que no apareguem als llibres d’història és aquesta mentalitat retrògrada.”
El protagonisme femení en la història ha estat sempre molt escàs. Si prenem la literatura com el reflex de la societat, hem de tenir en compte que a l’antiguitat clàssica ja veiem la dona en un segon pla. Homer posava a Paris com a eix vertebrador de la Guerra de Troia i a Ulisses com a centre de la vida de Penèlope. Realment tot ha de girar al seu voltant? Actualment s’estan explicant històries que demostren la importància de la figura femenina al llarg dels anys. També hem tingut un paper important. Però no ha interessat mai que sortís a la llum. A alguns sectors no els hi ha interessat mai reconèixer que sí que han gaudit d’importància, el que suposaria, també, reconèixer la igualtat marcada per la capacitat de prendre bones decisions i incidir en el curs de la història.
És més, ja ho anunciava, determinant, Karl Marx. Considerava que qualsevol persona que sabés una mica d’història era conscient que el progrés hauria estat completament impossible sense la dona. El comunista alemany va ser una de les primeres persones en considerar la figura femenina com un actor clau de la lluita política per combatre el capitalisme. Tot i així, en el seu pensament hi trobem moltes idees considerades sexistes que han estat rebatudes per molts intel·lectuals, el que ha donat lloc a noves maneres d’entendre el present, però també el passat.
Tant s’hi val. El passat no el canviarem i serà molt difícil poder recuperar el llegat que van deixar les dones que amb el temps han estat invisibilitzades. Totes les que van ser apartades dels relats oficials, quedaran en l’oblit. Però també hem de tenir present que totes elles van ser un referent entre els seus coetanis. Aquelles que, dins una societat fortament patriarcal que encara avui en dia té les seves conseqüències, van tenir sort. Sort de poder participar en la vida pública i política sense ser silenciades. Sort per poder gaudir de les seves llibertats. Però desgraciadament el temps els ha anat relegant a un segon pla. I no només passa amb la història pròpiament dita, sinó que en tots els àmbits socials dignes de ser explicats. No només passa en política. És intolerable.
“Ens havien fet creure que si no apareixíem als llibres d’història era per una raó de pes, i no per la mentalitat retrògrada i masclista que ha imperat durant molts i molts anys.”
Però el món està canviant. I podem donar les gràcies d’haver arribat a un punt on tot el col·lectiu femení s’ha adonat compte de què ens estava passant. Ens silenciaven fent creure que érem inferiors. Que no érem dignes de ser protagonistes ni en la ciència, ni en la política, ni en la filosofia. Ens havien fet creure que si no apareixíem als llibres d’història era per una raó de pes, i no per la mentalitat retrògrada i masclista que ha imperat durant molts i molts anys. Ara bé, això només ha passat a alguns països.
A alguns indrets geogràfics encara queden restes molt potents d’una ideologia patriarcal, masclista i, en alguns casos, misògina. Països que no donen veu a les dones. Que no les tracta com un igual, evitant que la seva existència pugui ser recordada. El 2012 a la ciutat de Mingora (Pakistàn), dos homes talibans van atracar el bus on viatjava l’adolescent pakistanesa Malala Yousafzai. Van disparar-li un tret al cap. El motiu? La jove s’havia atrevit a reivindicar que les nines tenen dret a accedir a l’educació, des dels 13 anys escrivia en un blog per la BBC. Contra tot pronòstic, Malala va sobreviure i avui, amb 21 anys, s’ha convertit en una reconeguda activista feminista important. I ella sí que s’ha fet un lloc en la història. Una història que, de mica en mica, comença a canviar.
Ara farà un any que es va demostrar la força, la ràbia i el poder que tenim acumulat. El 8 de març va ser una diada per emmarcar. Vam omplir els carrers per lluitar per les nostres llibertats. Per reivindicar el nostre paper social. Per deixar patent que les nostres contribucions són igual de vàlides i rellevants. És un punt d’inflexió, un avanç en la paritat. Va quedar molt clar que les coses estan canviant. Toca lluitar perquè no tornin a aparèixer relats basats només en ells. Perquè la història ha estat sempre dels homes, però el present ens pertany a nosaltres. Perquè totes les persones que facin alguna cosa important siguin reconegudes, siguin homes o dones.
“Toca lluitar perquè no tornin a aparèixer relats basats només en ells. Perquè la història ha estat sempre dels homes, però el present ens pertany a nosaltres.”
Perquè no es tornin a repetir els esdeveniments passats. Són moltes les dones que han estat atacades i condemnades quan estaven fent-se un lloc en els llibres d’història. Són moltes les que han estat criticades quan han mostrat capacitats intel·lectuals i físiques igual o molt superiors a les dels homes que les envolten. No només li va passar a Malala Yousafzi el 2012, ja els hi passava a les bruixes de l’Edat Mitjana. Eren propietàries d’una gran saviesa i estaven dotades amb una mentalitat impròpia del seu temps, pel que van ser cremades. Els hi tenien por i cal recordar que només es tem al que et pot desbancar. Només s’eliminen aquelles persones que poden capgirar la situació i posar-la en contra d’aquells que creuen ser superiors.
És incomprensible que les dones hàgim estat invisibilitzades des de sempre. Tenir capacitats per marcar els esdeveniments més importants succeïts al llarg dels anys ens fa mereixedores d’aparèixer en els llibres d’història. Ens fa mereixedores de ser reconegudes. Tenim el dret a aixecar la veu perquè no ens releguin a un discret segon pla. Tenim el dret de demostrar que la història ha estat injusta amb nosaltres i que, d’ara endavant, la història ens pertany.
Aguait és un projecte periodístic autogestionat i necessita el teu suport econòmic per poder seguir explicant Mallorca des d’una altra mirada.
