Vull matar-la.
Quan me mira amb aquella rialla irritant.
Quan apareix i m’arrossega al més profund dels forats de l’interior del meu cos.
Me fa desaparèixer. Pren el control.
Somriu. Assenteix. No posis pegues. Fes-ho tot fàcil. Complau. No siguis impertinent. Sigues agradable. Calla. Tingues paciència. Espera. No cridis. Fes-ho bé. Millor. Complau. Complau. Complau. Complau.
La ràbia m’envaiex, s’extén, colpidora.
Primer a la boca de l’estómac. Després a la gola. Al pit. Als ulls. Fins al darrer racó.
Es produeix la batalla entre ella i jo.
Fins ara ha acabat guanyant la majoria de vegades. Me deixa desarmada.
Me paralitza. Es desencadena una por horrible a decebre, a ser criticada, a ser jutjada. Una necessitat de fer sentir bé la gent a tota costa, de ser suau i simpàtica, de disculpar-me per tot. Com si tot depengués de jo, com si tot fos culpa meva.
Aquesta merda m’ha guiat tota la vida, ho he anat incorporant a la meva manera de viure, de relacionar- me amb la gent i amb l’entorn (laboral, militant, familiar…).
Des de petita he estat una nina bona. Aquella que tothom voldria per filla. La que mai decep. He fet els deures, he tret bones notes, he ajudat a les meves companyes. He treballat, estudiat, sortit, entrat, tot. Arrossegant la llosa de qui ha après que no hi ha una altra manera de viure.
Ara me trob, després de 27 anys, amb aquest maleït nus a l’estómac. Cada vegada que no arrib a qualque cosa (molt sovint), que no hi sóc a temps (també), que falt a un compromís, que sóc ‘desagradable’ amb qualcú, que menj més del que hauria, que sent gelosia, que me sent sola o que qualcú me jutja, creix el nus. Me segresta la ràbia.
Darrerament sent que estic a punt d’explotar. Que me sortirà de dins un crit que farà tremolar el món i l’ofegarà de llàgrimes. Una ràbia infinita.
Estic cansada d’haver de conviure amb aquesta nina bona.
La vull matar.
Ser simpàtica i agradable només quan en tengui ganes. Ser impertinent si me ve de gust. Deixar de jutjar-me i deixar que, qui ho vulgui fer, me jutgi, i m’importi una merda. Desistir de voler ser la perfecta companya, amiga, militant, filla, desconeguda. Estic fins la figa de tanta autoexigència i tolerància a la merda que m’envolta. Tot això me fa emmalaltir, me mina la moral i les ganes de viure i me fa profundament infeliç.
A partir d’ara pens fer el que me doni la gana. No pens donar més explicacions del compte. Me cuidaré com a ningú i tendré cura de qui vulgui i me vulgui.
S’ha acabat.
He matat la nina bona.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a Aguait, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
