Quan encara érem a casa i el viatge era una il·lusió, feta realitat només per la imponent furgoneta aparcada al nostre portal, fantasiejàvem amb típiques històries com: anirem a algunes noces? Hi ha tomàtigues a tots els països del món? Ens convidarà a casa seva alguna família? I entre pensaments i lectures de blocs de viatges vam descobrir que a alguns països gent desconeguda et convida a dormir a casa seva! ‘¿Has leído esto? ¿Te imaginas?’ I les dues ens miràvem convençudes mentre dèiem que no amb el cap.
Quan ens vam posar en marxa Europa va ser ràpida i una mica impersonal, fins que arribàrem a Croàcia. Cercant on canviar euros a moneda local vam entrar a un bar subterrani, petit i curiós, emboirat pel fum del tabac. El regentava un senyor de cabells grisos, bigot espès i electricitat als ulls que feia meravelles amb un poc d’anglès i molta gesticulació. Després de la primera cervesa descobrírem que anys enrere havia jugat contra Pelé als Estats Units i que el seu fill li seguia les passes sense gaire èxit. Nosaltres, a canvi, li vam contar amb ulls brillants i un somriure que semblava ens sortiria de la cara els nostres plans de llargues carreteres fins a Austràlia. Ell va riure i al veure la furgoneta sentencià que no arribaríem ni a Bulgària. Així que no ens va quedar més remei que fer un tracte, entre cervesa i cervesa,
si tornau… va dir
…quan tornem, responguérem
Vos heu d’aturar al bar i ho celebrarem.
I com a contribució al nostre projecte ens va convidar a aparcar al seu jardí aquella nit per dormir. Sense cap dubte, aquesta va ser la primera passa cap a la desinhibició total.
Bulgària també ens va regalar un sopar familiar a la fresca amb lloc per aparcar i dormir inclòs.
Però va ser a Turquia on una família va marcar un abans i un després. Ja feia algunes setmanes que rodàvem per les carreteres de l’est. Teníem un pensament que ens preocupava i com més avançàvem més gran es feia. No teníem cap notícia del Balouchistan, una inestable i vasta regió del Pakistan sensible a atacs armats impossible d’esquivar.
Aquell matí ens vam despertar especialment introspectives. La primera tasca del dia: trobar pa i un lloc a ombra per berenar. En silenci anava avançant el dia, pa ja en teníem, però l’erm de l’est no donava treva. He de dir que preocupacions i gana no són una bona combinació i per quan ens vam decidir a aparcar davall un arbre raquític, ni l’un ni l’altra volia parlar.
La resta de la història, més endavant.
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
