‘Positiu’, va escopir. ‘Mira’, seguia, amb el prospecte a l’altra mà, ‘una ratlla, negatiu, dues ratlles, positiu’. I culminà, ‘Això no surt ni que ho facis aposta’.
Va quedar immòbil, de pedra. Cada paraula era com una galtada, vomitada amb ràbia i menyspreu. Es podria dir que la va impactar més el com que el què, que, de fet, li va costar molt més d’entendre.
Va tornar al metge amb el resultat que li havia donat la infermera a la mà. Ingènua, li va demanar si podia ser un error. De forma educada el metge va venir a dir que no, reina, no, que seria molt raro.
Allà era ella, al CAP de Passeig Sant Joan, amb un volant a la mà i una expressió incomprensible a la cara. Com si l’haguessin buidat amb una aixeta i ja no tengués res dedins, sentia que levitava, que tot el pes del cos anava al cap, que poc a poc li anava fent mal. Amb la pressió al front va sortir d’allà, va marcar un número de telèfon, sense resposta, un altre, ‘Sí?’, i aparegueren les llàgrimes.
Després d’això no és que les coses tornassin molt fàcils. De fet, fins al final no van deixar de complicar-se. Estar embarassada sense voler-ho no era el problema principal, ho era la violència rebuda per part de la major part del personal sanitari que la va atendre. El suport de les persones del seu entorn més proper la va salvar, si no, en molts moments s’hagués enfonsat.
Tenia 22 anys, no entenia com li havia pogut passar allò a ella. Volia treure-ho del seu cos, havia estat un accident indesitjat. No va tenir cap remordiment, no la incomodava el fet d’avortar pel que implicava per una suposada vida del futur. La preocupava el seu cos. Sentia que estava iniciant un procés increïble, en aquell moment li semblava gairebé màgic, i se sentia trista per aturar-lo. Trista era el sentiment, sí, sentia pena, i no sabria explicar per què exactament.
Però la decisió era ferma. El dia següent de la desafortunada experiència a Passeig Sant Joan va anar, aquest pic ben acompanyada, a veure la llevadora que havia de guiar-la en la interrupció voluntària de l’embaràs. El que no sabia era que el nivell d’hostilitat incrementaria de forma considerable. Que necessitava anar-hi amb escut i llança. Sort de la persona increïble que tenia al costat. D’ella en parlarem en un altre moment.
(Continuarà)
Aquesta entrada pertany a un projecte paral·lel a ‘Aguait’, però inclòs al nostre web. Pots trobar totes les entrades d’aquest espai fent clic sobre la imatge.
